Home

Medellín

He estat uns dies a la capital d’Antioquia, al nord-est de Colòmbia, per participar en el seminari Gobernança democràtica i participació ciutadana, coorganitzat per la corporació Medellín ConSentido i la fundació que dirigeixo. Aquest fòrum és la primera part d’un conveni de cooperació internacional signat entre les dues entitats per a la formació de nous lideratges democràtics. Si quan vaig començar a negociar aquest acord ja estava convençut que era important fer-ho, sobretot perquè hi ha molts nous catalans que són d’origen colombià, i també perquè aquesta és una oportunitat, entre altres, de desenvolupar vies de cooperació des d’una perspectiva global, traslladar-m’hi personalment ha fet que m’adonés que els estereotips són letals per a una ciutat que té una mala reputació crònica. Certament, la fama de Medellín és universal per la seva vinculació amb el narcotràfic i el desaparegut Pablo Escobar. No se’n coneix res més. Ni tan sols, per exemple, ja que ens afecta, allò que explica l’Enciclopèdia catalana sobre aquesta ciutat: que el 1954 un grup de monjos de Montserrat hi fundaren un monestir, sota el patronatge de santa Maria, el qual rebé la independència canònica el 1957, i fou erigit en abadia el 1974. És per això que quan li expliques a algú que te n’hi vas, a Medellín, de seguida t’adverteixen de tots el mals del món que poden caure sobre tu. En fi, que et posen la por al cos.

La veritat és que Medellín era una ciutat violentíssima en les dècades dels 80 i 90, quan aleshores les bandes lligades al narcotràfic, per una banda, i els guerrillers, per una altra, dominaven els barris perifèrics, que eren -i encara són- pobres de solemnitat. El primer dia que vaig aterrar a la ciutat, els nostres amfitrions, amb el seu líder Gabriel Jaime Rico al capdavant (un altre dia els en parlaré, perquè és un fenomen), em van portar a visitar una sèrie de líders locals de barris que són d’una pobresa extrema: la Comuna 8, Las Mirlas, Popular, la Comuna 1, Vallejuelo, San Javier o Moravia, els quals són representatius dels estrats més baixos de la ciutat (0,1 i 2) d’una escala de 6. Aquests eren uns indrets on, efectivament, anys enrere no s’hi podia anar. Se’n podia sortir, però no s’hi podia entrar si no volies sortir-ne amb el peus per davant. Com explica la periodista mexicana Alma Guillermoprieto en un dels textos recollits a Las guerras en Colombia (Aguilar, 2008), publicat prèviament a The New Yorker, el Medellín dels 90 estava a punt de sucumbir. Des de la dècada anterior, el nivell de violència va sobrepassar l’imaginable. L’any 1990, el més violent de la història de la ciutat, hi van ser assassinats més de 300 policies, al costat de tres mil joves entre els 14 i els 25 anys. Guillermoprieto es fa una pregunta ben pertinent: com és possible que els paisas (nom donat als antioquens), l’orgullosa avantguarda empresarial i modernitzadora, els arquitectes del futur industrial de Colòmbia, s’haguessin ofegat en sang? La resposta no és fàcil, però és clar que el càncer del narcotràfic va fer metàstasi i va estar a punt de matar la capacitat emprenedora de Medellín.

Els sis primers dies d’octubre, que coincideixen amb la meva arribada a la ciutat, em diuen que la violència ha repuntat. Gabriel Jaime Rico, que és un empresari que es postula com a candidat a l’alcaldia de la mà d’aquest moviment ciutadà que es diu Medellín ConSentido (el qual, tot sigui dit, m’ha recordat d’allò més la vocació de transversalitat i la diversitat ideològica de la Casa Gran), aquests mateixos dies va fer públic el resultat d’una enquesta sobre la percepció de seguretat que tenen els habitants de Medellín un mes després de l’entrada en vigor d’unes mesures especials per controlar la criminalitat, que inclouen el toc de queda per als adolescents. Davant la pregunta de si Medellín és actualment més segura o més insegura, un 73% de la gent va opinar que era “més insegura”, uns set punts menys enfront del 80% dels que opinaven així al mes d’agost, que és quan es van prendre les mesures de control de la inseguretat ciutadana per part del governador. En indagar sobre les causes d’aquesta percepció d’inseguretat, el 46% dels ciutadans van considerar que els problemes entre bandes i l’atur i la pobresa són les principals causes de l’augment del neguit de la gent. No obstant això, les respostes sobre les causes van ser molt diferents segons de quina zona de la ciutat fos l’enquestat. Mentre que a la zona nord-oriental el 45% dels enquestats van considerar que el principal problema és la lluita entre les bandes, en canvi, al nord-oest de Medellín el 73% de la gent considera que el principal problema és la desocupació i la pobresa. Els asseguro que el Medellín que jo he pogut viure i per on he passejat no té res a veure amb això. I és que la visió del turista avui dia no es correspon amb la visió pessimista que proclama l’enquesta d’opinió. No vull dir que no hi hagi violència, a pesar que sigui molt menor i més especialitzada que no pas abans, sinó que el relat de la violència domina el subconscient de la gent. Els fa pessimistes al menor indici que, per una raó o per una altra, es pot retrocedir i tornar a l’època del terror.

A Moravia, que és un barri assentat sobre un antic abocador de brossa, d’una pobresa vergonyosa, una dona, de nom Gladys, líder de les mares cap de família, o sigui responsable del sosteniment de la família, em va explicar la història dels seus fills. En els anys del terror, els paramilitars entraven al barri per segrestar els nois joves i obligar-los a allistar-se. Ella s’hi va oposar fermament i va aconseguir que els deixessin estar, malgrat que va rebre una pallissa monumental. Aleshores va decidir enviar el seu fill a l’exèrcit per protegir-lo. Al cap d’un any ja era mort a mans de la guerrilla. Doncs bé, aquesta dona va participar al seminari que he esmentat al principi perquè està convençuda que només l’extensió de la democràcia portarà la pau al seu barri. Només si la gent compta i s’organitza -va dir-me-, serà possible superar el trauma. El record del terror gairebé sempre activa l’entusiasme o la còlera, però res més. Calen moltes altres coses per superar-lo i apuntar cap al futur. I el primer que s’ha d’aconseguir és escombrar el fatalisme per repensar-se a fons, com recomanava Vicens Vives referint-se a la Guerra Civil, no pas per embadalir-se ni per deplorar el passat, sinó per actuar encertadament sobre el present amb una voluntat tan coratjosa com la de la senyora Gladys.

Publicat a l’Avui, 12/10/09. Fotografia: Panoràmica del barri de Moravia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s