Contra la improvisació

Aquesta setmana he llegit l’informe “Britishness” in the Last Three General Elections: From Ethnic to Civic Nationalism, que fou publicat per la Comissió per a la Igualtat Racial el 2006. Aquest informe, que va ser elaborat pels professors Michael Billig, John Downey, John Richardson, David Deacon i Peter Golding del Centre d’Investigació en Comunicació de la Universitat de Loughborough, avalua la manera com els polítics, els partits polítics i els mitjans de comunicació van abordar la qüestió de la “britanicitat” i la identitat britànica en les tres campanyes electorals compreses entre el 1997 i el 2005, en especial amb relació … Continua la lectura de Contra la improvisació

La construcció del mite Macià

Alfred Bosch es pregunta, en l’única recreació literària que ha merescut el mite macianenc, L’Avi. Confessions íntimes de Francesc Macià (2000): «Com va canviar tant el coronel Macià? —es demanaren alguns. Com va passar de ser un espanyol prudent a ser un insurgent català? Què se li va girar dins del cervell? I encara d’altres voldran trobar la clau d’un guió teatral: el revolucionari, creix o neix? El cabdill de la rebel·lió separatista, l’ídol dels humils, podria haver estat un altre home? O sempre va dur a l’interior la llavor dramàtica? Com es fa un insurrecte?». Espero haver-los donat alguna … Continua la lectura de La construcció del mite Macià

Ramon Trias Fargas

No sé si recorden la imatge de Ramon Trias Fargas quan va caure desmaiat mentre parlava en un míting electoral que tenia lloc al Masnou el 22 d’octubre del 1989. Jo sí, perquè sempre m’ha impactat veure, gairebé en directe, que algú és a les portes de la mort. Però si, a més, aquest algú és una persona cèlebre, les impúdiques imatges es van repetint una vegada i una altra. Mentre preparava la celebració de la vetllada que anomenem La Nit del Pensament, durant la qual es fa públic la concessió del premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític, i que … Continua la lectura de Ramon Trias Fargas

Donar la cara

En un dels seus meravellosos Testimonios, concretament en les paraules que va adreçar a l’Associació Pro Nacions Unides Ana Berry el 22 de maig de 1957, Victoria Ocampo explica la petició que li féu Julian Huxley, director general de la Unesco, abans de viatjar a Buenos Aires. Era l’any 1947, dos anys després, per tant, que s’hagués acabat la Segona Guerra Mundial. Huxley li demanà a Ocampo que reunís a casa seva —d’altra banda famosa per les grans vetllades que s’hi feien— el bo i millor dels artistes i intel·lectuals de la societat argentina del moment. Ocampo va fer allò … Continua la lectura de Donar la cara

Un passeig per Medellín

He estat uns dies a la capital d’Antioquia, al nord-est de Colòmbia, per participar en el seminari Gobernança democràtica i participació ciutadana, coorganitzat per la corporació Medellín ConSentido i la fundació que dirigeixo. Aquest fòrum és la primera part d’un conveni de cooperació internacional signat entre les dues entitats per a la formació de nous lideratges democràtics. Si quan vaig començar a negociar aquest acord ja estava convençut que era important fer-ho, sobretot perquè hi ha molts nous catalans que són d’origen colombià, i també perquè aquesta és una oportunitat, entre altres, de desenvolupar vies de cooperació des d’una perspectiva … Continua la lectura de Un passeig per Medellín

Obama i el Nobel

Si els he de ser sincer, i malgrat que m’atrau i m’interessa la figura política de Barack Obama, m’ha sorprès que l’acadèmia sueca decidís atorgar el Premi Nobel de la Pau a l’actual president dels EUA. Què ha fet fins ara aquest bon senyor per merèixer un premi com aquest? De moment res. Només anuncis, alguns dels quals han estat certament importants per a generar confiança, però per ara només són això: anuncis. Si no m’erro, aquesta deu ser de les poques vegades que es concedeix aquest guardó pel que es diu que es farà més que pel que s’ha … Continua la lectura de Obama i el Nobel

Miquel Grau

El BNV ha entrat al registre general de Presidència de la Generalitat Valenciana una petició per demanar que sigui concedida l’Alta Distinció de la Generalitat, a títol pòstum, a Miquel Grau i Gómez. Me’n vaig assabentar per mitjà del Facebook, on el Bloc ha creat un grup de suport a la iniciativa i hi recapta adhesions. Però qui era Miquel Grau? I, sobretot, què representà? Miquel Grau i Gómez avui tindria 52 anys si no fos que l’octubre del 1977 un “maó feixista”, per dir-ho de la manera del titular del reportatge sobre la seva mort del setmanari interviu de … Continua la lectura de Miquel Grau

Política i delicte

El 21 de setembre vaig publicar en aquesta mateixa secció l’article “Fèlix Millet i Tusell o la decadència burgesa”, en el qual sostenia que la desafortunada història d’aquest senyor és, també, la del canvi que s’ha produït a Catalunya als darrers cent anys. Un canvi que, resumidament, es podria dir que ha consistit en la substitució de l’empenta burgesa que va fer possible el desenvolupament econòmic, amb el consegüent conflicte social, per la dependència de la societat respecte de les diverses administracions. A poc a poc, i d’una manera accelerada a partir del franquisme, la societat catalana s’ha deixat anar … Continua la lectura de Política i delicte

Què és la normalitat?

En l’article “Coses meves”, Albert Om afirma que alguna cosa deu estar canviant a Catalunya perquè en comptes de distreure’ns informativament mirant què passa a casa dels altres, ara portem uns dies amb agenda informativa pròpia: “La discussió televisiva a Catalunya no és Belén Esteban; és l’humor de Polònia i els seus límits. El cas Gürtel, a casa nostra, és una anècdota al costat dels fets del Palau de la Música. Mirem què passa a la junta del Barça en comptes d’estar pendents de com manega els diners Florentino Pérez. I els informes inútils que encarrega la Generalitat ens ocupen … Continua la lectura de Què és la normalitat?

Oh, és la política!

Fa uns dies, l’inquiet i actiu jove vilafranquí Guillem Carol em va fer arribar la transcripció d’una de les intervencions de Miquel Roca i Junyent en el debat parlamentari de finals de juny del 1982 sobre el projecte de llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic. La famosa Loapa. En Carol em va advertir de l’actualitat d’aquell discurs, perquè avui dia es podria tornar a repetir sense esmenar gairebé ni una coma. Quan Roca defensava que avançar en la construcció d’una societat basada en la llibertat i el progrés, una societat reformista que posés l’accent en el valor de la persona, … Continua la lectura de Oh, és la política!