La zona grisa del políticament correcte

Amb la immigració il·legal ens passa el mateix que amb altres qüestions, diguem-ne, tabús . Per exemple, la llengua o el pèssim nivell de l’ensenyament o la relació entre Catalunya i Espanya. Però això hi ha qui no ho vol entendre. El fàcil és recórrer als tòpics políticament correctes per poder fer una fugida cap endavant i aparcar la discussió de fons. I així és com confonem un sensepapers amb un nou català; la defensa de la llengua pròpia amb el monolingüisme i un estatut d’autonomia amb una constitució quan, de fet, és una llei orgànica estatal. Em fa l’efecte … Continua la lectura de La zona grisa del políticament correcte

Fer balanç: prou tripartit

Com que la legislatura s’acaba (i tant és que sigui abans de l’estiu com que finalment s’allargassi fins al novembre), convé anar fent balanç d’aquests quatre anys de tripartit. De fet, caldria dir que han estat set anys de tripartit, perquè l’aliança estratègica, a pesar del mal govern resultant, entre PSC, ERC i ICV-EUiA és prou sòlida per no albirar-ne la dissolució si l’aritmètica parlamentària ho permet en el futur. De fet, no se n’amaga cap del implicats, ni tan sols aquells que, com ERC, asseguren que no pactaran amb ningú que no estigui disposat a convocar un referèndum d’autodeterminació … Continua la lectura de Fer balanç: prou tripartit

El tertulià lacai i propagandista

Dijous 25 de març, més o menys a les 8:30h del matí, comença la tertúlia al programa que dirigeix Manuel Fuentes a Catalunya Ràdio. Els quatre tertulians del dia, Rafael Nadal, Àlex Sàlmon, Francesc-Marc Álvaro i Carles Navales, han de fer allò de la cara i la creu, que és una manera com una altra d’arrencar. El primer a fer-ho és Navales, per allò que és l’únic que participa a distància, des de l’estudi que l’emissora té a Girona. El primer bon dia és, com aquell que diu, una bufetada. És veu que a Navales no li semblava bé que … Continua la lectura de El tertulià lacai i propagandista

Nous catalans o immigrants?

El debat sobre la immigració a Catalunya és recurrent. Al capdavall, sóm un país de pas i d’oportunitats, a més de comptar amb un clima que atreu immigrants de classe mitjana. Des de I’aparició, I’any 1935, del llibre Catalunya, poble decadent, de l’economista Josep A. Vandellòs, fins ara, el debat sobre la immigració ha estat intens. El conservadorisme (que no vol dir el nacionalisme, eh?) viu molt malament la presència dels nous catalans, però és que des de les posicions, diguem-ne, multiculti, l’estupidesa ha estat monumental. Els conservadors tenen por, i hi ha qui se n’aprofita políticament, però és que els … Continua la lectura de Nous catalans o immigrants?

Puigcercós en el país de les meravelles

A l’Avui d’ahir Joan Puigcercós va declarar que el desgavell governamental i l’efecte negatiu que ha tingut en l’opinió pública la ineficiència del tripartit és deu a l’acció d’una mena de mà negra que anomena “sociovergència”. A la pregunta de si el govern està massa pendent de l’oposició, el president d’ERC va respondre, literalment: “No s’equivoqui. Hi ha coses que transcendeixen el mateix govern. Aquí hi ha la cultura de la sociovergència. Ho estem veient als mitjans de comunicació majoritaris, en determinats fòrums d’opinió… Hi ha coses de les quals no es pot parlar, com de la situació dels monopolis … Continua la lectura de Puigcercós en el país de les meravelles

El patriota Cabrera

El darrer llibre del professor Josep Termes, (Nou) Resum d’història del catalanisme (Base, 2009), acaba amb un epíleg l’última reflexió del qual és contundent: “Deixeu-me escriure que enfront de les sentències històriques habituals «Catalunya serà cristiana o no serà» i de la seva oposada «Catalunya serà d’esquerres o no serà», hi afegeixi la meva: «Catalunya serà integradora o no serà». Amb el benentès que el mot Catalunya pot ser substituït pel de catalanisme, que és la substància fonamental que li dóna vida”. Potser hauria pogut dir, sense faltar als fets històrics, que Catalunya continuarà essent integradora o no serà. Perquè … Continua la lectura de El patriota Cabrera

La inutilitat de la cimera express

Ahir La Vanguardia publicava un ampli sondeig que es va fer entre el 8 i el 10 de març a una mostra de 1000 persones. Deixant de banda les prediccions electorals que insinuen les ànsies de canvi, tot i que, de moment, la realitat és la que és: el tripartit governa i CiU és a l’oposició amb 48 diputats. El que sí resulta interessant és el que el sondeig posa de manifest amb relació a la situació econòmica. Segons se’n desprèn, el pessimisme s’ha estès entre els catalans. La magnitud del creixement del pessimisme s’aprecia en el fet que fa … Continua la lectura de La inutilitat de la cimera express

El viatge de Tony Blair

Hi ha molts tipus de viatges. N’hi ha d’artístics, com el que dóna nom a la recopilació discogràfica de la diva Donna Summers. N’hi ha de ficció, com el que emprenien el 1956 uns ciutadans per fugir de l’Hongria ocupada pels soviètics a la pel·lícula d’Anatole Litvak, de l’any 1959. Així és com començava la crònica d’Hugh Muir al diari The Guardian sobre la publicació, el setembre que ve, del llibre The Journey, que és el títol que Tony Blair (Edimburg, 1953) ha posat a les seves memòries. La crònica sobre l’aparició d’aquest llibre era realment dura, per bé que … Continua la lectura de El viatge de Tony Blair

El president del futur

Els tres darrers articles que he publicat en aquesta secció han estat dedicats a fer un balanç històric i personal dels presidents que ha tingut la Generalitat des dels anys de la restauració republicana. Al capdavall, aquest exercici de retro-spectiva (posant-hi el guionet per emfasitzar, a la manera de Pierre Vilar, la dialèctica entre el passat i el present) em sembla imprescindible per abordar els lideratges polítics de la Catalunya del futur. Vivim cap endavant però ens expliquem mirant enrere, va dir el gran Søren Kierkegaard. És cert. Com també ho és que conèixer les competències del lideratge, que és … Continua la lectura de El president del futur

Obrir el paracaigudes

Segons l’estudi Doing Business del Banc Mundial, Espanya ha perdut 11 llocs respecte de la posició que ocupava el 2009 en el rànquing dels llocs on fer negocis. Ara ocupa la posició número 62. Se’n queixava fa uns dies Antoni Abad, president de Cecot, en l’article “El país de nunca jamás” que va publicar a La Vanguardia el passat 2 de març. Més que queixar-se’n, caldria dir que es mostrava escandalitzat per aquest escandalós retrocés, ja que posa de manifest que Espanya fa temps que no fa els deures i si retrocedeix és perquè, en part, els altres avancen prenent … Continua la lectura de Obrir el paracaigudes