Home

20131031-154443.jpg

Aquest és l’elogi de l’assaig que vaig llegir durant la VI Nit del Pensament, que va tenir lloc a la seu de la Fundació CatDem el 30 d’octubre de 2013

Per norma general, s’accepta que per superar la fantasia —o fins i tot a una il·lusió utòpica— cal atansar-se a la realitat. Que cal tenir-la en compte, si més no. La realitat, però, no és mai única. O almenys no tothom la percep de la mateixa manera. La realitat ens desafia sempre i per això ens obliga a observar-la sense passió. Ignorar o distorsionar la realitat perquè coincideixi amb la nostra manera de concebre-la és una forma de fanatisme. És, a més, el pitjor error que cometen els intel·lectuals orgànics de qualsevol tendència. Primer —es deuen dir amb la supèrbia que caracteritza a molts intel·lectuals— cal preservar les lleis establertes per nosaltres, que som els autèntics intèrprets de la realitat, i després ja es veurà si tot lliga. I si no lliga, tant és! ¿No és això el que fan els teòrics que sabem fanàtics quan es deixen portar per una determinada creença o per teories esotèriques o un grapat de principis metafísics? —es preguntava el gran filòsof liberal Isaiah Berlin el 1978. Molts anys abans, Jeremy Bentham, el també filòsof i reconegut reformador social anglès va defensar una ètica pública basada en l’utilitarisme en un assaig que va publicar el 1789 amb el títol Introducció als principis de moral i legislació.

En què consistia aquesta doctrina?

Doncs, resumidament, es pot dir que preconitzava que tot acte humà, norma o institució han de ser jutjats segons la utilitat que tenen; és a dir, segons la felicitat o el sofriment que provoquen en les persones. A partir d’aquesta màxima proposava formalitzar l’anàlisi de les qüestions polítiques, socials i econòmiques d’acord amb la quantificació de la utilitat de cada acció o de cada decisió. Bentham defensava una nova ètica basada en el gaudi de la vida i no en el sacrifici o el patiment. Gaudir de la vida, aquest era el seu lema, i exercir el poder a partir de l’autocontrol, que és precisament el que també pretenia Bentham quan el 1791 dissenyà un centre penitenciari, basat en el sistema panòptic, ideal per al control dels presos sense que es notés. La idea era una torre central, a la qual hi havia moltes cel·les connectades. Cada cel·la tenia dues finestres: una donava a l’exterior i permetia la llum del sol; la segona donava a la torre i, mitjançant una persiana vienesa, permetia que el guarda de la torre central pogués observar cada un dels presos. El quid de la qüestió, però, consistia en què els presos no sabessin mai si se’ls estava vigilant o no, de manera que, segons Bentham, sempre es comportarien com si estiguessin davant el guarda. L’autocontrol coercitiu. En la coerció, per dir-ho amb paraules d’un altre filòsof, el francès Michel Foucault, especialment a la seva obra Vigilar i castigar, del 1975, el sistema panòptic és una metàfora de les relacions de poder i de les jerarquies establertes per l’Estat modern. Control i autocontrol. Control i gaudi —o al revés— és a la rel de totes les doctrines finalistes, des del liberalisme al marxisme, i per tant teleològiques, que ens prometen que al final del camí, encara que sigui costerut, assolirem la llibertat i, sobretot, la felicitat. La història ens demostra, però, que el que realment ha passat arreu del món no ha estat sempre així. Reclamar la felicitat és més o menys fàcil, però gairebé mai és real. Posem un cas que ens toca de prop.

En el preàmbul de l’Estatut de Catalunya del 2006, que la sentència del 2010 no es va carregar perquè no el considerava normatiu, enunciava que “El poble català continua proclamant avui com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i manifesta la seva voluntat d’avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya. Els poders públics estan al servei de l’interès general i dels drets de la ciutadania, amb respecte pel principi de la subsidiarietat”.

