Home

model

En unes declaracions fetes a principis de mes, el president de la Generalitat de Catalunya va dir, referint-se al finançament, que estava convençut que l’estat i la Generalitat signarien un bon acord abans de les vacances d’estiu. Escric sense tenir notícies sobre si aquest desig presidencial s’ha produït [quan penjo el post l’acord és ferm i fins i tot ratificat pel CPFF]. Però com que el president també va voler deixar clar que, més que els terminis, el que importa de veritat és el model, doncs parlem-ne.

Més enllà de si és veritat o no el que explica el president Montilla en relació a per què no s’ha arribat a un acord, des d’un punt de vista legal, i mentre el Tribunal Constitucional no es pronunciï en contra, el nou Estatut estableix que el finançament català recolza en dos principis: la bilateralitat i la solidaritat. I tanmateix, cada vegada és més evident que el govern de Rodríguez Zapatero és neocentralista per vocació. I aquesta vocació es detecta en molts àmbits, gairebé tots ells estratègics. L’últim exemple és el FROB, el Fons de Reestructuració d’Entitats Bancàries, amb el qual el govern central pretén tenir el control de les possibles fusions de les caixes d’estalvi envaint competències de la Generalitat. El president Montilla ha dit que vetllaran perquè això no passi, per bé que amb la llei de dependència, que també era estratègica, van deixar, amb el concurs alegre d’ERC, que el govern els pispés competències i no dotés els serveis arrabassats, però gestionats des de Barcelona, amb el pressupost necessari. En fi, que van fer el panoli.

Si el que cal resoldre és el model, cal anar més enllà. El que per prudència i per esperit de consens no es va abordar amb claredat a finals dels setanta, és a dir, l’acceptació clara que una personalitat diferenciada produeix una vocació autonòmica també diferenciada, amb el nou Estatut es va afrontar sense subterfugis. Però el PSOE i el PP, cadascun amb el seu estil, ho han volgut rebaixar com fos. Així, la qüestió no és si estem per sota de l’indicador 100, com va explicar el president d’Esquerra, quan Catalunya hauria d’estar al número 105. No, no és això. Plantejar-ho d’aquesta manera és regionalista. La qüestió és haver assumit la lògica espanyola, que és la lògica del PSC, que redueix el plet català a la famosa “carpeta catalana” de la qual parlen amb satisfacció fins i tot els independentistes governamentals.

Encara que amb l’acord de finançament s’aconsegueixin 3.800 o 5.000 milions extres, el problema continuarà essent el model. I com que a Catalunya tot el poder és a mans dels qui actuen amb la lògica espanyola, em temo que el resultat serà un desastre. Això sí, anirà acompanyat de la reglamentària agitació pseudoindependentista, que és l’anestèsia dels impotents, atesa la debilitat del sobiranisme.

Publicat a El temps, núm. 1309, 14/07/09

Postscriptum

L’acord de finançament ja és un fet. El tripartit l’ha rebut amb gran entusiasme, malgrat que el que s’ha assolit no canvia el model. Si hom repassa la proposta governamental de finançament finalment aprovada (pdf), s’adonarà de seguida que l’únic que ha canviat és que s’ha tingut en compte l’augment de població i, per tant, això reverteix en un augment dels ingressos. La resta és la transgressió d’un Estatut que es va fer per evitar, precisament, el que acabava de passar: tornar a la vella teoria del “peix al cove” sense resoldre el model de relació de Catalunya amb Espanya. L’Estatut pactat a la Moncloa, i a pesar de les rebaixes que van dividir el món del nacionalisme d’una manera extraordinària, tanmateix preservava la bilateralitat, l’ordinalitat i un calendari per compensar l’espoli fiscal català. El que s’acaba d’acceptar ara ho ha engegat tot a rodar. Mas va confiar en Rodríguez Zapatero i amb el temps s’ha constatat que el va enganyar de mala manera. Avui és ERC qui es deixa enganyar, a pesar que aleshores fossin els crítics més salvatges del pacte Mas/Zapatero. Vistos els enganys del president del govern espanyol, deixar-se enredar per segona vegada és, certament, de passerells. I d’empoltronits que ja no són capaços ni tan sols d’arriscar. El que més ràbia em fa és que aquells que s’han passat gairebé tres anys insultant els que van defensar el sí a l’Estatut, en aquests moments callin o mirin cap a una altra banda. País!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s