Els presidents mortals

La política és moltes coses. Sobretot gestió. Però amb la gestió no en tindríem prou. Perquè la política vagi més enllà i esdevingui el marc que asseguri la convivència i el progrés social -és a dir, l’equitat-, cal que sigui, també, relat. Una narració de la vida. A la política catalana hi ha pocs polítics que ho hagin aconseguit. Dins del calaix de sastre que és el catalanisme, hi ha hagut molt de frau i molta xerrameca patriòtica, banyada d’un pessimisme crònic que cansa. Quan el relat de la política només recolza en la pena, en la narració de la … Continua la lectura de Els presidents mortals

L’estrès ciutadà

La política catalana estressa. Potser hauria de dir que són els polítics catalans, que provoquen estrès a la ciutadania. L’exagerat tacticisme de la política catalana no solament no entusiasma, sinó que avorreix. Un dia esclata un escàndol i , sense esperar a saber què ha passat, comença un combat dialèctic exagerat i contradictori que només amaina quan esclata l’escàndol següent. No es discuteix mai res en profunditat, tant se val que sigui el finançament dels partits com la immigració. Es fa demagògia i prou. I tothom sap que una política dominada per la grandiloqüència demagògica és condemnada a la indiferència. … Continua la lectura de L’estrès ciutadà

Temps difícils

El PSC acaba de presentar una vídeo com a tret de sortida de la llarga, llarguíssima, campanya electoral. El dia de la presentació, José Zaragoza va assegurar que el vídeo “pretén explicar la realitat”. D’aquí el munt d’imatges terrorífiques que s’encavalquen una rere l’altra, ja que, segons ell, aquests “són temps difícils i hi ha molts problemes que cal solucionar”. I tant que sí! Si els problemes que els socialistes volen solucionar són tots els que surten al vídeo (que van del crac borsari al terratrèmol d’Haití), se’ls ha girat feina. Moltíssima. A la roda de premsa de presentació de … Continua la lectura de Temps difícils

Els presidents idolatrats

Quan anava a abordar el perfil del president Tarradellas, m’he adonat que se m’estava acabant l’espai que tinc assignat per escriure en aquest diari. Podia haver decidit retallar l’article, però hauria desfigurat la intenció del que vull explicar sobre la política catalana contemporània a través de la reflexió sobre què han aportat, o no, els presidents de la Generalitat, des de Francesc Macià fins a l’actual, al pensament polític. Finalment, he decidit partir l’article en dues parts. En aquest primer, em centraré, només, en els tres presidents diguem-ne històrics, sense fer esment del benemèrit Josep Irla o d’altres que van … Continua la lectura de Els presidents idolatrats

2022: Recórrer al mite

Un dels estàndards de la cultura política nord-americana és la idea de Nova Frontera, que fins i tot ha esdevingut un mite. És més,  tal vegada no hi ha als EUA cap altre mite que sigui tan potent políticament com aquest. Passen els anys i, tanmateix, el mite no remet. Al contrari, tal com va quedar demostrat en l’última campanya de les presidencials nord-americanes, durant la qual el ticket republicà va explotar la idea de l’heroi, del warrior, que històricament ha estat central en  la visió de frontera que han tingut els estats de l’oest, des d’Andrew Jackson —el setè … Continua la lectura de 2022: Recórrer al mite

El relat montillesc

Servidor és també dels que creu que a Catalunya hi ha un divorci evident entre la realitat politicomediàtica —incloent-hi els diaris electrònics i molts dels fòrums digitals que monopolitzen els especialistes en l’insult— i la realitat social. Si hom només fes cas al que s’escriu a la premsa i en aquests fòrums, en fer una ullada al carrer no comprendria què hi passa. Vull dir que no sabríem determinar el perquè de la desafecció política —que malauradament s’acompanya d’un pronòstic decebedor per a un sistema democràtic: la previsible abstenció electoral—, que és el que detecten les enquestes d’opinió. I tanmateix, … Continua la lectura de El relat montillesc

La construcció del mite Macià

Alfred Bosch es pregunta, en l’única recreació literària que ha merescut el mite macianenc, L’Avi. Confessions íntimes de Francesc Macià (2000): «Com va canviar tant el coronel Macià? —es demanaren alguns. Com va passar de ser un espanyol prudent a ser un insurgent català? Què se li va girar dins del cervell? I encara d’altres voldran trobar la clau d’un guió teatral: el revolucionari, creix o neix? El cabdill de la rebel·lió separatista, l’ídol dels humils, podria haver estat un altre home? O sempre va dur a l’interior la llavor dramàtica? Com es fa un insurrecte?». Espero haver-los donat alguna … Continua la lectura de La construcció del mite Macià

Ramon Trias Fargas

No sé si recorden la imatge de Ramon Trias Fargas quan va caure desmaiat mentre parlava en un míting electoral que tenia lloc al Masnou el 22 d’octubre del 1989. Jo sí, perquè sempre m’ha impactat veure, gairebé en directe, que algú és a les portes de la mort. Però si, a més, aquest algú és una persona cèlebre, les impúdiques imatges es van repetint una vegada i una altra. Mentre preparava la celebració de la vetllada que anomenem La Nit del Pensament, durant la qual es fa públic la concessió del premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític, i que … Continua la lectura de Ramon Trias Fargas

Miquel Grau

El BNV ha entrat al registre general de Presidència de la Generalitat Valenciana una petició per demanar que sigui concedida l’Alta Distinció de la Generalitat, a títol pòstum, a Miquel Grau i Gómez. Me’n vaig assabentar per mitjà del Facebook, on el Bloc ha creat un grup de suport a la iniciativa i hi recapta adhesions. Però qui era Miquel Grau? I, sobretot, què representà? Miquel Grau i Gómez avui tindria 52 anys si no fos que l’octubre del 1977 un “maó feixista”, per dir-ho de la manera del titular del reportatge sobre la seva mort del setmanari interviu de … Continua la lectura de Miquel Grau

Política i delicte

El 21 de setembre vaig publicar en aquesta mateixa secció l’article “Fèlix Millet i Tusell o la decadència burgesa”, en el qual sostenia que la desafortunada història d’aquest senyor és, també, la del canvi que s’ha produït a Catalunya als darrers cent anys. Un canvi que, resumidament, es podria dir que ha consistit en la substitució de l’empenta burgesa que va fer possible el desenvolupament econòmic, amb el consegüent conflicte social, per la dependència de la societat respecte de les diverses administracions. A poc a poc, i d’una manera accelerada a partir del franquisme, la societat catalana s’ha deixat anar … Continua la lectura de Política i delicte