Seguint l’esperit del preàmbul de l’Estatut del 1979, el nou Estatut assumia, entre altres coses, que Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l’enriqueix des de fa segles i l’enforteix per als temps venidors. Que Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliures on cadascú pot viure i expressar identitats diverses, amb un decidit compromís comunitari basat en el respecte per la dignitat de cadascuna de les persones. Que l’aportació de tots els ciutadans i ciutadanes ha configurat una societat integradora, amb l’esforç com a valor i amb capacitat innovadora i emprenedora, uns valors que continuen impulsant-ne el progrés. Que la tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància de la llengua i la cultura catalanes, dels drets i els deures, del saber, de la formació, de la cohesió social, del desenvolupament sostenible i de la igualtat de drets, i avui, especialment, de la igualtat entre dones i homes. I, per fi, que Catalunya, des de la seva tradició humanista, aferma el seu compromís amb tots els pobles per a construir un ordre mundial pacífic i just.

Aquest marc general quedava reafirmat, a més, en l’article 4, sobre drets i principis rectors, del títol preliminar del mateix Estatut i que el Constitucional tampoc no va eliminar. Segons aquest article els poders públics de Catalunya han de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets dels ciutadans i han de promoure els valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la solidaritat, la cohesió social, l’equitat de gènere i el desenvolupament sostenible.

Ja ho veuen: un devessall d’idees “bones”, que tanmateix no és el mateix que bones idees, que la sentència 31/2010, de 28 de juny de 2010, va deixar en no-res. L’escapçament de l’Estatut va retallar la capacitat legislativa, normativa i executiva de la Generalitat de Catalunya i, per tant, va amputar-li la possibilitat de poder assolir la felicitat en el temps venidors amb un mínim de garanties. Aquells que ara s’exclamen de la tensió institucional i política que hi ha entre el poder central i la Generalitat haurien d’haver-se manifestat d’una manera més contundent aleshores. Ara, la majoria de catalans volem escapar del control del panòptic estatal perquè ja sabem que l’autocontrol és, de fet, la coerció exercida per aquells que són els sentinelles que disposen de la torreta de guaita. La felicitat és impossible quan no es tenen instruments per garantir-la.

Al final de la seva vida, l’any 1824, Jeremy Bentham va escriure un altre llibre, també molt influent, però que ho fou, com gairebé tota la seva obra, més en un sentit polític que no pas filosòfic. L’original anglès es titula The Book of Fallacies, i és un tractat sobre els sofismes polítics. O més ben dit, sobre els enganys de la política. Diu Bentham que la diferència entre error i sofisma és fàcil de detectar: l’error designa simplement una opinió falsa i el sofisma, en canvi, és una opinió falsa que s’empra per aconseguir un fi. El sofisma és una forma de persuasió d’altri per treure’n algun rèdit. D’aquesta manera es pot assegurar que l’error és l’estat moral de la persona que professa una opinió falsa mentre que el sofisma és l’instrument que ens indueix volgudament a l’error. ¿En quina categoria inclourien vostès la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya? Em fa l’efecte que la resposta és clara: “En una assemblea política —cito literalment el tractat de Bentham— la qüestió a dilucidar és si la llei que es proposa és bona o dolenta, i per això se’n calculen els efectes tot comparant el bé i el mal que pot produir. Els arguments a favor seran els beneficis que provoqui i els perjudicis les objeccions que s’hi poden oposar. El sofisma al·lega a favor o en contra d’una llei aquelles coses que ens distreuen de la consideració dels seus efectes. S’encamina a apartar l’esperit d’un determinat punt de vista oposant-hi un altre ben diferent, i a jutjar la qüestió sense atendre el seu mèrit intrínsec.” En aquest cas —el de l’Estatut, vull dir—, resoldre d’una manera satisfactòria les aspiracions d’autogovern dels catalans.

