La teoria de l’arrossegament

Suposo que deu ser normal que els polítics vulguin justificar per què fan una cosa i no una altra amb tota mena d’arguments. Els polítics catalans no són cap excepció. L’exemple més clar, almenys des del 2003, és ERC, que ha defensat ara una cosa, ara una altra, per explicar l’aliança amb el PSC. Un dia van tirar de l’eficàcia de la pluja fina per no se sap què i l’altre de l’independentisme no nacionalista que havia de nacionalitzar el descafeïnat socialisme català. L’últim acudit dels republicans és del sempre ocurrent Xavier Vendrell (que no sé si és o no … Continua la lectura de La teoria de l’arrossegament

La lliçó britànica

Finalment, les eleccions generals a la Gran Bretanya no han capgirat les previsions dels darrers dies. Han guanyat els conservadors de David Cameron sense majoria absoluta (306 escons, el que vol dir que n’han aconseguit 96 més, per bé que finalment seran 307, ja que queda pendent l’assignació de l’escó de la circumscripció de Thirsk and Malton perquè, arran de la mort del candidat de l’UKIP John Boakes, el 27 de maig s’hauran de repetir les eleccions). Els laboristes, en canvi, han perdut 91 escons i n’han obtingut 258. Per tant, són a punt, almenys de moment, d’haver d’abandonar el … Continua la lectura de La lliçó britànica

Lideratge i oportunitat

Nick Clegg és el candidat revelació en les eleccions britàniques del proper 6 de maig. No sé què passarà realment, per bé que els pronòstics auguren un creixement dels liberals demòcrates que ell dirigeix. Per primera vegada, doncs, el candidat del LibDem pot arribar a obtenir la segona posició, desplaçant els laboristes fins al tercer lloc. Deixant ara de banda el fet que els laboristes s’ensorrin després de tretze anys al poder i de sostenir dos primers ministres tan diferents com són Blair i Brown —cosa que mereix un altre article—, la gran notícia, si s’acaba confirmant, serà que la … Continua la lectura de Lideratge i oportunitat

La trampa dels federalistes

Des de fa un temps, ara no sabria dir des de quan, però és anterior a l’actual tam-tam antiestatutari, un grapat de prestigiosos representants de les tesis federalistes —de socialistes catalans partidaris de l’Estat federal,vull dir— han arribat a la conclusió que la resolució de la conflictiva relació entre Catalunya i Espanya només té dues sortides possibles: el federalisme o bé la secessió. Un exemple rotund d’aquesta tesi és l’article La relación bilateral, del notari i editorialista de La Vanguardia Juan-José López Burniol. L’article és trampós i intel·ligent alhora, perquè, de fet, parla més de la impossibilitat de tirar endavant … Continua la lectura de La trampa dels federalistes

Les consultes i l’Estatut

Un total de 211 municipis catalans vam participar ahir diumenge en la tercera onada de consultes sobiranistes, la qual va començar el dissabte amb les votacions a Esparreguera i de la comunitat catalana que resideix a Irlanda. Un esforç notable que cal atribuir als col·lectius de cada poble i ciutat i no pas a la sempre interessada coordinadora nacional que dirigeix el diputat Uriel Bertran. (I ja que hi som: quan dimitirà el càrrec, senyor Bertran, atès que es passa el dia votant a favor d’un Govern que és contrari al moviment que vostè diu liderar?) Aquesta tercera onada inclou … Continua la lectura de Les consultes i l’Estatut

La independència cultural

A Cultura i sobirania, Joan F. Mira conclou el següent: “Els catalans, sovint, sembla que no saben quina cosa volen ser. Si ho saberen, parlarien més de cultura, de símbols i de llengua, que de diners i de balances fiscals. Proclamarien la independència cultural, mentre esperen que arribe la financera. Segur.” Té raó Mira. Fa temps que la qüestió dels diners i les balances fiscals s’ha apoderat del discurs independentista. És la conseqüència lògica del camí encetat per aquells que diuen que el catalanisme ja està superat. De fet, és la mateixa gent que defensa, i això Mira suposo que també … Continua la lectura de La independència cultural

Una falsa drecera sobiranista

El cap de l’oposició i candidat a la presidència de Catalunya de Convergència i Unió (CiU), Artur Mas, va defensar a l’entrevista que Mònica Terribas va fer-li a TV3 que ara no és el moment de convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Mas va afirmar que el seu partit sempre ha defensat el dret a l’autodeterminació de Catalunya, però, tanmateix, que ell és del parer que la prioritat en aquests moments de crisi és cercar acords entre autonomistes, independentistes o federalistes en allò que els uneix i no pas obstinar-se en allò que els separa. I va posar … Continua la lectura de Una falsa drecera sobiranista

La zona grisa del políticament correcte

Amb la immigració il·legal ens passa el mateix que amb altres qüestions, diguem-ne, tabús . Per exemple, la llengua o el pèssim nivell de l’ensenyament o la relació entre Catalunya i Espanya. Però això hi ha qui no ho vol entendre. El fàcil és recórrer als tòpics políticament correctes per poder fer una fugida cap endavant i aparcar la discussió de fons. I així és com confonem un sensepapers amb un nou català; la defensa de la llengua pròpia amb el monolingüisme i un estatut d’autonomia amb una constitució quan, de fet, és una llei orgànica estatal. Em fa l’efecte … Continua la lectura de La zona grisa del políticament correcte

La il·lusió postmoderna

L’amic Ferran Sáez té el costum de posar el dit a la llaga amb molta precisió. Dic això perquè, mentre pensava com encarar aquest article, vaig trobar-ne un de seu, que és ben pertinent, en una de les carpetes electròniques on entafores, com abans es feia amb les de cartró, tot de coses. A El debat d’idees en temps postmoderns, publicat al butlletí núm. 50 del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 5 de desembre del 2006, Sáez afirmava que la postmodernitat va capgirar el significat dels debats ideològics que havien dominat el món de les idees a la dècada dels … Continua la lectura de La il·lusió postmoderna

Fer balanç: prou tripartit

Com que la legislatura s’acaba (i tant és que sigui abans de l’estiu com que finalment s’allargassi fins al novembre), convé anar fent balanç d’aquests quatre anys de tripartit. De fet, caldria dir que han estat set anys de tripartit, perquè l’aliança estratègica, a pesar del mal govern resultant, entre PSC, ERC i ICV-EUiA és prou sòlida per no albirar-ne la dissolució si l’aritmètica parlamentària ho permet en el futur. De fet, no se n’amaga cap del implicats, ni tan sols aquells que, com ERC, asseguren que no pactaran amb ningú que no estigui disposat a convocar un referèndum d’autodeterminació … Continua la lectura de Fer balanç: prou tripartit