Oh, és la política!

Fa uns dies, l’inquiet i actiu jove vilafranquí Guillem Carol em va fer arribar la transcripció d’una de les intervencions de Miquel Roca i Junyent en el debat parlamentari de finals de juny del 1982 sobre el projecte de llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic. La famosa Loapa. En Carol em va advertir de l’actualitat d’aquell discurs, perquè avui dia es podria tornar a repetir sense esmenar gairebé ni una coma. Quan Roca defensava que avançar en la construcció d’una societat basada en la llibertat i el progrés, una societat reformista que posés l’accent en el valor de la persona, … Continua la lectura de Oh, és la política!

La dictadura de la urgència

Després de la celebració de la consulta popular a Arenys de Munt, el debat sobre futures consultes independentistes s’ha estès amb una frivolitat que fa feredat. Irreal i tot. Aquesta mena de joc d’enganys va començar quan el govern de l’Estat va reaccionar desproporcionadament amb relació a l’actitud de les autoritats municipals. Perquè aquesta és la qüestió, oi? La reacció del PSC ha estat -i és- molt més intel·ligent que la del PSOE. Als socialistes catalans no els cal fer gens de soroll per desfer aquesta onada independentista que se suposa que arriba a Catalunya. Amb el silenci en tenen … Continua la lectura de La dictadura de la urgència

Fèlix Millet i Tusell o la decadència burgesa

Si vostès entren a l’hemeroteca de La Vanguardia i busquen una crònica judicial del 5 de maig de 1983, hi trobaran el nom de Fèlix Millet i Tusell com un des tres consellers de Renta Catalana, SA (els altres dos eren Eduard Guillen Ulloa i Ignasi Baquer Miró) per als quals el titular del jutjat d’instrucció núm. 7 de Barcelona va decretar presó incondicional per estafa i apropiació indeguda. Segons l’escrit de qualificació del jutge, també es declarava “responsables subsidiarías a las empresas dirigidas por los procesados y de cuyos consejos de administración formaban parte con otras personas implicadas en … Continua la lectura de Fèlix Millet i Tusell o la decadència burgesa

De Bellvitge estant

Dissabte passat la diputada Meritxell Borràs em va convidar a la Festa Major de Bellvitge, a l’Hospitalet. Hi vaig anar de gust, perquè sempre he cregut que el catalanisme ha de cercar la complicitat del poble, de les classes populars que van arribar a aquest país en uns moments molt difícils. I ho eren tant per als nouvinguts com també per a Catalunya, que no disposava de cap mena de poder polític que li permetés tirar endavant polítiques d’incorporació a la catalanitat com les que es poden dur a terme avui dia. I tanmateix, aquest país no és possible explicar-lo … Continua la lectura de De Bellvitge estant

No ens equivoquéssim pas

És ben curiós que aquells que es consideren els representants de la voluntat popular, a l’hora de la veritat desconfien de les iniciatives que donen veu al poble. Això és el que ha passat amb els socialistes i la iniciativa de Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) de convocar una consulta popular el pròxim 13 de setembre. A dreta a llei, és cert que l’Ajuntament d’Arenys de Munt ha comès l’error d’afegir-se a la iniciativa i de cedir un local públic per celebrar-hi la consulta. Això ha permès, no ens enganyem, que l’Estat reaccionés i que una jutgessa revoqués l’acord municipal … Continua la lectura de No ens equivoquéssim pas

Nou curs

Reprenc, després d’uns reconfortants dies de vacances, la columna que generosament m’ofereix en Rafael Ribot, director d’aquest diari digital. Des de l’estranger, més o menys he anat seguint què es coïa a l’interior del país, per bé que la “polèmica”, si és que se’n pot dir així, sobre la convocatòria d’una manifestació per donar resposta a la sentència del TC sobre l’Estatut l’he trobada surrealista. Som incorregibles. O més ben dic: em fa l’efecte que determinats polítics catalans no canviaran mai de manera de fer perquè no en saben més. I això que n’hi ha que ocupen càrrecs de molta … Continua la lectura de Nou curs

1979+1981+2003+2006+2009 =?

Arran de l’últim acord de finançament, hi ha hagut qui l’ha volgut celebrar des d’un injustificat optimisme. De les moltes coses que s’han dit, moltes d’elles banals i tacticistes, tanmateix n’hi ha una que mereix dedicar-hi un comentari. Tot i que el nou finançament ha quedat lligat a la Lofca més que no pas a l’Estatut, atès que se salta tot allò que s’hi diu en aquest respecte, els exegetes d’aquest nou acord el presenten com si fos la culminació -la segona part, vull dir- dels pacte entre Catalunya i l’Estat que fou l’Estatut del 2006. Aquesta interpretació, que posa … Continua la lectura de 1979+1981+2003+2006+2009 =?

Finançament “XL” vs. Estatut “S”?

El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va fer unes declaracions en què considera que s’ha aconseguit “un finançament XL” amb un Estatut de “talla S” perquè els de CiU van “encongir” el primer document d’Estatut després del pacte amb Zapatero del gener del 2006. L’exlíder d’ERC és un home que, malgrat no tenir gaire sentit de l’humor, sí que té una certa gràcia a l’hora de fer metàfores populistes. Diu que aquest finançament és de la talla XL. Posem que sí, però és il·legal segons una llei en vigor, per bé que estigui amenaçada per la possible sentència negativa del … Continua la lectura de Finançament “XL” vs. Estatut “S”?

Notícies trampa

De viatge per terres basques, llegeixo un reportatge de Paula Gil a la contra del diari Deia sobre les mentides, o si ho volen plantejar més benèvolament, sobre els rumors que circulen per la xarxa. Es veu que aquest mes de juliol, a més de les gairebé sis milions d’entrades que comenten la mort —o no?— de Michael Jackson, i d’unes quantes dedicades a la desaparició del còmic Ed McMahon i de l’actriu Farrah Fawcett, també n’hi ha un munt que donen per morts George Clooney, Jeff Goldblum i Natalie Portman (estimbada per un penya-segat de Nova Zelanda), Harrison Ford … Continua la lectura de Notícies trampa

Catalanisme sense estrès

A Réfutation d’Helvétius (1774), l’il·lustrat Denis Diderot va retreure al també filòsof enciclopedista Claude Adrien Helvétius que fes seva una màxima del rei de Prússia, Frederic el Gran, que elogiava la tirania: “No hi ha res millor que el govern arbitrari els principis del qual són justos, humans i virtuosos”. Diderot va recordar a Helvétius que el mal govern d’un príncep just i il·luminat és sempre dolent. I és que amb l’excusa del bon govern, el dèspota arrabassa al poble el dret a deliberar, a decidir, i fins i tot a oposar-se a les seves decisions encara que hipotèticament siguin bones. … Continua la lectura de Catalanisme sense estrès