Home

cataestres-2001

Réfutation d’Helvétius (1774), l’il·lustrat Denis Diderot va retreure al també filòsof enciclopedista Claude Adrien Helvétius que fes seva una màxima del rei de Prússia, Frederic el Gran, que elogiava la tirania: “No hi ha res millor que el govern arbitrari els principis del qual són justos, humans i virtuosos”. Diderot va recordar a Helvétius que el mal govern d’un príncep just i il·luminat és sempre dolent. I és que amb l’excusa del bon govern, el dèspota arrabassa al poble el dret a deliberar, a decidir, i fins i tot a oposar-se a les seves decisions encara que hipotèticament siguin bones. El dret a l’oposició és sagrat. Sense oposició, la democràcia no és res i cau en la tirania o, en els casos lleus, si és que n’hi ha, en l’arbitrarietat autoritària. Hi ha molts exemples de dirigents que, com el gran Frederic, han deteriorat la llibertat en nom de la felicitat, de l’idealisme o de la solidaritat. La història de l’Espanya contemporània no n’és cap excepció amb relació al catalanisme. Al contrari.

Quan en l’últim terç del segle XIX va néixer el catalanisme polític era, certament, un moviment d’oposició. De crítica, si es vol dir així, a la inoperància governamental. De refús al caciquisme i a la corrupció que s’estenia sota l’estímul dels partits del torn que dominaven en aquells anys de la Restauració. Si el catalanisme va superar la minoritat que l’ofegava per convertir-se en la gran alternativa al règim va ser perquè va saber combinar d’una manera intel·ligent i moderna el nacionalisme doctrinal, el regeneracionisme ètic i cívic i el possibilisme polític. Això és el que encara ara nega la historiografia espanyolista. Historiadors progressistes i conservadors exalten les virtuts estabilitzadores de Cánovas del Castillo, que fou el gran arquitecte de la Restauració de 1876, per avalar-lo com a demòcrata, en tant que constitucionalista, i com a difusor del parlamentarisme a Espanya. No ha d’estranyar, per tant, que els que defensen aquesta tesi també defensin que el catalanisme és des dels seus inicis un corrent polític retrògrad, antimodern i antiliberal, sorgit de la dèbil nacionalització espanyola, perquè es va forjar en l’oposició, precisament, a aquell invent que era una còpia imperfecta i absurda del parlamentarisme britànic.

Aquesta lectura benèvola del passat espanyol ha anat acompanyada de propostes concretes sobre el present, que van des de la centralització coercitiva que reclama des de fa anys una de les icones de la historiografia progressista, el professor Santos Julià, fins a la reivindicació romàntica i essencialista d’Espanya que ha difós el jesuïta Fernando García de Cortázar amb els seus manuals, que són rècord de vendes fins i tot a les universitats catalanes. El catalanisme d’avui dia continua sent oposició a Espanya, perquè cal arrenglerar-lo, per dir-ho a la manera de la professora Montserrat Guibernau, amb els moviments progressistes com ara el feminisme i l’ecologisme, en tant que qüestiona, com aquests, la legitimitat de l’opressió -sigui de la mena que sigui- i referma l’esperit democràtic de tolerància entre els col·lectius nacionals diferents com fan tots els nacionalismes de defensa.

La historiografia nacionalista espanyola no ha sabut mai què fer amb el pluralisme de l’Estat espanyol. Per començar, perquè ni tan sols té una teoria democràtica de la ciutadania multicultural. És cert que totes les societats democràtiques recolzen en el conflicte, però la política i les ciències socials han d’afavorir la relació equilibrada entre majories i minories. Aquest és el fonament de la democràcia liberal. El politòleg italià Gian Enrico Rusconi defensa que la democràcia és l’ideal que combina la funcionalitat institucional i l’eficiència economicoadministrativa amb el consens i la lleialtat dels ciutadans. Això vol dir, en poques paraules, l’ideal que combina l’Estat i el benestar amb la nació i el patriotisme.

Però una democràcia sense la preservació del dret a la diferència no és res. O si més no esdevé un model imperfecte quan les minories existeixen de veritat, com és el cas espanyol. L’Estat de les autonomies va néixer amb vocació d’integrar la diferència, però des del funest 23-F de 1981 fins avui ha anat derivant de nou cap al tradicional centralisme espanyolista, acompanyant-ho amb la tornada de les Corts de Cadis. I és que resulta tan confortable refugiar-se en la igualtat i la solidaritat per conculcar els drets de les minories! Dels diferents.

Preservar la diferència. Aquesta és la qüestió. I per fer-ho, el model democràtic imperfecte o el totalitarisme il·lustrat no serveix. La reivindicació catalanista de la diferència va arrossegar cap a la democràcia liberal els que, d’entrada, no hi confiaven. Els primers nacionalistes catalans, sense anar més lluny. L’espanyolisme ha portat a tot el contrari. I el neoespanyolisme il·lustrat d’ara, també. Fa temps que defenso aquesta tesi. En l’article “…Eppur si muove. Algunes consideracions sobre el nacionalisme a la fi del mil·lenni” (L’Avenç, núm. 194, 1995), vaig escriure que “un cop consolidada la restauració institucional -que en l’exemple català vol dir govern de la Generalitat i Parlament-, potser ha arribat el moment d’abandonar l’argumentació historicista per defensar la nació nativa i els drets nacionals (a pesar que la història sigui expressió de la mutació i el canvi) i substituir-la per una idea basada en un sentit pràctic de l’administració que garanteixi l’eficàcia i el benestar. Cosa que significa, per dir-ho a la manera de Bobbio, que garanteixi la igualtat en la diversitat. Democràcia i benestar són, doncs, els fonaments bàsics de qualsevol projecte nacional de futur de les minories sense Estat, el qual, tanmateix, ha de recolzar, abans que res, en la societat, en el poble, que és -i ha estat- el motor de la reivindicació. Una actitud romàntica, historicista i autocomplaent dels moviments d’alliberament nacional, els abocaria sense remei a la minoritat i, amb el temps, a l’extinció”. Ens cal un catalanisme sense estrès, estratègic, posat al dia que, evidentment, continuï oposant-se a les forces centrífugues estatistes i als governs arbitraris. Però ser oposició no vol dir ser partidari de l’estirabot suïcida que no serveix de res. No es tracta de comptar els supervivents. Cal guanyar la batalla.

Publicat a l’Avui, 13/07/09. Il·lustració de Salvador Anton.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s