Home

president

Els tres darrers articles que he publicat en aquesta secció han estat dedicats a fer un balanç històric i personal dels presidents que ha tingut la Generalitat des dels anys de la restauració republicana. Al capdavall, aquest exercici de retro-spectiva (posant-hi el guionet per emfasitzar, a la manera de Pierre Vilar, la dialèctica entre el passat i el present) em sembla imprescindible per abordar els lideratges polítics de la Catalunya del futur. Vivim cap endavant però ens expliquem mirant enrere, va dir el gran Søren Kierkegaard. És cert. Com també ho és que conèixer les competències del lideratge, que és el que ensenyen les escoles de negocis, no és cap garantia de liderar res.

En l’article Democràcia, lideratge i perspectives de futur pel New Labour, publicat la tardor passada a la revista de la Fundació Rafael Campalans, Francesc Amat analitzava la debilitat actual del lideratge de Gordon Brown per oposició al lideratge fort de Tony Blair, el qual va arribar a ser-ho tant, de fort, que fins i tot, afirma Amat referint-se a la decisió d’intervenir militarment a Iraq, va allunyar-se de la gent i “va arribar als límits de la pròpia democràcia representativa”. No ho comparteixo. Malgrat que jo també vaig ser contrari a aquella intervenció perquè em va semblar que embolicaria més la troca, puc reconèixer sense escandalitzar-me que Blair va saber preservar l’equilibri entre la proximitat a la ciutadania i la necessitat que tot mandatari té de tirar endavant projectes a partir de l’exercici individual del poder.

En una democràcia no és cap entrebanc ni cap falsejament de la realitat que un polític prengui decisions sense el suport explícit de la ciutadania. La grandesa de la democràcia és, precisament, que tard o d’hora aquella decisió haurà de passar la revàlida de les urnes. Els polítics que prenen decisions condicionats pels mitjans de comunicació o per por a l’opinió pública, a la llarga estan condemnats al fracàs. I això es fa encara més evident en èpoques de crisi. Una crisi reclama intel·ligència, destresa i calat i no pas els focs artificials dels anomenats spin doctors, el màrqueting polític dels quals és, a més d’artificiós, vidriòlic per als polítics que aspiren a ser líders i no unes meres marionetes de les tècniques de propaganda. Els spin doctors són a la política el que els gurus són a l’autoajuda: una mena de farsants que inventen tendències sense resoldre els problemes de fons. Caldria que en prenguessin bona nota tots aquells que es pensen que amb el carisma n’hi ha prou per esdevenir un líder de veritat. La persecució del poder és, abans que res, una batalla d’idees per moralitzar, en el sentit en què ho propugnava John Stuart Mill, la política i la democràcia.

Fins no fa gaire molts diri europeus es fixaven en Obama per copiar-ne les maneres i els mètodes. Els semblava que aquella alenada d’aire fresc que va comportar la irrupció del candidat, inicialment outsider, se’ls encomanaria per osmosi. Per assimilar-ne consignes i una utilització a fons de les noves tecnologies. El candidat Obama era atractiu perquè, per dir-ho d’alguna manera, seguia fil per randa alguns dels millors episodis de la sèrie The West Wing. Aviat vàrem descobrir, però, que el guionista de fusta era l’altre aspirant, l’actual secretària d’Estat Hillary Clinton. La qüestió és que Obama va saber combinar molt bé un carisma, diguem-ne, natural amb un progressiu reconeixement del seu lideratge per part de tothom, fins al punt que això ara li permet prendre decisions realment controvertides, com és reprendre la producció d’energia nuclear. Deia el Mahatma Gandhi amb relació a ell mateix: “No sóc un visionari; només pretenc ser un idealista pràctic […] perquè la funció d’un resistent és provocar la resposta”. Gandhi va ser un dels apòstols de la no violència, però no era un incaut. Cercava respostes i sabia aplicar-les fins al punt de transigir en algunes coses -cosa que, per cert, li va comportar que els radicals el titllessin de traïdor- davant les resistències infranquejables.

El líder ha de liderar i només ho aconsegueix si té unes idees a defensar. Aquesta mena de líder és el president que hauria de desitjar qualsevol país democràtic. Un líder ha tenir, abans que res, la capacitat de pensar i de tenir criteris propis per elaborar el seu propi relat. Després, si de cas, ja aprendrà a somriure. El líder ha de ser fort èticament i ideològicament. Ha de generar confiança des de la convicció. Al llarg de la història contemporània hi ha hagut líders així, a pesar dels problemes que alguns d’ells van acabar tenint. Per exemple Thomas Woodrow Wilson o Konrad Adenauer; Golda Meir o Václav Havel. I més a prop nostre: Felipe González o Jordi Pujol.

En una mena de “Reader’s digest” del lideratge polític que empren els consultors que no han d’afrontar mai el gran test que són unes eleccions hi vaig llegir una definició del lideratge que fa riure molt, sobretot per la petulància: “El vertader lideratge és aquell que encamina el progrés d’un estat a un altre de superior. Això és també l’essència de la transformació, que és el pas preliminar a la vertadera innovació, que actualitza i assegura l’organització. El lideratge polític es pot definir com el conjunt d’activitats, relacions i comunicacions interpersonals que permeten a un individu mobilitzar persones d’una organització, comunitat o societat específica, de manera voluntària i conscient, per aconseguir objectius socialment útils”. Si destriem el gra de la palla, segons aquesta definició el líder és aquell que és capaç d’encapçalar el canvi. Qui lidera la transformació i sap persuadir els altres que les decisions que ha pres són les adequades en unes circumstàncies determinades. No vull dir que els líders hagin de ser superdotats egòlatres i hiperactius que es pensen, com passa sovint, que només ells saben cap on s’ha d’anar. No, no és això. El líder ha de ser aquella persona que, com diuen els clàssics de la ciència política, serà capaç de tirar endavant allò que ningú més no voldrà fer.

El president català del futur ha de respondre al que acabo d’explicar. Ara més que mai, sobretot perquè el país està en crisi. En crisi econòmica i de model. Fins i tot m’atreveixo a dir que pateix una crisi de prestigi. El president del futur, doncs, haurà de refer un país que està realment desorientat. Perdut entre la propaganda i la mediocritat.

Publicat a lAvui, 08/03/10. Il·lustració de Salvador Anton.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s