Per no perdre el fil

Un fil de piulades, imitant Salvador Espriu, per resumir la situació política: 1. Que cansat estic dels articulistes que carreguen contra Carles Puigdemont (@KRLS), “el Malvat”, per fer-lo responsable de tot el que passa de dolent a Catalunya: de la divisió social i del retorn del @Pdemocratacat, el @Som_PNCi @Esquerra_ERC a l’independentisme d’estelada que es desplega al final de l’escola d’estiu. 2. Que cansat estic dels opinadors que intoxiquen amagant el sistema institucional català, que fa que la Generalitat estigui integrada per President, Govern i Parlament. La Llei 13/2008 atorga al MHP unes funcions que la partitocràcia s’està carregant. Els … Continua la lectura de Per no perdre el fil

Refer la catalanitat

Léalo en español En un article del 1998, el gran Josep M. Espinàs, de qui acabo de llegir Una vida articulada (i aquí obro un parèntesi per agrair a Isabel Martí que em regalés aquest esplèndid recull dels articles publicats entre el 1976 i el 2012), afirmava que els catalans “hem demostrat que sabem fer i que sabem desfer, però ens costa aprovar l’assignatura de refer”. Espinàs parla en general, sense entrar al detall. Però té raó. Aquell famós vers de J.V. Foix i tothom repeteix, “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, que fins i tot he vist estampat … Continua la lectura de Refer la catalanitat

La mecanògrafa Conxita Bou

Arran de la publicació d’un article en què servidor comentava les sensacions que havia tingut el dia que el president Mas va haver d’anar a declarar al TSJC com a imputat, vaig rebre un correu electrònic de Conxita Bou en el qual m’explicava una història extraordinària, que em va fer pensar en Michel de Certeau, el filòsof i historiador francès de la quotidianitat, i en la seva manera poètica d’explicar la construcció del real a partir de l’anonimat. Els transcric el missatge: “Només volia felicitar-lo pel seu article En el paseo Lluís Companys, un 15 de octubre. No tan sols … Continua la lectura de La mecanògrafa Conxita Bou

Sepharad en el vacío

Este es el poema número XXXVIII del libro que Salvador Espriu publicó en 1960 con el título de La pell de brau (La piel de toro), en traducción de José Corredor-Matheos. El poemario era una oda a la España plural muy parecida a la Oda, de 1898, de Joan Maragall que comenzaba diciendo «Escucha, España». El afecto de los dos poetas por España, transmutada en los versos de Espriu en esa mítica Sepharad hebrea que fue paraíso de la tolerancia, es idéntico al proyecto regeneracionista del catalanismo que ha dominado la escena política catalana durante más de un siglo y … Continua la lectura de Sepharad en el vacío