Home

setmana tràgica

L’apropiació política de la història té aquesta nefasta conseqüència. Gairebé no se n’escapa ningú. I al final s’acaba confonent història amb la memòria i la propaganda amb la història. El darrer exemple és la commemoració del centenari de la Setmana Tràgica, arran del qual malauradament s’ha tornat a posar en marxa la propaganda mistificadora. Fenòmens històrics com l’anticlericalisme o la tensió entre civilisme i militarisme, que són aspectes centrals per explicar què va passar el 1909, no són revisats des de la perspectiva historiogràfica, sinó des de la més pura i irritant opinió. O el que és pitjor: embolcallats amb el sudari de la sagrada memòria.

No és que no cregui en el valor de la memòria, simplement dic que no és història. La història es basa en l’esforç i la crítica documental per establir un denominador comú que s’aproximi a la realitat, mentre que la memòria és personal i sentimental. Maurice Halbwachs, el gran teòric de la dimensió social de la memòria que va morir el 16 de març de 1945 al camp de Buchenwald en braços d’un jove Jorge Semprún, va ser un dels primers a distingir entre memòria col·lectiva i història. Per a ell, la memòria col·lectiva és «un corrent de pensament continu, d’una continuïtat que no tenen gens d’artificial, ja que no reté del passat sinó el que encara és viu o és capaç de romandre viu en la consciència del grup que la manté», mentre que la història «s’ubica fora dels grups, per sota o per sobre d’ells», obeint a «una necessitat didàctica d’esquematització». Així, «en el desenvolupament continu de la memòria col·lectiva, no hi ha línies de separació netament traçades com en la història, sinó més aviat límits irregulars i incerts», de tal manera que «el present no s’oposa al passat com es distingeixen dos períodes històrics pròxims». La Setmana Tràgica hauria d’haver entrat en aquesta dimensió historiogràfica, encara que és evident que els apologetes d’un Ferrer i Guàrdia inventat volen incloure’l en l’aberrant memòria històrica oficial que sorgeix de les esferes governamentals i del seu nefast Memorial Democràtic. La política s’imposa a la història.

La memòria posa en marxa l’entusiasme i/o la còlera, però no el coneixement. Quan Josep Benet va publicar la segona edició del llibre Maragall i la Setmana Tràgica —obra que acaba de reeditar Edicions 62 amb un bon epíleg de Jordi Amat—, es justificava tot dient que volia contribuir a repensar la història de Catalunya, seguint la consigna «conèixer-nos» que un dia que va llançar Jaume Vicens i Vives: «Repensar a fons, conèixer-nos —escrivia literalment—, no pas per embadalir-nos, ni deplorar un passat, sinó per actuar encertadament sobre el present, amb “decisió de futur”, per dir-ho amb mots de Joan Fuster». Benet era un home savi i per això, malgrat voler enaltir la història de Catalunya, no va caure mai en el pecat de la mistificació ideològica del passat, que és una forma de creença, per bé que laica, sorgida de l’esfondrament de les ideologies que busquen en el femer del passat el confort que no troben en el present. El paradigma d’aquesta manera de fer és el llibre de Dolors Marín Silvestre, La Setmana Trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna, (La Esfera de los Libros). No el comprin: és pura xerrameca ideològica.

Ah, per cert, bon estiu i fins al setembre que ve!

Publicat a elsingulardigital, 29/07/09.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s