Home

navales-1955

Dijous 25 de març, més o menys a les 8:30h del matí, comença la tertúlia al programa que dirigeix Manuel Fuentes a Catalunya Ràdio. Els quatre tertulians del dia, Rafael Nadal, Àlex Sàlmon, Francesc-Marc Álvaro i Carles Navales, han de fer allò de la cara i la creu, que és una manera com una altra d’arrencar. El primer a fer-ho és Navales, per allò que és l’únic que participa a distància, des de l’estudi que l’emissora té a Girona. El primer bon dia és, com aquell que diu, una bufetada. És veu que a Navales no li semblava bé que la Comissió d’Indústria, Turisme i Comerç del Congrés espanyol aprovés, a proposta de CiU, la reforma de la llei de morositat per tal d’accelerar els pagaments de les administracions a les empreses fins aconseguir, el 2013, que el termini sigui només de trenta dies. Navales estava furiós. I no és que ho estigués pel punt feble que té aquesta llei, cosa que fins i tot reconeix CiU, que és que aquests terminis de pagament són difícilment assolibles per als ajuntaments. No, no era això el que el molestava. Estava furiós perquè havia estat CiU que havia doblegat al PSOE. Per a ell era un sarcasme que els convergents, que quan manaven també pagaven tard, ara impulsessin aquesta iniciativa. Fins aquí res a dir. Tot són opinions. Però llavors va i deixa anar el primer míting: “per això no vull que CiU guanyi les eleccions”.

Encara no refets de l’envestida electoralista de Navales, que va provocar la incomoditat del mateix Fuentes (o almenys això em va semblar percebre com a oient), va arribar la segona. Rafael Nadal es queixava, amb raó, de les declaracions del portaveu del PP al Parlament Europeu, Jaime Mayor Oreja, per a qui ETA i Rodríguez Zapatero són “aliats potencials” perquè tots dos volen una Espanya debilitada i, també, perquè a Catalunya els socialistes governen “amb un soci d’ETA com és ERC”. Nadal reclamava que Mariano Rajoy fes rectificar l’eurodiputat perquè no fer-ho equivalia a avalar les seves declaracions. Aleshores Francesc-Marc Álvaro va recordar a Nadal que Major Oreja s’havia despatxat a gust, en un sentit semblant, en contra del PNB i d’Ibarretx. I tanmateix, en aquest cas els amics de Rodríguez Zapatero no s’havien escandalitzat tant. A més, va afegir, fins i tot Aznar va aferrar-se a la mateixa teoria per expulsar el PNB de la Internacional Demòcrata Cristiana (IDC). Fou en aquest moment quan Navales va tornar a la càrrega. Va dir, sense empatxar-se, que UDC, la U de CiU, no havia tingut cap inconvenient de votar a favor d’aquesta expulsió. Álvaro va replicar-li que allò que deia no era veritat. Navales insistia que Álvaro no tenia raó amb un punt d’agressivitat i mala educació. La qüestió és que, al cap d’una estona, des de la redacció de Catalunya Ràdio li van fer arribar al Manel Fuentes la informació verificada sobre què havia votat o no UDC. Certament, l’any 2000, que és quan va ser aprovada l’expulsió del PNB de la IDC, UDC va ser un dels nou vots contraris a la iniciativa del PP. UDC no tan sols va oposar-se a la mesura, sinó que fins va perdre la vicepresidència de la IDC per aquesta disputa. Fuentes va demanar a Navales què havia de dir i només va obtenir un petit gruny i després silenci. Carles Navales va tenir sort que Álvaro no tingués ganes d’enfonsar-lo, perquè després del menyspreu amb el qual havia estat tractat pel tertulià obsedit, aquell silenci era encara més ofensiu i delatador. Álvaro hauria pogut acarnissar-s’hi, però de vegades és millor deixar al descobert l’engany.

La norma d’una tertúlia, radiofònica i de qualsevol altra mena, és no fer propaganda de res. El bon tertulià ha de sostenir, naturalment, unes idees, però ha de fer-ho sense obsessions gratuïtes ni trampes ni mentides. Navales té massa dèries que arrossega des de fa temps. Antic dirigent de Bandera Roja al Baix Llobregat, d’on és originari, i després del PSUC. El 1976 va ser elegit primer secretari general de CC.OO. del Baix Llobregat i membre, per tant, de la direcció de les CC.OO. de Catalunya i d’Espanya. Va anar evolucionant fins aproximar-se al PSC i esdevenir director de La Factoria, una revista digital que paguen diversos ajuntaments i diputacions socialistes, a més d’estar vinculat a diversos organismes dependents de les administracions controlades pel PSC, incloent-hi ser assessor del governador civil de Girona, Pere Navarro, entre el 1991 i el 1996. En fi, que Carles Navales és una persona amb una posició política molt clara. Fins aquí no cabria dir-hi res, perquè totes les adscripcions són respectables mentre compleixin els mínims democràtics. Però un tertulià no pot ser mai lacai (paraula que deriva de lecar, que vol dir “llepar”) de les servituds a les quals deu molt del que és. En una tertúlia no s’hi val tot. I encara menys la mentida. Als països anglosaxons, per exemple, mentir és segurament l’error polític més perseguit. Només cal recordar la destitució de Nixon i els problemes que va tenir Clinton quan allò de la becària. Fins i tot Bush va estar a punt d’haver de sotmetre’s a una mena de comissió de la veritat per les mentides sobre els arsenals militars iraquians. És més, a les eleccions presidencials nord-americanes els equips de campanya de cada candidat tenen un grup de professionals que es dediquen a verificar si el que diu l’adversari respecte d’ells és cert i té un fonament verídic. En una tertúlia les opinions són l’esquer per atrapar els oients, però la intoxicació i la falsa fellonia política són, senzillament, una estafa.

Publicat a elSingularDigital, 29/03/10.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s