José Montilla és president de la Generalitat amb els vots d’uns aliats que, de fet, el menyspreen. “Més que grans personatges, hi ha grans circumstàncies”, ha dit no fa gaire l’historiador John Elliott. Potser sí. Les circumstàncies poden encimbellar algú fins als llocs més alts a pesar que, d’entrada, no tingués cap mèrit per arribar-hi. Només cal haver fet el possible per ser en el lloc adequat i aprofitar l’ocasió. I això és el que va fer Montilla. Va anar reptant fins a aconseguir desfer-se del president que l’ha precedit, tot i que era del seu mateix partit. Però per … Continua la lectura de El buròcrata president

Quina alegria: per fi torna la política! Després d’un llarguíssim i penós període dominat per l’opinió d’individus que només escupen bilis quan escriuen de política (i això en el supòsit que el que publiquen en blogs i diaris digitals sigui opinió política), sembla ser que els polítics tornen a parlar de política amb una mica de seny, defugint la desqualificació grollera i el tacticisme desenfrenat. Es pot estar d’acord o no amb l’oferta de pacte que ha plantejat CiU per intentar superar la crisi econòmica, però és evident que el debat que enceta és, per damunt de tot, polític. És … Continua la lectura de Torna, torna política

La política és moltes coses. Sobretot gestió. Però amb la gestió no en tindríem prou. Perquè la política vagi més enllà i esdevingui el marc que asseguri la convivència i el progrés social -és a dir, l’equitat-, cal que sigui, també, relat. Una narració de la vida. A la política catalana hi ha pocs polítics que ho hagin aconseguit. Dins del calaix de sastre que és el catalanisme, hi ha hagut molt de frau i molta xerrameca patriòtica, banyada d’un pessimisme crònic que cansa. Quan el relat de la política només recolza en la pena, en la narració de la … Continua la lectura de Els presidents mortals

La política catalana estressa. Potser hauria de dir que són els polítics catalans, que provoquen estrès a la ciutadania. L’exagerat tacticisme de la política catalana no solament no entusiasma, sinó que avorreix. Un dia esclata un escàndol i , sense esperar a saber què ha passat, comença un combat dialèctic exagerat i contradictori que només amaina quan esclata l’escàndol següent. No es discuteix mai res en profunditat, tant se val que sigui el finançament dels partits com la immigració. Es fa demagògia i prou. I tothom sap que una política dominada per la grandiloqüència demagògica és condemnada a la indiferència. … Continua la lectura de L’estrès ciutadà

El PSC acaba de presentar una vídeo com a tret de sortida de la llarga, llarguíssima, campanya electoral. El dia de la presentació, José Zaragoza va assegurar que el vídeo “pretén explicar la realitat”. D’aquí el munt d’imatges terrorífiques que s’encavalquen una rere l’altra, ja que, segons ell, aquests “són temps difícils i hi ha molts problemes que cal solucionar”. I tant que sí! Si els problemes que els socialistes volen solucionar són tots els que surten al vídeo (que van del crac borsari al terratrèmol d’Haití), se’ls ha girat feina. Moltíssima. A la roda de premsa de presentació de … Continua la lectura de Temps difícils

Servidor és també dels que creu que a Catalunya hi ha un divorci evident entre la realitat politicomediàtica —incloent-hi els diaris electrònics i molts dels fòrums digitals que monopolitzen els especialistes en l’insult— i la realitat social. Si hom només fes cas al que s’escriu a la premsa i en aquests fòrums, en fer una ullada al carrer no comprendria què hi passa. Vull dir que no sabríem determinar el perquè de la desafecció política —que malauradament s’acompanya d’un pronòstic decebedor per a un sistema democràtic: la previsible abstenció electoral—, que és el que detecten les enquestes d’opinió. I tanmateix, … Continua la lectura de El relat montillesc