Home

puigercós

Aquest matí, l’Executiva d’ERC ha donat llum verda al nou model de finançament. Així ho ha anunciat Joan Puigcercós en roda de premsa, parapetat rere un faristol del qual penjava un plòter amb el resum d’allò que suposadament s’ha aconseguit: 3.855 milions d’euros i el 105,6% del rànquing. En aquest sentit, i com que la reunió en què s’ha pres la decisió d’acceptar la proposta de la ministra Salgado ha tingut lloc en dia festiu, cal suposar que ja estava pressa i que l’Executiva republicana s’ha reunit tan sols per escenificar aquell teatre que agrada tant a determinats polítics. És amb aquesta actitud d’engany com es poden dir coses com ara “era conscient que estava arriscant quan posava la xifra”, però que cal felicitar-se’n perquè “vàrem arriscar i hem guanyat, ja que hem aconseguit superar els 3.800″. Aquest acord arriba després que ERC Puigcercós insistís un dia i un altre que les xifres governamentals “eren insuficients”. I a pesar de l’acord i de les lloances ditiràmbiques que en facin els socis del tripartit, tanmateix ho continuen sent, perquè s’incompleix flagrantment la llei orgànica que regula l’autonomia catalana, almenys quant als terminis i a la quantitat que s’havia de percebre en els cinc anys posteriors a l’entrada en vigor del dit Estatut.

La Declaració de Joan Puigcercós després de l’Executiva no és, precisament, una obra d’orfebreria política. Més aviat està plena de tòpics, com ara atribuir-se tot el mèrit de la resistència del Govern a l’embat de Rodríguez Zapatero, culpar els favorables al sí a l’Estatut de les deficiències que pugui tenir l’acord d’ara, especialment CiU, per acabar, com sempre, amb el cant a la independència com a única solució als mals del país: “Som conscients que el bon acord al què avui donem suport no és la solució definitiva al dèficit fiscal que pateix Catalunya. Només el dia que esdevinguem un Estat, és a dir, que tinguem una majoria per proclamar la independència o declarar que els impostos que paguen famílies i empreses catalanes romanen a Catalunya, podrem afirmar que s’ha acabat aquest problema.” Caram, qui nacionalista no es mostraria d’acord amb una declaració com aquesta? I tant que sí: visca la independència! L’únic problema és que cap dels aliats de Govern d’ERC subscriuria la independència de Catalunya. I ERC ho sap, per això ha descobert la sopa d’all: el “peix al cove”, en versió “estat català” per contraposició al “cant de la senyera” pujolista: “Hem plantat cara a l’Estat i hem guanyat —expliquen els republicans. I això és bo, però el nostre horitzó és el Concert Econòmic i la independència del nostre país i això ens obre portes a la Catalunya ambiciosa, deixem enrere la Catalunya que no confia en sí mateixa.” Ja ho veuen, la tornada no és la mateixa que la que entonava Pujol, perquè aquí es treu més pit, però en el fons el resultat és el mateix: fem el que podem i avall que fa baixada.

Les explicacions que ERC es va inventar per fer Maragall president van ser estrambòtiques. Però les que va argüir per fer arribar José Montilla a la plaça Sant Jaume encara més, perquè recolzaven en un sil·logisme inversemblant i trampós: atès que ni Montilla ni Mas ens portaran cap a la independència, fem president Montilla perquè és d’esquerres i més honest. Però resulta que el president Montilla i el seu Govern és el primer d’acceptar les imposicions del govern espanyol i vendre-les, a més, com una gran victòria. Rodríguez Zapatero s’ha saltat tots els límits que fixava l’Estatut i ara se’n saltarà un altre amb l’aval dels campions del purisme independentista, els qual ni tan sols han pogut imposar un canvi de model: allò que s’accepta ara és el mateix havia presentat Solbes al desembre, Què ha canviat perquè aleshores el govern el rebutgés i ara l’hagi acceptat? I si no es compleix ni el calendari, ni el model, ni les xifres ni la cistella d’impostos ni tampoc el termini fixat a l’Estatut, a banda de no complir-se el principi d’ordinalitat, què n’hem tret de tot plegat? El famós i pujolià “peix al cove” i prou. Però els independentistes del govern ens vendran aquest acord amb un tal entusiasme, que al final haurem de caure rendits a l’evidència republicana: amb el president Montilla avancem més que mai cap a la independència. I és que si des del 2003 Catalunya hagués tingut un govern de coalició nacionalista, segurament estaria pitjor que mai. Oi que sí? No sé per què no se’ls creuen ni els seus!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s