Home

El conflicte basc fa anys que condiciona la política espanyola i, també, la catalana. Per raons diferents, però. La confrontació del terrorisme amb Espanya ha estat total, però Catalunya també ha patit els efectes dels brutals i massius atemptats etarres. Per exemple, el dels magatzems Hipercor del juny del 1987 i el de la caserna de la Guàrdia Civil de Vic del mes de maig del 1991 o l’atemptat de Roses del 2001, a conseqüència del qual va morir el mosso d’esquadra Santos Santamaría. O bé els assassinats individuals, entre els quals el del regidor del PP de Viladecavalls, Francisco Cano, el setembre del 2000 o bé el de l’exministre socialista Ernest Lluch el novembre d’aquell any. Si ho valorem des dels conjunt dels Països Catalans, l’impacte del terrorisme etarra ha estat indecent. I tanmateix, la fascinació per la dinàmica basca va trobar aquí, a Catalunya, un suport incontestable.

Ho explicava molt bé Francesc-Marc Álvaro en l’article ETA i el catalans del proppassat dilluns. I a tot el que hi explicava sobre l’organització Terra Lliure i el seu mimetisme amb ETA i sobre l’actitud de persones suposadament intel·ligents que, “fins fa quatre dies, jugaven a comprendre i a justificar les accions del etarres”, servidor encara hi afegiria més coses arrencant dels anys de la transició. Els assassinats de l’empresari Josep M. Bultó (9 de maig de 1977) i de l’exalcalde franquista de Barcelona i la seva dona, Joaquim Viola i Montserrat Tarragona (25 de gener de 1978) per l’organització Època responien a una lògica armada que el nacionalisme català havia superat als anys 40. Però el refús frontal a la transició, que era la mateixa actitud que van adoptar els etarres, va alimentar entre alguns independentistes el messianisme propi de les organitzacions de resistència.

La lluita armada a Catalunya ha tingut, això no obstant, un predicament reduït, més minoritari del que es diu i del que l’èpica commemorativa ha propiciat. Al capdavall, només Joan Carles Monteagudo, mort el 1991, va seguir la el camí d’integrar-se a ETA, fins al punt de participar en la preparació de l’atemptat de Vic. El que fascina és, certament, la situació basca. Hi ha una mena d’enveja per la suposada gallardia basca, que inclou la celebració dels molts i desencertats comentaris de Xabier Arzallus, l’antic president del PNB, com a reflex d’una mena de resistència invicta a la pressió centralista de l’Estat. No he compartit mai aquesta fascinació. Ni quan he defensat la necessitat del diàleg polític per sortir de la violència o bé quan vaig creure que el pacte de Lizarra era una via perquè ETA abandonés les armes. Els asseguro que el virus basc, l’anomenada basquitis, no m’ha contaminat mai. Al contrari, l’any 1987, quan Herri Batasuna va aconseguir 39.692 vots (53.410 si hi sumem els resultats del País Valencià i de les Illes Balears), recordo que em vaig discutir molt fortament amb un conegut meu que els va votar sense ser ni tan sols nacionalista català. Per cert, posats a explicar-ho tot, aquest conegut després seria cap de llista del PSC en les darreres eleccions locals d’una ciutat del Baix Llobregat, cosa que dóna fe de fins a on va arribar la contaminació basca de la política catalana.

Des de la transició fins ara la violència terrorista basca ha tingut, per tant, efectes perversos. I des d’un punt de vista polític, la basquitis també ha estat un desastre. I un exemple claríssim, els efectes col·laterals del Pla Ibarretxe del 2001. Aquell procés va durar quatre anys, fins que el gener de 2005 es va lliurar la proposta de nou Estatut al president del Congrés espanyol per debatre-la i posar-la a votació. El final el sap tothom: el nou Estatut va ser rebutjat per 313 vots en contra (PSOE, PP, IU, CC i CHA), 29 a favor (PNB, CiU, ERC, EA, Na-Bai i BNG) i 2 abstencions (ICV-EUiA). Allò va ser un autèntic acte de frustració, a pesar dels efectes terapèutics interns al País Basc, que va servir per picar fort contra el nacionalisme basc i, de retruc, el català. Mariano Rajoy, que llavors ja era el cap del PP, va fer una d’aquelles típiques acusacions de la dreta espanyola dirigida als bascos però que, en realitat, era un advertiment als catalans: “Els últims anys —deia en una entrevista concedida al Diari de Girona el 2004— no hi ha hagut tensió ni social ni econòmica a Espanya, sinó només territorial, provocada pel País Basc i Catalunya.” En temporada electoral el PP nega haver dit mai coses com aquesta, però després reprèn la cantarella.

I així va ser el 2006, quan va arribar el torn de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El PP s’hi va oposar des del principi i el PSOE ja se sap que va ser més sibil·lí: primer va dir que sí i després que no, incloent-hi l’actitud falsària del PSC. El procés de reforma de l’Estatut català era una indissimulada imitació de la proposta basca i ningú no en va voler veure el perill. No vaig creure mai en aquella reforma i per això vaig defensar votar sí a l’Estatut i posar fi a la tragèdia que després encara havia de durar quatre anys més, fins que el TC va guillotinar definitivament l’esperança, diguem-ne, federal que amarava la proposta estatutària catalana. Estem avisats, doncs. A partir d’ara, més val que ens vacunem contra el virus basc perquè els reptes que hem d’abordar des de Catalunya, començant pel pacte fiscal, no poden quedar supeditats a l’agenda basca. Ho tornaríem a perdre, com ha passat fins aquest moment.

Publicat a El Punt Avui, 27/10/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s