Home

Deixant de banda el ridícul que van fer els parlamentaris en el tram final del debat de política general, quan el diputat Alfons López Tena va aconseguir muntar un sidral de proporcions majúscules, la veritat és que l’arrencada del curs polític ens ha mostrat diverses coses. En primer lloc, que l’autonomia té un sostre competencial massa baix per poder encarar amb efectivitat la crisi. El debat, però, també ens ha permès de constatar que el populisme i la demagògia condicionen la política, sobretot durant els períodes preelectorals com l’actual. Un bon exemple va ser l’aprovació de la resolució perquè el govern presentés al Parlament el projecte de llei del pressupost abans del 10 d’octubre. Una resolució així és tàctica i prou. Ara bé, el debat també ens va ensenyar altres coses, de molt més calat.

Al Parlament hi ha dos fronts que cada dia són més nítids. A una banda se situen els sobiranistes, amb intensitats diferents, mentre que a l’altra hi ha els grups de l’statu quo. Si descompten la nítida defensa del PSC, almenys a Catalunya, del català, l’aranès i la immersió lingüística, és obvi que els socialistes són, juntament amb el PP, els grans defensors del model actual d’organització política. A pesar del fracàs de la reforma estatutària, que va portar a una crisi política sense precedents, PSC i PP no s’han mogut ni un mil·límetre. Al contrari, sovint coincideixen a defensar una més gran cooperació entre autonomies, que és l’eufemisme que utilitzen per emmascarar la recentralització, perquè comparteixen una mateixa visió sobre la preponderància de l’Estat per davant de les autonomies. És evident que els diferencia el llenguatge, perquè teòricament el PSC és federalista, però la seva acció política real al Congrés del Diputats els porta a fer tot el contrari. I l’exemple més clar ha estat la reforma exprés de la Constitució espanyola per donar confiança al directori europeu. La manca de consens amb els grups nacionalistes bascos i catalans és una prova de la manera com entenen la política els partits dits nacionals (espanyols, és clar). En canvi, el fracàs de la reforma estatutària va tenir efectes explosius en el camp dels sobiranistes. D’una banda perquè va esmicolar l’independentisme en un munt de sigles que, com s’ha vist, han acabat minant la força electoral d’ERC, però també va tenir efectes a CiU. La federació nacionalista és cada vegada més clarament sobiranista. En part perquè la generació postpujolista de CDC ha abandonant el model Prat de la Riba/Cambó per adoptar el model Prat de la Riba/Macià. I en aquest aspecte fins i tot ha arrossegat el mateix president Pujol cap a posicions que Miquel Roca i Junyent encara és lluny d’adoptar. La deriva centralitzadora espanyola té efectes molt diferents en aquests dos blocs parlamentaris però tindrà una transcendència innegable en el futur.

El debat de política general també va posar de manifest que ERC està mutant. No es tracta d’un canvi ideològic, encara que la pèrdua de pes específic dels dirigents republicans més abrandadament favorables a l’aliança amb el PSC és prou significativa. El gran problema d’ERC és que el grup parlamentari republicà està dominat per la vella guàrdia i així serà difícil teixir acords parlamentaris amb els altres grups sobiranistes. L’escenificació de la renúncia a repetir la coalició amb PSC i ICV-EUiA encara no és creïble, més encara quan qui la fa és el gran munyidor d’aquella aliança. En política són tan importants les paraules com les formes. Quan el 1999 el president Pujol va refusar l’oferta republicana de col·laboració, als dirigents d’ERC d’aleshores els va molestar més la displicència del president que el refús. Els va tractar d’immadurs i se’ls va encendre la sang. I això que el temps va demostrar que el president Pujol tenia raó. Aquella direcció republicana estava pagada d’ella mateixa però era d’una ingenuïtat que feia feredat. Ara caldrà veure en què acaba la bona sintonia que van demostrar tenir ERC i CiU en el debat de política general. Falta fer el pas de veritat. CiU i ERC van transaccionar i aprovar diverses propostes conjuntament, per exemple sobre la lleialtat de les institucions envers el món local, que inclou la presentació l’any vinent del projecte de llei de governs locals i de la llei d’hisendes locals; la defensa del sistema català de caixes; la sostenibilitat i la qualitat assistencial del sistema sanitari; l’educació, que insta el govern a presentar un pla de xoc per reduir el fracàs escolar; el suport a l’empresa, la indústria i els serveis, la facilitació de l’accés a la contractació pública a les petites i mitjanes empreses i la promoció d’instruments de capital risc i un llarg etcètera. Amb motiu de l’aprovació dels pressupostos del 2012 es veurà, però, si el canvi que ha experimentat ERC és de debò.

Liderar un projecte de transició cap a la sobirania no serà fàcil. Aquests no són temps ni de demagògies ni de trampes. Com he dit al principi, la greu crisi econòmica ha ressaltat la petitesa de l’autonomia. És clar que cal actuar contra el dèficit públic, però és urgent aconseguir la capacitat política per poder fer-ho en condicions. Que bonic hauria sigut poder aprovar la proposta presidencial d’apujar transitòriament els impostos a les grans fortunes catalanes si la Generalitat tingués la capacitat legislativa per fer-ho. El mal és, doncs, que el grau d’autogovern no ho permet, com tampoc no dóna marge per prendre altres mesures econòmiques necessàries. És per aquesta raó que la unitat dels sobiranistes és més necessària que mai. Oi que aquesta hauria de ser la prioritat?

Publicat a l‘Avui, 06/10/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s