Home

nick-clegg-460_951244c-1947

Nick Clegg és el candidat revelació en les eleccions britàniques del proper 6 de maig. No sé què passarà realment, per bé que els pronòstics auguren un creixement dels liberals demòcrates que ell dirigeix. Per primera vegada, doncs, el candidat del LibDem pot arribar a obtenir la segona posició, desplaçant els laboristes fins al tercer lloc. Deixant ara de banda el fet que els laboristes s’ensorrin després de tretze anys al poder i de sostenir dos primers ministres tan diferents com són Blair i Brown —cosa que mereix un altre article—, la gran notícia, si s’acaba confirmant, serà que la tradicional política britànica bipartidista s’haurà acabat. Al·leluia! A mi els sistemes basats en el blanc i el negre (o el roig i el blau, per ser més precís) no m’agraden. Són una forma de falsejar la realitat, si és que no són directament un frau, com va ser el cas del sistema del torn de la Restauració espanyola de 1876 o l’actual bipartidisme espanyol, que fins i tot cada vegada és més acusat que el britànic, que fou concebut per afavorir les majories absolutes i governs forts. L’any 2005, per exemple, els liberaldemòcrates van obtenir el 22,6% del vots però només disposaven del 9,5% dels escons, mentre els laboristes controlaven el 54% dels escons amb un 36% dels vots. A Espanya, tot i la proporcionalitat dels sistema electoral, el bipartidisme va en augment, fins al punt que l’any 2008 el 84,2% dels vots van anar a parar als socialistes i als conservadors. Sort n’hi ha que els partits nacionalistes (bascos, catalans, gallecs, canaris i esperem que en el futur valencians i illencs) fan de contrapès, de vegades de manera determinant, a la inevitable alternança entre el PSOE i el PP.

Però tornem a Nick Clegg, perquè és un fenomen nou a la política britànica, si descomptem les iniciatives dels nacionalistes escocesos que comanda el cada vegada més reconegut Alex Salmond. La popularitat del líder LibDem, que és al capdavant del partit des del 2007 en substitució de l’atribolat Menzies Campbell, va pujar, sobretot, arran del primer debat electoral televisat que es va fer en la història política britànica i que va tenir lloc fa només uns dies. Clegg és un polític relativament jove –va néixer el 1967–, que entre el 1999 i el 2004 va ser eurodiputat per la regió d’East Midlands, i que des del 2005 ocupa un escó a Westminster en representació de la circumscripció de Sheffield Hallam, situada a la regió de South Yorkshire. És un dels polítics britànics més cosmopolites. D’entrada, per raons familiars: té ascendents russos i neerlandesos i està casat amb una espanyola que és filla del difunt senador del PP i 21 anys alcalde d’Olmedo José Antonio González Caviedes. Per això Clegg és multilingüe, cosa no gaire freqüent entre britànics: parla, a més de l’anglès, el neerlandès, el francès, l’alemany i l’espanyol. Però va ser realment l’impacte visual retransmès per TV allò que li ha fet guanyar credibilitat? Clegg va fer d’actor amateur quan era jove i això li deu haver proporcionat alguna virtut interpretativa, però no crec que la seva capacitat d’administrar la gesticulació hagi estat determinant. El que passa a la Gran Bretanya amb la irrupció de Clegg ja ha passat abans a França amb Sarkozy i als EUA amb Obama. La diferència entre ell i aquests dos monstres mediàtics és que Clegg dirigeix un partit diguem-ne perifèric que no ha pogut desbancar els partits tradicionals. El que és evident, tanmateix, és que arreu la crisi de credibilitat de la política propicia l’aparició de personatges que rebenten el gra de pus que infecta parlaments i governs.

Diu Clegg d’ell mateix que és “liberal per temperament, per instint i per criança”. Segurament deu ser així. I segurament, també, ser liberal i demostrar-ho deu ser més important i deu donar-li més credibilitat que ser telegènic o guapo. Quan jo m’estava a la Universitat d’East Anglia, cap allà a finals dels anys 90, el meu amic i professor James Casey ja m’advertia de la importància dels liberaldemòcrates. En destacava, sobretot, per contrast amb el New Labour de Blair, l’humanisme. El programa electoral del LibDem té un marcat caràcter de centreesquerra amb el qual es postulen com una formació defensora de l’equitat i amb un pla detallat de reducció del dèficit públic del Regne Unit. Impregnat de mesures que pretenen donar la volta al que consideren una erosió de les llibertats civils durant els anys dels governs del Nou Laborisme, proposen mesures agosarades, com ara regularitzar els sensepapers que portin deu anys assentats al país. No sé si estic d’acord amb l’historiador hispanista Sebastian Balfour quan diu que Clegg és un fenomen purament britànic. Clegg, sí. Les ànsies de canvi, no. A tot arreu la política embafa. Un dels efectes de la manera actual de fer política –de les maquinacions polítiques, caldria dir– és que hi ha decisions espectaculars que proporcionen una breu explosió de publicitat favorable (un bon exemple fóra la promesa del govern Rodríguez Zapatero de deduir a tothom 400 euros de l’IRPF), que en no complir-se (com ha estat el cas) va seguida d’una perllongada pèrdua de credibilitat. Les mentides, el tacticisme, l’autobombo, el menyspreu pel deure o la indiferència pels fins més generals acaben per minar la confiança social en la democràcia. És per això que l’aparició de polítics heterodoxos genera expectació i, de vegades, entusiasme.

Ja he dit que no sabia fins a quin punt serà decisiu Nick Clegg en la política de Westminster a partir del 6 de maig, però em temo que només l’actual sistema electoral majoritari li impedirà revolucionar el panorama. El programa LibDem proposa una trentena de mesures concretes per retallar la despesa en 17.000 milions d’euros, que en part es destinarien a reduir impostos als contribuents amb ingressos més baixos. Entre les mesures d’estalvi de la despesa pública, Clegg proposa, entre altres mesures, la renúncia a la renovació del programa de dissuasió nuclear, la cancel·lació de part del programa de l’avió de combat europeu, l’Eurofighter, o la renúncia a la introducció del DNI i del passaport biomètrics. En fi, aquest és un programa valent i oportú, que fa bona la distinció entre el gestor i el líder. El primer pensa en termes de quan i com prendre una decisió, i el segon, en canvi, decideix d’acord amb la necessitat de resoldre el què i el perquè d’una acció. Sense disfresses.

Publicat a l’Avui, 03/05/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s