Home

dossiers-1985

El 21 de setembre vaig publicar en aquesta mateixa secció l’article “Fèlix Millet i Tusell o la decadència burgesa”, en el qual sostenia que la desafortunada història d’aquest senyor és, també, la del canvi que s’ha produït a Catalunya als darrers cent anys. Un canvi que, resumidament, es podria dir que ha consistit en la substitució de l’empenta burgesa que va fer possible el desenvolupament econòmic, amb el consegüent conflicte social, per la dependència de la societat respecte de les diverses administracions. A poc a poc, i d’una manera accelerada a partir del franquisme, la societat catalana s’ha deixat anar pel camí de la burocratització. Molts dels vicis que avui es poden trobar en la manera de fer de la societat, política i cívica, catalana arrenquen d’aquest mal bàsic, incloent-hi el finançament d’institucions de tota mena.

Si en l’article esmentat vaig gosar abordar el cas de l’estafa del Palau, resultaria una mica estrany que no en tornés a parlar després de les notícies que han aparegut a la premsa sobre els set convenis que la Fundació que dirigeixo va signar amb la Fundació del Palau entre el 1999 i el gener del 2008. Encara que jo sóc director d’aquesta Fundació, vinculada a Convergència, des del desembre del 2007, i per tant que no he negociat cap d’aquest convenis, em sento obligat a donar explicacions de tot. Al capdavall, als llocs de responsabilitat s’hi ha d’estar a les verdes i a les madures. Ni s’hi val amagar l’ala. Posem-nos-hi, doncs.

El que suposo que ja sap tothom és que els set convenis van existir. No ho ha negat ningú. Al contrari, els responsables l’administració econòmica de la Fundació que fins llavors s’anomenava Ramon Trias Fargas s’han donat tots els detalls, fins al punt de precisar (a l’alça) la informació periodística sobre la quantitat rebuda. Si La Vanguardia parlava de 500.000 euros, en la roda de premsa explicativa de l’endemà es va precisar que, de fet, s’havien rebut 630.000 euros. I a més, es va detallar quina era la quantitat any per any: això vol dir que estem parlant de lliuraments entre 60.000 i 120.000 euros. Per tant, és obvi que per part dels administradors hi ha hagut una voluntat de transparència total. La Fundació, suposo que com totes les fundacions, elabora un pressupost anual i després passa comptes de l’execució que se n’ha fet. És a dir, segueix tots el requisits legals per justificar ingressos i despeses, fer els pagaments a hisenda i deixar constància dels convenis i de les actuacions que així ho requereixin en l’anomenat Protectorat del Departament de Justícia. A més, arran de l’acord signat l’any 2001 entre totes les forces polítiques catalanes amb representació parlamentària, a partir del 2003 aquestes envien a la Sindicatura de Comptes de Catalunya la comptabilitat de les formacions polítiques i de les fundacions a elles vinculades. I així s’ha fet en el nostre cas, per bé que de vegades fora de termini, fins el dia d’avui. Tinc al damunt de la taula la carta signada pel Síndic Major, el Sr. Joan Colom, amb data del 30 de juny del 2009 que així ho corrobora. Els puc donar fins i tot el número de registre de sortida de la Sindicatura, 02186/2009, i l’hora: les 13:08:19. Més clar, l’aigua. Una altra cosa que la Sindicatura només hagi analitzat la comptabilitat i les subvencions rebudes en l’exercici 2004. Però això no es culpa ni dels partits ni de les fundacions, oi?

Si el senyor Millet no hagués confessat haver fet una monumental estafa amb els diners del Palau i de l’Orfeó, ara no estaríem parlant d’això. No hi hauria cas. Trenta anys d’anar robant a cor què vols sense que les administracions presents al consorci del Palau no detectessin res, no hi ha dubte que posa a prova la credibilitat del sistema i tot el món polític que l’envolta. Si, a sobre, el que ha ordit la trama es dedica a donar diners, fent veure que són seus, per liquidar els deutes d’un partit, el recel augmenta exponencialment. I si a continuació d’aquesta desagradable notícia n’hi afegeixes una altra de caràcter, també, polític, com és la relació entre una fundació política i una altra cultural, la cosa sembla sortir de mare. La notícia de La Vanguardia, malgrat que no escatimava la informació sobre la legalitat de l’operació, va fer més allargada l’ombra de la sospita, sobretot perquè sembla ser que hi ha altres fundacions polítiques que han tingut relació amb Millet. Ara bé, per què ha de ser un delicte que una fundació política signi convenis amb un fundació cultural si tot és legal i legítim? És que va ser un delicte que servidor signés com a director d’Unescocat un conveni amb la Fundació Ramón Trias Fargas per fer un parell d’activitats d’interès mutu? És que és un delicte que la nostra Fundació hagi contribuït econòmicament a la reparació de l’orgue de Montserrat a través de la fundació del Monestir? ¿És que haver signat un acord, ja finalitzat, amb la London School of Economics (LSE) per desenvolupar una tasca semblant a la que ara es fa a través de l’acord entre la LSE i vicepresidència de la Generalitat és delicte? No, de cap manera. La relació entre fundacions polítiques i culturals no hauria de ser considerat, doncs, un delicte per ningú. I encara menys pel president de la Generalitat, transvestit de primer secretari dels socialistes, i per tant partidista, perquè fa un flac favor a la política i a la cultura. Així només es dóna la raó al delinqüent, que és el més interessat a crear confusió per rebaixar la magnitud dels seus tripijocs.

Publicat a elsingulardigital, el 05/10/09.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s