Home

fàbrica

En l’article “Coses meves”, Albert Om afirma que alguna cosa deu estar canviant a Catalunya perquè en comptes de distreure’ns informativament mirant què passa a casa dels altres, ara portem uns dies amb agenda informativa pròpia: “La discussió televisiva a Catalunya no és Belén Esteban; és l’humor de Polònia i els seus límits. El cas Gürtel, a casa nostra, és una anècdota al costat dels fets del Palau de la Música. Mirem què passa a la junta del Barça en comptes d’estar pendents de com manega els diners Florentino Pérez. I els informes inútils que encarrega la Generalitat ens ocupen i ens preocupen molt més que els embolics interns que tenen Gallardón i Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid”. I tot seguit, l’antic presentador del magazine de les tardes de TV3 ens recomana que hauríem d’aprendre a fer això, a centrar-nos en la informació del que passa realment al país, sense pensar que pel fet de fer-ho s’ensorra. Té tota la raó. Sobretot quan diu que és “un símptoma de maduresa sortir dels llimbs on ens pensàvem que vivíem i començar a tenir els nostres propis referents. Els bons i els dolents”. Potser l’únic retret que li faria al simpàtic presentador és que resulta que tots els referents informatius que esmenta per oposició als catalans són majoritàriament espanyols. A la televisió catalana no hi ha “normalitat” catalana. Ni abans ni ara. Vull dir que suposo que a Catalunya també deuen haver-hi Belén Esteban nostrades que no surten mai a TV3. Ja fa molt de temps que sabem que els referents informatius i mediàtics de TV3 són sempre, essencialment, espanyols.

Tanmateix, no era ben bé aquesta la qüestió que m’ha empès a escriure aquest comentari. Personalment, que es parli en veu alta de la corrupció que hi ha hagut al Palau no em fa perdre la son. Al contrari, m’encanta que per fi puguem esbombar qui ha fet què i quin és el rol —la ineficiència, caldria dir— de les administracions en tot aquest afer. Al capdavall, posa damunt la taula el model de societat que predomina en aquest país, que no és altre que el de societat subvencionada que es va anar construint del 1939 en endavant i que els trenta anys de democràcia i d’autonomia no han rectificat. Al contrari, l’han incrementat, fins al punt de convertir les classes dirigents catalanes en un grup subsidiari de l’administració més que no pas en el motor de l’emprenedoria. Tothom para la mà. I això també val per a la dita societat civil, que es pensa que ha de rebre un subsidi (per què és això, oi?) de l’administració senzillament perquè defensa una bona causa o perquè té bones idees. Una societat així és una societat jacobinitzada —que no vol dir una societat que defensa a ultrança la democràcia, que és tal com defineix l’Enciclopèdia Catalana el jacobinisme—, sinó una societat dependent i sense empenta. I és precisament aquest predomini acèrrim de l’administració el que fa “normal” que algú caigui en la temptació de fer de policia a raó de més de 27.000 euros. Els intents de controlar l’opinió lliure no són nous. Fins i tot hi ha hagut casos recents, com ha explicat Jordi Mercader a Mil dies amb PM. Crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall (La Magrana, 2008), de qui ha combinat la possibilitat de contractar maldestres informes sobre periodistes i opinadors amb l’aprofitament dels ressorts de poder per “ajudar” els seus negocis.

Al meu entendre, la normalitat d’un país no passa per descobrir que és igual de banal que la resta del món o per airejar que la corrupció campa a pesar dels interventors i de les auditories o bé que un empleat d’un club esportiu és un prepotent o el que sigui. La normalitat és una altra cosa. O hauria de ser-ho. Quan dissabte passat llegia un altre article periodístic, “¿Fin del unilateralismo?” de Manuel Castells, i com aquest intel·ligentíssim professor de la UOC anava servint al lector una colla d’arguments amb relació a si el president Obama ha posat en marxa o no una nova geopolítica nord-americana i, per extensió, mundial, de seguida vaig pensar que això era la normalitat. Estiguis o no d’acord amb el diu el professor Castells, tant la qüestió que tracta com la manera de fer-ho et fa sentir normal. Dins del món, per complex que aquest sigui, i no pas nedant en el fang de la vulgaritat i l’opinió banal. Potser és que servidor ha estat educat en el “mite” que només el saber ens pot fer lliures. Per tant, crec que només serem un país normal i no el paradís que som per als buròcrates, els xoriços i els mediocres, quan prevalgui, per dir-ho a la manera del títol d’un molt bon llibre de Jordi Casassas, “la fàbrica de les idees” catalana. O sigui, quan prevalguin, com passava abans del col·lapse del 1939, que és el que explica aquest llibre publicat per l’Editorial Afers, aquells que estimulen les discussions sobre com construir una renovada, moderna i dinàmica identitat catalana dins del món globalitzat d’ara. Sense idees tota societat esdevé inarticulada i feble.

Publicat a elsingulardigital, el 28/09/2009

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s