Bentham va escriure el seu tractat a partir de les Refutacions sofístiques d’Aristòtil, aquells nou llibres que per Arthur Schopenhauer, el reconegut pessimista que va plantejar les 38 estratagemes que conformen la regla d’or de l’Art de tenir sempre la raó, eren el primer tractat sobre els mètodes de la bona argumentació. Una argumentació pot ser bona però no necessàriament certa en tant que, evidentment, pot ser una fal·làcia. I tothom sap que una fal·làcia és un argument que s’empra amb el propòsit d’induir a l’engany, o si més no de provocar aquest efecte en algú perquè se l’empeny a adoptar una opinió errònia mitjançant l’argument fal·laç. És a dir: fals. L’art de la discussió és l’art de la guerra, assegurava Schopenhauer: l’únic que compta és la victòria final, per molt falsos o equivocats que siguin els nostres arguments. La millor arma de destrucció massiva que tenim per aquesta guerra és el llenguatge. El llenguatge i les formes, com hem pogut comprovar els darrers temps amb els embolics protocol·laris.

També el nostre Ramon Llull es va comprometre amb una concepció de la lògica clarament orientada vers l’estudi de les fal·làcies, com queda patent en un passatge de la seva catequètica Doctrina pueril, del 1274-76, en què s’explica de manera general que “per logica sabrás comensar e sostenir e concloir so que dirás, e per logica te guardarás que hom no·t pusca desebre per sufismades paraules, e per logica serás pus suptil en totes les altres sciences”. La subtilesa. Ai, la subtilesa! Però la política sovint no és subtil. El jurista Gerard Hamilton va escriure un llibre sobre la reforma parlamentària britànica del segle XVIII. Hi assegurava que el Parlament era una mena de timba on els jugadors són les bancades de cada grup i allò que es disputen és la propietat del poble. La manca de sinceritat, la malícia, la mentida, la hipocresia, la fal·làcia són alguns dels instruments que fan servir els jugadors per aconseguir un mínim avantatge en la partida. El profit personal sovint s’avantposa al profit col·lectiu. No cal que els digui que Hamilton podria reescriure avui el seu tractat sense modificar-hi ni una coma. La politiqueria ha substituït la política fins al punt de convertir molts parlaments del món, incloent-hi el Congrés dels EUA, en una vulgar tafureria. Hamilton, com Bentham, no era cap antisistema però va ser molt crític amb la política del seu temps perquè hi trobava a faltar el reformisme que acompanya —o que hauria d’acompanyar, si ho volen formular en condicional— el desig de felicitat.

No em vull allargar. Només voldria acabar aquest elogi de la realitat impura amb un parell de consideracions més. No sóc pessimista com Schopenhauer ni un escèptic com Hamilton ni pretenc que recuperem l’utilitarisme de Bentham, però sí que crec que el legislador —i en general els governants— ha d’evitar caure en les múltiples fal·làcies, que sovint s’acompanyen amb un llenguatge corrosiu i mal educat per demostrar la contundència que no tenen. És l’única manera de garantir la democràcia tal com la concebia Berlin. En un article publicat a La Vanguardia fa tot just nou dies (“De Berlin a Fukuyama”), Luis Racionero ens recordava que en l’assaig sobre Vico i Herder Berlin glossava una noció de Herder —avui considerada nacionalista— segons la qual les cultures són comparables però no commensurables, que cada nació té el seu propi centre de felicitat interior, com cada esfera el seu centre de gravetat. Amb això Berlin intentava ressaltar que la democràcia sense pluralisme, sense respecte a les diferències culturals i identitàries, no és una democràcia real. Com preservar les cultures quan l’Estat oposa la força —el que inclou l’arbitrarietat— a la raó? Quan per argumentar un decisió s’enarbora la fal·làcia contra la veracitat dels fets cal prevenir-se? Quan un argument és irrellevant per prendre una decisió és una fal·làcia. Quan un argument no recolza en la raó és, també, una fal·làcia. Quan un argument no persegueix cap altra propòsit que menystenir l’adversari és innegablement una fal·làcia. Quan s’empra un argument per pertorbar o per impedir l’adopció de mesures que suprimeixin els abusos és, no cal dir, una gran fal·làcia.

