El buròcrata president

José Montilla és president de la Generalitat amb els vots d’uns aliats que, de fet, el menyspreen. “Més que grans personatges, hi ha grans circumstàncies”, ha dit no fa gaire l’historiador John Elliott. Potser sí. Les circumstàncies poden encimbellar algú fins als llocs més alts a pesar que, d’entrada, no tingués cap mèrit per arribar-hi. Només cal haver fet el possible per ser en el lloc adequat i aprofitar l’ocasió. I això és el que va fer Montilla. Va anar reptant fins a aconseguir desfer-se del president que l’ha precedit, tot i que era del seu mateix partit. Però per … Continua la lectura de El buròcrata president

Torna, torna política

Quina alegria: per fi torna la política! Després d’un llarguíssim i penós període dominat per l’opinió d’individus que només escupen bilis quan escriuen de política (i això en el supòsit que el que publiquen en blogs i diaris digitals sigui opinió política), sembla ser que els polítics tornen a parlar de política amb una mica de seny, defugint la desqualificació grollera i el tacticisme desenfrenat. Es pot estar d’acord o no amb l’oferta de pacte que ha plantejat CiU per intentar superar la crisi econòmica, però és evident que el debat que enceta és, per damunt de tot, polític. És … Continua la lectura de Torna, torna política

La taula en forma de diamant

Finalment, i després de mesos i mesos de negociació, les competències de Justícia i Interior seran transferides de Londres al govern de coalició d’Irlanda del Nord. A partir del 12 d’abril, doncs, “s’obrirà un nou capítol” ―com va dir Gordon Brown en anunciar-ho al Castell de Hillsborough, als afores de Belfast― després de dècades de violència i d’una inestabilitat política corsecant. Malgrat que Gordon Brown no passa pel millor moment i que el seu homòleg irlandès, Brian Cowen, tampoc no pugui llançar coets, atès que l’economia irlandesa trontolla, la “qüestió nord-irlandesa” continua essent un element determinant en l’agenda política anglo-irlandesa. … Continua la lectura de La taula en forma de diamant

Els presidents mortals

La política és moltes coses. Sobretot gestió. Però amb la gestió no en tindríem prou. Perquè la política vagi més enllà i esdevingui el marc que asseguri la convivència i el progrés social -és a dir, l’equitat-, cal que sigui, també, relat. Una narració de la vida. A la política catalana hi ha pocs polítics que ho hagin aconseguit. Dins del calaix de sastre que és el catalanisme, hi ha hagut molt de frau i molta xerrameca patriòtica, banyada d’un pessimisme crònic que cansa. Quan el relat de la política només recolza en la pena, en la narració de la … Continua la lectura de Els presidents mortals

L’estrès ciutadà

La política catalana estressa. Potser hauria de dir que són els polítics catalans, que provoquen estrès a la ciutadania. L’exagerat tacticisme de la política catalana no solament no entusiasma, sinó que avorreix. Un dia esclata un escàndol i , sense esperar a saber què ha passat, comença un combat dialèctic exagerat i contradictori que només amaina quan esclata l’escàndol següent. No es discuteix mai res en profunditat, tant se val que sigui el finançament dels partits com la immigració. Es fa demagògia i prou. I tothom sap que una política dominada per la grandiloqüència demagògica és condemnada a la indiferència. … Continua la lectura de L’estrès ciutadà

Temps difícils

El PSC acaba de presentar una vídeo com a tret de sortida de la llarga, llarguíssima, campanya electoral. El dia de la presentació, José Zaragoza va assegurar que el vídeo “pretén explicar la realitat”. D’aquí el munt d’imatges terrorífiques que s’encavalquen una rere l’altra, ja que, segons ell, aquests “són temps difícils i hi ha molts problemes que cal solucionar”. I tant que sí! Si els problemes que els socialistes volen solucionar són tots els que surten al vídeo (que van del crac borsari al terratrèmol d’Haití), se’ls ha girat feina. Moltíssima. A la roda de premsa de presentació de … Continua la lectura de Temps difícils

Els presidents idolatrats

Quan anava a abordar el perfil del president Tarradellas, m’he adonat que se m’estava acabant l’espai que tinc assignat per escriure en aquest diari. Podia haver decidit retallar l’article, però hauria desfigurat la intenció del que vull explicar sobre la política catalana contemporània a través de la reflexió sobre què han aportat, o no, els presidents de la Generalitat, des de Francesc Macià fins a l’actual, al pensament polític. Finalment, he decidit partir l’article en dues parts. En aquest primer, em centraré, només, en els tres presidents diguem-ne històrics, sense fer esment del benemèrit Josep Irla o d’altres que van … Continua la lectura de Els presidents idolatrats

2022: Recórrer al mite

Un dels estàndards de la cultura política nord-americana és la idea de Nova Frontera, que fins i tot ha esdevingut un mite. És més,  tal vegada no hi ha als EUA cap altre mite que sigui tan potent políticament com aquest. Passen els anys i, tanmateix, el mite no remet. Al contrari, tal com va quedar demostrat en l’última campanya de les presidencials nord-americanes, durant la qual el ticket republicà va explotar la idea de l’heroi, del warrior, que històricament ha estat central en  la visió de frontera que han tingut els estats de l’oest, des d’Andrew Jackson —el setè … Continua la lectura de 2022: Recórrer al mite

El relat montillesc

Servidor és també dels que creu que a Catalunya hi ha un divorci evident entre la realitat politicomediàtica —incloent-hi els diaris electrònics i molts dels fòrums digitals que monopolitzen els especialistes en l’insult— i la realitat social. Si hom només fes cas al que s’escriu a la premsa i en aquests fòrums, en fer una ullada al carrer no comprendria què hi passa. Vull dir que no sabríem determinar el perquè de la desafecció política —que malauradament s’acompanya d’un pronòstic decebedor per a un sistema democràtic: la previsible abstenció electoral—, que és el que detecten les enquestes d’opinió. I tanmateix, … Continua la lectura de El relat montillesc

2010: L’odissea electoral

  2012 és el títol de la pel·lícula de Roland Emmerich, una superproducció nord-americana sobre l’aventura, evidentment èpica, dels supervivents al cataclisme global que tindrà lloc d’aquí dos anys, tal com es diu que fou predit pels maies fa decennis. El director de The Day after Tomorrow i d’Independence Day construeix una d’aquelles històries de megacatàstrofes que, atesos els prodigiosos efectes especials, deixen en no res pel·lícules del mateix gènere com Armageddon (1998) o Deep Impact (1998). Aquesta mena de pel·lícules m’avorreixen sobiranament, sobretot perquè rere l’espectacularitat de les imatges no hi ha res. El suposat discurs èpic d’aquesta pel·lícula … Continua la lectura de 2010: L’odissea electoral