Home

cabrera

El darrer llibre del professor Josep Termes, (Nou) Resum d’història del catalanisme (Base, 2009), acaba amb un epíleg l’última reflexió del qual és contundent: “Deixeu-me escriure que enfront de les sentències històriques habituals «Catalunya serà cristiana o no serà» i de la seva oposada «Catalunya serà d’esquerres o no serà», hi afegeixi la meva: «Catalunya serà integradora o no serà». Amb el benentès que el mot Catalunya pot ser substituït pel de catalanisme, que és la substància fonamental que li dóna vida”. Potser hauria pogut dir, sense faltar als fets històrics, que Catalunya continuarà essent integradora o no serà. Perquè és cert, a desgrat de les imperfeccions, que el grau d’integració a la comunitat catalana dels nouvinguts -els dels anys 20 i 30 i també els de la dècada dels 60- ha estat alt. Molts dels que van arribar amb la maleta calada al muscle i lligada amb un cordill, amb els anys van esdevenir catalans, diguem-ne, de classe mitjana per la via del comerç a la menuda i, sobretot, per un canvi d’hàbits. No sóc especialista en migracions, però em fa l’efecte que el cas català és una història d’èxit que s’assembla força al cas nord-americà, si més no perquè Catalunya ha estat una terra d’oportunitats que ha acollit la immigració amb esperit d’emprenedoria més que no pas com si fos una condemna bíblica. Al capdavall, la prova irrefutable que això és veritat és que l’actual president de la Generalitat, el molt honorable senyor José Montilla, és un català nascut a Andalusia. No és que sigui un fill de la immigració, és que ell mateix és un immigrant. A quants llocs del món ha passat una cosa així sense que no s’hagi desfermat mai una campanya xenòfoba contra ell? Cal reconèixer que en no gaires. Esclar que això no ha estat així per art de màgia. Deu haver-hi alguna raó, diguem-ne, més humana, oi? Com també ha dit el mestre Termes: “Catalunya no és un miracle!”.

Vaig pensar en aquestes coses quan em vaig posar a llegir el breu però substanciós llibre que Lluís Cabrera acaba d’oferir-nos: Catalunya serà impura o no serà (Pòrtic). Déu n’hi do el rèdit que ha donat una sentència -“Catalunya serà cristiana o no serà”- la qual, tot i resumir bé el pensament del bisbe Torras i Bages, no es troba escrita enlloc de les seves obres. Potser és que la iniciativa de l’abat Escarré d’esculpir-la a la façana de monestir de Montserrat li atorga una veracitat que només té a mitges. Sigui com sigui, l’amic Cabrera capgira la sentència torrasiana per aproximar-se a les tesis de Joan Francesc Mira, exposades en el seu famós assaig, que va rebre el premi Octubre del 1984, Crítica de la nació pura (Tres i Quatre): “Afirmar que existeix una necessitat de pertinença no equival a afirmar que -tal com passa amb tantes altres necessitats igualment «universals»- es trobe sempre satisfeta de manera pacífica, clara, permanent i plena. Ara bé, són justament els efectes de la carència d’una cosa els que mostren que la possessió d’aquesta cosa era necessària. I la història, l’etnologia descriptiva i la premsa periòdica en van plenes, d’aquests símptomes de «carència d’identitat». Una síndrome sovint repetida, feta de misèria moral, d’impotència, humiliació, alternança de ràbia cega i de muda passivitat, dissolució. Feta, com a mínim, de les diverses manifestacions de la tensió, l’angoixa i el conflicte”. El problema és sempre, doncs, la carència, ja sigui per defecte o bé perquè els humans sovint no en tenim mai prou d’allò que considerem essencial. És ben cert que un excés pot dur a la descurança, o a la prepotència i a l’avassallament; però un defecte, com recordava Mira en el mateix assaig, pot abocar-nos a l’angoixa obsessiva, o a ser arraconat i avassallat. I aquest és sempre el moll de l’os de tots els conflictes nacionals o identitaris.

La primera vegada que vaig coincidir amb Lluís Cabrera va ser al Palau de la Generalitat, en un esmorzar privat que el president Pujol va convocar amb motiu de no sé què. D’això ja fa molts anys, perquè jo hi vaig assistir a instàncies del malaguanyat Ramon Juncosa (1942-2000). En aquell esmorzar Cabrera ja defensava, amb la vehemència bonhomiosa que el caracteritza, el que ara diu per escrit: el flamenc, els toros, el mestissatge, els préstecs culturals, etc. Cabrera refusa que existeixi una Catalunya dual precisament perquè creu que Catalunya és un sol poble amb molts accents. Què ens unifica, doncs? Cabrera i jo som de la mateixa generació i suposo que és per això que molts dels seus referents culturals són semblants als meus, per bé que no és el mateix haver crescut a Nou Barris (ell) que fer-ho a l’Eixample barceloní (servidor). Sempre he cregut, però, que el compromís polític i social de tots dos ens ha “uniformitzat”, perquè en la nostra joventut vam compartir una pancarta que reclamava “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, que va ser el vertader “patriotisme constitucional” català dels anys de la Transició. Un patriotisme constitucional que no té res a veure amb la lectura aznariana d’aquest concepte, sinó que enllaça directament amb Jürgen Habermas, que és qui va formular-lo per a la RFA de postguerra, en tant que propugna separar l’esfera juridicopolítica de la fidelitat a l’esfera cultural. Dit d’una altra manera, és l’espai públic el que ens unifica -és la catalanitat en comú, vull dir-, independentment que hom sigui català de soca-rel o bé nouvingut, que sigui catalanoparlant o castellanoparlant. Aquest és el valor que va tenir el catalanisme que va impregnar CCOO (a instàncies dels comunistes), per exemple. I és que tan cert és que el catalanisme va democratitzar el conservadorisme dels pares fundadors, com que el catalanisme obrerista va catalanitzar la immigració.

Aquest Catalunya serà impura o no serà se centra en allò que ha predominat a Catalunya mentre ha estat veritat que tots els nouvinguts provenien majoritàriament de la Península. Ara, en canvi, hi ha cavil·lacions que ja no tenen sentit. O almenys que han perdut força. La nació impura actual s’expressa en quítxua, urdu, àrab, mandarí, amazic, romanès i unes 300 llengües més. I això, amic Lluís, ens obliga a fer esforços per preservar la catalanitat de l’espai públic amb el mateix patriotisme obert que ha fet possible que tu, jo, i en Julià de Jòdar, el teu crític prologuista que de jove parlava castellà, siguem catalans i prou. Apuntem-ho en l’actiu positiu del balanç.

Publicat a l’Avui, 22/03/10.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s