L’ús permanent de les fal·làcies revela la manca d’honestedat o la debilitat intel·lectual de qui s’hi abona. Polítics, periodistes, analistes o simples tertulians, que és el que abunda, dialoguen entre ells, si és que et pot dir així, sense adornar-se de la magnitud i de la urgència dels problemes que neguitegen a la majoria de la gent. Viuen —vivim, perquè no puc excloure-me’n— en el bucle que ens imposen aquells que propaguen, per dir-ho a la manera de Bentham, les pitjors fal·làcies que es puguin formular- Les fal·làcies del perill, l’objecte de les quals és recórrer a l’alarma per impedir debatre en profunditat sobre les injustícies; i les fal·làcies de dilació, que com el seu mateix nom indica pretenen postergar una discussió important amb vistes a eludir-la. Ni la realitat, ni l’existència i l’estructura del món, ni l’actuació humana i el sentit de la història no són coherents. No ho han estat mai. I encara menys ens arriben ordenades i orientades com pretén el coneixement teleològic, però tampoc no podem alterar-la dia sí dia també amb mentides i arguments falsos. Les fal·làcies de la sentència del TC són, per molt argumentades que estiguin, una forma de destruir l’ideal del bé que reclamava un poble sencer i que els governants no podien desatendre. La fal·làcia atempta contra la llibertat. I, sobretot, contra la llibertat d’expressió.

En el discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola de 26 de maig de 2013, el jurista Santiago Muñoz Machado transita pel que anomena “Los itinerarios de la libertad de palabra” (el poden trobar ara a les llibreries). No fa tants anys que la tenim assegurada a tot el món aquesta lliberta de paraula. La primera formulació doctrinal no apareix fins a mitjan segle XVII a Anglaterra, quan John Milton considera que la llibertat d’expressió està lligada a la llibertat de consciència. Una flor que no va fer estiu fins que els il·lustrats francesos (Montesquieu, Voltaire, Diderot, D’Alembert) van recuperar-lo. Però el reconeixement constitucional d’aquesta llibertat no va ser possible fins a la promulgació de la Declaració de Virgínia de 1776, que va obrir la porta a la independència dels EUA, i la Declaració francesa dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, que va representar l’entrada al món contemporani. Però la constitucionalització definitiva de la llibertat d’expressió va arribar amb la primera esmena a la Constitució dels EUA de 1791, que consistia en assegurar la llibertat d’iniciativa dels individus (aïllats o en grup) i en el dret a expressar les pròpies opinions sense ser molestats pel poder. Preservar això que sembla tan simple en el context espanyol ens ha costat sang, suor i llàgrimes. I encara ens en costa.

L’adinerada i elitista escriptora i editora argentina Victoria Ocampo, per qui tinc una devoció gairebé malaltissa, l’any 1929 va escriure una carta a Waldo Frank, el prolífic novel·lista, historiador i crític literari i social nord-americà, conegut sobretot pels seus assajos sobre la realitat cultural i social d’Espanya, en què li feia una reflexió sobre la seva activitat intel·lectual que ara faig meva per aplicar-la a la política actual: “Existeix l’angoixa dels que esperen, en plena activitat, que una treva, que una forçada interrupció, els porti al repòs. Existeix l’angoixa dels que, en plena inactivitat, esperen que una tasca, que un deure, els sigui imposat per les circumstàncies”. Els primers són els que neguen amb fal·làcies allò que no saben afirmar. Els segons, que certament viuen angoixats, saben que no tenen cap altra opció que assumir la realitat impura per transformar-la. Que tenen un deure històric. El deure, per exemple, de fer que els principis rectors de l’Estatut siguin una realitat política perquè per fi Catalunya haurà assolit l’estatus polític sobirà que li haurà de permetre garantir la democràcia pluralista de Berlin. En definitiva parlem de la llibertat. I de la llibertat d’expressió, la concreció més visible de la qual és poder votar.

Ara els toca a vostès meditar qui malda per aconseguir la felicitat dl poble i per alliberar-nos del panòptic espanyol en la política catalana. Estic segur que no els caldrà rumiar gaire per encertar-ho. El tenim a tocar.

2 thoughts on “Elogi de la realitat impura

  1. Memorable.
    Moltes gràcies, Agustí, per deixar-nos aquest escrit. He gaudit molt llegint-lo mentre menjava, ha estat una pinzellada de felicitat que em feia molta falta.

    Salutacions

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s