El viatge de Tony Blair

Hi ha molts tipus de viatges. N’hi ha d’artístics, com el que dóna nom a la recopilació discogràfica de la diva Donna Summers. N’hi ha de ficció, com el que emprenien el 1956 uns ciutadans per fugir de l’Hongria ocupada pels soviètics a la pel·lícula d’Anatole Litvak, de l’any 1959. Així és com començava la crònica d’Hugh Muir al diari The Guardian sobre la publicació, el setembre que ve, del llibre The Journey, que és el títol que Tony Blair (Edimburg, 1953) ha posat a les seves memòries. La crònica sobre l’aparició d’aquest llibre era realment dura, per bé que … Continua la lectura de El viatge de Tony Blair

El president del futur

Els tres darrers articles que he publicat en aquesta secció han estat dedicats a fer un balanç històric i personal dels presidents que ha tingut la Generalitat des dels anys de la restauració republicana. Al capdavall, aquest exercici de retro-spectiva (posant-hi el guionet per emfasitzar, a la manera de Pierre Vilar, la dialèctica entre el passat i el present) em sembla imprescindible per abordar els lideratges polítics de la Catalunya del futur. Vivim cap endavant però ens expliquem mirant enrere, va dir el gran Søren Kierkegaard. És cert. Com també ho és que conèixer les competències del lideratge, que és … Continua la lectura de El president del futur

Obrir el paracaigudes

Segons l’estudi Doing Business del Banc Mundial, Espanya ha perdut 11 llocs respecte de la posició que ocupava el 2009 en el rànquing dels llocs on fer negocis. Ara ocupa la posició número 62. Se’n queixava fa uns dies Antoni Abad, president de Cecot, en l’article “El país de nunca jamás” que va publicar a La Vanguardia el passat 2 de març. Més que queixar-se’n, caldria dir que es mostrava escandalitzat per aquest escandalós retrocés, ja que posa de manifest que Espanya fa temps que no fa els deures i si retrocedeix és perquè, en part, els altres avancen prenent … Continua la lectura de Obrir el paracaigudes

Alexander Haig

La història no s’explica tan sols per l’acció dels grans homes. I tanmateix hi ha personatges que són imprescindibles per entendre una situació històrica concreta. Aquest és el cas d’Alexander Haig, el militar, polític i empresari nord-americà que va morir el passat 20 de febrer, a l’edat de 85 anys. Entre els anys 70 i 80 va ser un dels republicans més influents. Certament, Haig va participar en tres administracions presidencials republicanes diferents: amb Richard Nixon (1969-1974), Gerald Ford (1974-1977) i Ronald Reagan (1981-1989). En la necrològica que li va dedicar The Guardian, Harold Jackson començava explicant que si bé … Continua la lectura de Alexander Haig

PS de Catalunya

Fa més de tres dècades que d’una manera recurrent algú posa de moda la discussió sobre el catalanisme del PSC. De cop, no se sap ben bé per què, salten els ploms i comença una tempesta que, aparentment, és de l’estil de les de final d’estiu de la costa del Maresme: plou a bots i barrals fins que fa baixar les rieres amb fúria. Així, d’entrada, i atesos els titulars que genera, sembla que la cosa és seriosa. Ho hauria de ser, perquè un dels drames de Catalunya, com també del País Valencià i les Illes, és que el corrent … Continua la lectura de PS de Catalunya

Carta al jove Guillem Carol

Abans d’ahir el jove Guillem Carol va començar a escriure en aquest diari digital. Enhorabona! Ho dic per ell i per tots nosaltres, perquè és un encert incorporar veus noves i joves a la crítica política. Si hem de fer cas als comentaris, la meva satisfacció ha estat compartida per molta gent. A pesar que la joventut no és cap garantia de res, per començar perquè és passatgera, perquè tan sols és una edat de trànsit que no garanteix ni originalitat ni idees; malament rai si una societat no va incorporant els joves més valuosos a l’opinió i a les … Continua la lectura de Carta al jove Guillem Carol

El buròcrata president

José Montilla és president de la Generalitat amb els vots d’uns aliats que, de fet, el menyspreen. “Més que grans personatges, hi ha grans circumstàncies”, ha dit no fa gaire l’historiador John Elliott. Potser sí. Les circumstàncies poden encimbellar algú fins als llocs més alts a pesar que, d’entrada, no tingués cap mèrit per arribar-hi. Només cal haver fet el possible per ser en el lloc adequat i aprofitar l’ocasió. I això és el que va fer Montilla. Va anar reptant fins a aconseguir desfer-se del president que l’ha precedit, tot i que era del seu mateix partit. Però per … Continua la lectura de El buròcrata president

Torna, torna política

Quina alegria: per fi torna la política! Després d’un llarguíssim i penós període dominat per l’opinió d’individus que només escupen bilis quan escriuen de política (i això en el supòsit que el que publiquen en blogs i diaris digitals sigui opinió política), sembla ser que els polítics tornen a parlar de política amb una mica de seny, defugint la desqualificació grollera i el tacticisme desenfrenat. Es pot estar d’acord o no amb l’oferta de pacte que ha plantejat CiU per intentar superar la crisi econòmica, però és evident que el debat que enceta és, per damunt de tot, polític. És … Continua la lectura de Torna, torna política

La taula en forma de diamant

Finalment, i després de mesos i mesos de negociació, les competències de Justícia i Interior seran transferides de Londres al govern de coalició d’Irlanda del Nord. A partir del 12 d’abril, doncs, “s’obrirà un nou capítol” ―com va dir Gordon Brown en anunciar-ho al Castell de Hillsborough, als afores de Belfast― després de dècades de violència i d’una inestabilitat política corsecant. Malgrat que Gordon Brown no passa pel millor moment i que el seu homòleg irlandès, Brian Cowen, tampoc no pugui llançar coets, atès que l’economia irlandesa trontolla, la “qüestió nord-irlandesa” continua essent un element determinant en l’agenda política anglo-irlandesa. … Continua la lectura de La taula en forma de diamant

Els presidents mortals

La política és moltes coses. Sobretot gestió. Però amb la gestió no en tindríem prou. Perquè la política vagi més enllà i esdevingui el marc que asseguri la convivència i el progrés social -és a dir, l’equitat-, cal que sigui, també, relat. Una narració de la vida. A la política catalana hi ha pocs polítics que ho hagin aconseguit. Dins del calaix de sastre que és el catalanisme, hi ha hagut molt de frau i molta xerrameca patriòtica, banyada d’un pessimisme crònic que cansa. Quan el relat de la política només recolza en la pena, en la narració de la … Continua la lectura de Els presidents mortals