L’èxit del catalanisme popular

La contundència de la Via Catalana és l’èxit del catalanisme popular. Només calia resseguir-ne els trams per adornar-se’n. Arreu del territori van sortir al carrer els fidels votants convergents, una mica granadets, i els joves independentistes que voten indistintament CiU, ERC i les CUP. És clar que tampoc no hi faltaven els vells comunistes del PSUC i els catalanistes del PSC que cada dia aprecien més Josep Pallach. Al marge només hi han quedat aquells que encara pensen el país d’una manera antiga, dual, com si els anys no haguessin passat. La gran victòria del catalanisme popular és haver demostrat … Continua la lectura de L’èxit del catalanisme popular

Contra l'”statu quo”

Aquest estiu he llegit una voluminosa i documentada novel·la de l’escriptor i periodista cubà Leonardo Padura. El hombre que amaba a los perros, que n’és el títol, conta tres històries en una: la d’un cubà que el 1977 comença un diàleg amb un enigmàtic personatge, que es fa dir Jaime López però que es dirigeix en català als seus dos gossos borzois, que li explica la terrible història de Ramon Mercader, l’assassí català de Trotski, les peripècies del qual esdevenen el tercer pilar narratiu. Si en tenen ocasió, llegeixin-la, perquè és bona i molt instructiva. Padura és sempre una garantia … Continua la lectura de Contra l’”statu quo”

La història i el CATN

El passat 25 de juliol es va fer públic el primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN): La consulta sobre el futur polític de Catalunya. És un informe relativament extens —té 220 pàgines—, que, de fet, és una ampliació d’un informe previ elaborat per l’Institut d’Estudis Autonòmics (IEA) en què s’identificaven, en el dret intern, fins a cinc procediments mitjançant els quals es podria convocar de manera legal una consulta: els referèndums regulats i convocats per l’Estat a l’article 92 de la Constitució; la delegació o transferència de competències de l’article 150.2 de la mateixa Constitució; … Continua la lectura de La història i el CATN

El PSC i la consulta

Arran de l’anomenat Concert per la Llibertat, Carles Campuzano va publicar l’article Passar dels sentiments a la política, la tesi del qual se sintetitza en aquest paràgraf: “Tinc una impressió: el repte del moviment social del nou catalanisme sobiranista està en la necessitat de traduir l’enorme i immensa sentimentalitat que està acumulant en un programa polític operatiu o, al contrari, la frustració i el sentiment d’estafa seran d’una dimensió històrica.” Subscric aquesta diagnosi —i tot l’article— al cent per cent, sobretot perquè em fa l’efecte que l’acumulació de sentimentalitat no afecta tan sols la societat civil. Els dirigents polítics catalans … Continua la lectura de El PSC i la consulta

En el centenari de Josep Solé i Barberà

El 28 d’octubre de 1973, cap a les 10 del matí, unes 150 persones de totes les edats i professions van pujar al primer pis de la parròquia de Santa Maria Mitjancera, ben a prop de la presó Model, per celebrar-hi la permanent de l’Assemblea de Catalunya. Aquell diumenge assolellat també debutava Johann Cruyff al Camp Nou. Aquelles persones formaven part dels partits polítics clandestins i dels sindicats il·legals, però també eren membres dels col·legis professionals i de les actives associacions de veïns d’aleshores. Tot i que, com sempre, els assistents arribaven a l’església després de passar un parell de … Continua la lectura de En el centenari de Josep Solé i Barberà

Entrevista a “e-notícies”

Militant del PSUC fins al 78, i director de la Fundació Catalanista i Demòcrata (CatDem) fins l’1 d’abril d’enguany. El professor Agustí Colomines, que prové de “Bandera Roja” i es considera de les “esquerres liberals”, rep e-notícies al seu despatx de la Universitat de Barcelona per explicar la seva sortida de la fundació vinculada a Convergència Democràtica. -Va dimitir o el van fer dimitir? No va ser una dimissió sinó una renúncia arran d’una reflexió pròpia sobre l’acabament de la principal fase per la qual es va crear la Fundació, que era la Casa Gran. -

No va ser una dimissió obligada … Continua la lectura de Entrevista a “e-notícies”

El PSC i la centralitat política

El cicle electoral que va començar el 28-N i que acabarà l’any vinent amb les eleccions a Corts ha capgirat la política catalana. Des d’aquell 2003 en què el rampant tripartit celebrava que el poder de CiU hagués quedat reduït a l’Ajuntament de Sant Cugat fins ara, el canvi és radical. Com va confessar amb lucidesa postmortem Josep-Lluís Carod-Rovira, la pretensió de reduir —i en el cas d’ERC, de substituir— la coalició nacionalista al no-res ha fracassat. I tant! I no ho dic tant per l’actual però enganyosa acumulació de poder de CiU en tots els àmbits, nacional i local, sinó perquè … Continua la lectura de El PSC i la centralitat política

La màquina de triturar

L’absència dels consellers Carod-Rovira, Huguet, Saura, Baltasar i Castells a les llistes electorals d’ERC, ICV-EUiA i PSC, respectivament, és tot un símptoma que arriben canvis. Els dos tripartits, però especialment el segon, han estat vertaderes màquines de triturar polítics. El primer, a més, es va cruspir el president de la Generalitat, i això vol dir caça major, que va ser traït pel seu partit, al capdavant del qual hi havia l’actual president, José Montilla. Aquell trident que l’any 2003 formaven Carod, Maragall i Saura ha desaparegut políticament molt més de pressa que Jordi Pujol, al qual els va costar batre … Continua la lectura de La màquina de triturar

PS de Catalunya

Fa més de tres dècades que d’una manera recurrent algú posa de moda la discussió sobre el catalanisme del PSC. De cop, no se sap ben bé per què, salten els ploms i comença una tempesta que, aparentment, és de l’estil de les de final d’estiu de la costa del Maresme: plou a bots i barrals fins que fa baixar les rieres amb fúria. Així, d’entrada, i atesos els titulars que genera, sembla que la cosa és seriosa. Ho hauria de ser, perquè un dels drames de Catalunya, com també del País Valencià i les Illes, és que el corrent … Continua la lectura de PS de Catalunya

Congressos, bregues i alternatives

Aquest final de temporada és d’infart. Els diversos partits polítics catalans han celebrat o celebraran els seus congressos. Els que ja han tingut lloc han estat ben moguts. El d’ERC, per exemple, va acabar amb l’escenificació en directe de la divisió entre les quatre tendències i el nou dirigent, Joan Puigcercós, ha rebut un escàs —per bé que suficient— suport de la militància. Ja he escrit en un altre article que elegir primer els dirigents que aprovar la línea política és una pràctica ben estranya, atès que els dos processos (discutir el programa i triar els dirigents) no es va … Continua la lectura de Congressos, bregues i alternatives