Home

anysianys-1997

Arran de l’últim acord de finançament, hi ha hagut qui l’ha volgut celebrar des d’un injustificat optimisme. De les moltes coses que s’han dit, moltes d’elles banals i tacticistes, tanmateix n’hi ha una que mereix dedicar-hi un comentari. Tot i que el nou finançament ha quedat lligat a la Lofca més que no pas a l’Estatut, atès que se salta tot allò que s’hi diu en aquest respecte, els exegetes d’aquest nou acord el presenten com si fos la culminació -la segona part, vull dir- dels pacte entre Catalunya i l’Estat que fou l’Estatut del 2006. Aquesta interpretació, que posa al mateix nivell la negociació d’aquest Estatut i el pacte constitucional que va permetre l’elaboració i posterior aprovació de l’Estatut del 1979, em sembla exagerada i errònia.

El primer que caldria tenir  en compte és que la conjuntura de la Transició el 2006 ja s’havia esvaït. Havien passat massa coses per entremig, començant pel més significatiu, que fou l’intent de cop d’Estat del 23-F. No anem tan ràpid, però. L’any 1977 va ser, per tant, decisiu per a la configuració del futur polític d’Espanya i del que aleshores s’anomenava amb tota naturalitat Països Catalans. Les eleccions del 15 de juny van demostrar que l’hegemonia de la UCD a Espanya, amb 165 diputats enfront dels 118 del PSOE, tenia certs forats. A més del triomf del PSOE a Andalusia i del PNB a Euskadi, a Catalunya i al País Valencià la victòria dels partits d’esquerra i nacionalistes va aigualir, fins a un cert punt, els plans governamentals per passar del franquisme a la democràcia sense una ruptura real. Tanmateix, ni al País Valencià, ni a les Illes Balears (on la UCD va obtenir 4 escons enfront dels 2 del PSIB-PSOE), cap partit específicament nacionalista obtingué representació parlamentària, ja que el PSPV i la UDPV només van recollir uns 77.000 vots entre tots dos. Aquesta és, d’entrada, una de les grans diferències amb el que va passar a Catalunya, perquè al Principat, als 15 diputats de la coalició Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) i els 8 del PSUC, s’hi sumaren els 11 del Pacte Democràtic de Catalunya (CDC-EDC-PSC-R) i Heribert Barrera, que fou elegit per la coalició Esquerra de Catalunya. La UCD, tot i esdevenir la tercera força política de Catalunya, només va treure 11 diputats, als quals cal afegir, per arrodonir el panorama dels partits catalans, els 2 de la UC-DCC d’Anton Cañellas i el solitari escó que va anar a parar a mans d’AP.

És innegable que a Catalunya els partidaris de l’autonomia havien consolidat les seves posicions. Fou, doncs, en aquest context que l’11 de setembre i el 9 d’octubre de 1977 van tenir lloc, a Barcelona i a València, respectivament, les dues grans manifestacions que foren la demostració de l’explosió democratitzadora i autonomista que movia catalans i valencians. Avui ja sabem que al passeig de Gràcia de Barcelona no hi va haver un milió de persones, però això no contradiu la sensació que tothom tenia que els favorables a la llibertat, l’amnistia i l’autonomia eren majoria. I a pesar de la presa pacífica dels carrers de Barcelona (i València), no fou possible dissipar del tot les incerteses que planaven sobre el procés de canvi polític. En els fons, la inquietud política que havien provocat a Madrid els resultats electorals del 1977 a Catalunya, el País Valencià i Euskadi, va condicionar les negociacions estatutàries posteriors. Vull dir que van afavorir els interessos dels autonomistes.

Encara no és possible explicar amb coherència el gir que van prendre els processos estatutaris de Catalunya i el País Valencià després de les dues grans manifestacions del 1977. Ens cal saber moltes més coses, sobretot per poder comprendre l’actitud del PSOE i del PCE, més enllà de les proclames, en relació a l’autonomisme, la coincidència entre l’entesa Suárez-Tarradellas (exaltada pels socialistes com una manera de contenir els nacionalistes de Pujol) i l’arribada al País Valencià de Fernando Abril Martorell com a ariet de l’anticatalanisme, el canvi de posició del diari Las Provincias, etcètera. Potser aleshores podrem saber per què a les eleccions generals del 1979 la UCD es va posar a frec de les esquerres valencianes (tot i que l’antic PSPV havia estat xuclat, com el PSP, pel PSOE) o bé aconseguirem d’esbrinar com va anar la negociació d’uns Estatuts d’Autonomia que van ser redactats amb una majoria d’esquerres a Catalunya i al PV. La clau per saber com va anar tot plegat és descobrir què va passar de veritat l’endemà del 23-F.

Hi ha un fet que està ben documentat i és que el PSOE ha estat des d’aleshores l’únic partit que ha pactat dues vegades mesures restrictives de l’autonomisme: una amb la UCD el 1981 i l’altre el 1983, amb el PP a l’oposició. Caldria sumar-hi un altre pacte: l’antiterrorista del 2001. Aquests pactes entre els partits espanyols és el que ha permès anar capgirant l’esperit, diguem-ne, de la Transició. I és que el 23-F va servir d’excusa als grans partits espanyols d’esquerra (el PSOE) o de dreta (primer la UCD i després el PP) per retornar al centralisme. És en aquest context històric que el 2003 es va plantejar la reforma de l’Estatut del 1979. I els que ho van fer, curiosament ho feren per la mateixa raó que en el seu temps els havia portat a ser fervents tarradellistes: plantejar la reforma de l’Estat en clau federal per oposició al concepte multinacional propi dels nacionalistes perifèrics. L’engany del 2006 és que hi va haver qui, prescindint de la lògica històrica, ens va voler fer creure que el PSOE de Rodríguez Zapatero seria la solució màgica a tot (la foto del Maragall, ZP i Carod al balcó de la Generalitat era part d’aquesta venda). I al final res. Engrunes, pactades sempre a corre-cuita, sense aconseguir realment un canvi substancial de la relació entre Catalunya i Espanya.

Quan el TC es pronunciï sobre l’Estatut, s’acabarà en sec la broma que va començar com un mer tacticisme antipujolista. La temptació serà caure en la grandiloqüència. Uns donaran per acabada la fase autonomista. Uns altres en donaran la culpa a CiU per haver pactat amb el PSOE un Estatut disminuït. I encara uns altres, els més llestos, diran que per culpa del PP s’ha trencat el pacte entre Catalunya i l’Estat i que l’únic remei és tornar-los a votar per fortificar el bastió dels que estan contra el PP i els traïdors de CiU. Vostès mateixos, doncs.

Publicat a l’Avui, 27/07/09. Il·lustració de Pere Prats (fragment).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s