El conflicte basc fa anys que condiciona la política espanyola i, també, la catalana. Per raons diferents, però. La confrontació del terrorisme amb Espanya ha estat total, però Catalunya també ha patit els efectes dels brutals i massius atemptats etarres. Per exemple, el dels magatzems Hipercor del juny del 1987 i el de la caserna de la Guàrdia Civil de Vic del mes de maig del 1991 o l’atemptat de Roses del 2001, a conseqüència del qual va morir el mosso d’esquadra Santos Santamaría. O bé els assassinats individuals, entre els quals el del regidor del PP de Viladecavalls, Francisco … Continua la lectura de Basquitis? No, gràcies

Quina coincidència! La setmana passada van esdevenir-se dos fets espectaculars el mateix dia: la captura i linxament (per què ha estat això, oi?) de Muammar al-Gaddafi i l’anunci d’ETA d’abandonar definitivament les armes. No hi ha dubte que tots dos fenòmens passaran a la història, d’entrada per la transcendència que tenen i, sobretot, perquè representen el final d’una era. I què tenen en comú l’un i l’altre si, com és obvi, estan tan lluny geogràficament? Com va dir el portaveu de l’Oficina de Drets Humans de l’ONU, Rupert Colville, les circumstàncies que van envoltar l’execució sumarial de Muammar al-Gaddafi a … Continua la lectura de El final d’una era: ETA i Gaddafi

La Conferència Internacional per Promoure la Resolució del Conflicte al País Basc reunirà avui a Sant Sebastià l’exsecretari general de l’ONU Kofi Annan, l’exministre francès Pierre Joxe, a l’exprimera ministra noruega i membre de The Elders (grup de figures internacionals per la pau creat per Nelson Mandela), Gro Harlem Bruntland, i a tres figures imprescindibles del procés de pau nord-irlandès: el principal negociador britànic, Jonathan Powell, cap de gabinet de Tony Blair; el líder de Sinn Féin, Gerry Adams; i l’exprimer ministre irlandès Bertie Ahern. En fi, una impressionant nòmina de personalitats que, convocats per Lokarri i el Grup Internacional … Continua la lectura de Pau i democràcia a Euskal Herria

Deixant de banda el ridícul que van fer els parlamentaris en el tram final del debat de política general, quan el diputat Alfons López Tena va aconseguir muntar un sidral de proporcions majúscules, la veritat és que l’arrencada del curs polític ens ha mostrat diverses coses. En primer lloc, que l’autonomia té un sostre competencial massa baix per poder encarar amb efectivitat la crisi. El debat, però, també ens ha permès de constatar que el populisme i la demagògia condicionen la política, sobretot durant els períodes preelectorals com l’actual. Un bon exemple va ser l’aprovació de la resolució perquè el … Continua la lectura de En temps de canvi

A l’anterior article us anunciava que aquest estiu s’han inaugurat a Skopje, la capital de Macedònia, dos llocs de memòria. Us vaig parlar del primer, l’impressionant monument en honor de l’emperador Alexandre el Gran. Avui us parlaré del segon, que és situat a cinc minuts caminant del primer. Es tracta d’un museu dedicat a l’Holocaust. La capital macedònia, doncs, s’ha afegit a les poques ciutats que tenen una instal·lació íntegrament esmerçada a commemorar la persecució dels jueus: Jerusalem, Berlín, París i Washington DC. Els jueus es van instal·lar a Macedònia a l’època, precisament, del gran emperador. El museu encara no … Continua la lectura de Els jueus i el record

La política catalana és llunàtica. Certament, la política d’aquest país depèn massa de les rauxes provocades per fenòmens externs. Un dia ens preocupa la continuïtat de la llengua i l’endemà el nombre d’escoles bressols tan sols perquè els mitjans de comunicació es posen a difondre la notícia que no se sap qui ha dit no se sap què. La política catalana és reactiva i, a més, lenta. Això, per exemple, és el que es va constatar clarament la setmana passada quan el ple que havia demanat SI per discutir la reforma de la Constitució espanyola no va interessar ni tan … Continua la lectura de Ni pessimistes ni exaltats

Quan un historiador vol explicar el significat històric de la Diada Nacional de Catalunya acostuma a dir que es va triar la data de l’Onze de Setembre per commomorar els fets que van tenir lloc a Barcelona un dia com aquell però del 1714. Certament, a finals del segle XIX es va celebrar per primera vegada la fi del setge a la qual fou sotmesa la ciutat de Barcelona arran del conflicte internacional que va portar a la Guerra de Successió. S’enfrontaven França i la monarquia espanyola, per una banda, contra l’Imperi Austro-Hongarès i Anglaterra, per l’altra. Les autoritats catalanes … Continua la lectura de L’11S també és la diada de Catalunya

Aquest estiu s’han inaugurat a Skopje, la capital de Macedònia, dos llocs de memòria, per dir-ho a la manera de Pierre Nora. Avui us parlaré del primer i deixaré per a l’article següent el segon. Aquest primer lloc de memòria és un impressionant monument erigit per a recordar l’emperador Alexandre el Gran. La instal·lació d’aquest monument forma part d’un gran projecte anomenat Skopje 2014, que inclou l’edificació del nou Ministeri d’Afers Estrangers, el Museu Arqueològic, escultures d’herois nacionals, ponts sobre el riu Vardar i el sanejament de la façanes nobles de la capital. En fi, tot un pla per a … Continua la lectura de La disputa del record

Sembla que la fi del règim del coronel Muammar al-Gaddafi és realment un fet. Ha durat gairebé quaranta-dos anys! Més que la dictadura franquista! L’1 de setembre de 1969, Gaddafi i els joves militars libis enquadrats en el Grup d’Oficials Unionistes Lliures van aprofitar que el rei Muhammad Idris era a Turquia per rebre tractament mèdic per alçar-se en contra de la monarquia. A diferència de l’alçament franquista, el cop d’estat libi va ser incruent, sense sang. Es podria dir que va ser un esclat de joia. Gaddafi volia imitar la revolució panarabista i socialitzant d’un altre coronel, l’egipci Gamal … Continua la lectura de Del llibre roig al verd

Avui fa 75 anys que va començar el cop militar que duria a la Guerra Civil. Tota una vida. I tanmateix, la Guerra Civil continua viva en la memòria familiar de molta gent. Ho comentava amb un parell d’amics dissabte passat, davant d’una badia de Roses tenyida de gris, mentre comentaven la polèmica viscuda fa anys arran de la inauguració d’un monument erigit en record de les víctimes de la repressió franquista. Hi va haver gent que se’n va queixar, perquè a Roses les patrulles de control van fer de les seves, com en molts altres llocs. La memòria és … Continua la lectura de 18 de juliol, 75 anys