Home

federalistes

Des de fa un temps, ara no sabria dir des de quan, però és anterior a l’actual tam-tam antiestatutari, un grapat de prestigiosos representants de les tesis federalistes —de socialistes catalans partidaris de l’Estat federal,vull dir— han arribat a la conclusió que la resolució de la conflictiva relació entre Catalunya i Espanya només té dues sortides possibles: el federalisme o bé la secessió. Un exemple rotund d’aquesta tesi és l’article La relación bilateral, del notari i editorialista de La Vanguardia Juan-José López Burniol. L’article és trampós i intel·ligent alhora, perquè, de fet, parla més de la impossibilitat de tirar endavant una tercera alternativa, la confederal , que és l’única que asseguraria de veritat la relació bilateral, que no pas com es pot imposar el federalisme o, un cop constatat el fracàs, com arribar a l’autodeterminació. Per tant, si “la relación bilateral jamás será admitida por España”, i ell no és, òbviament, secessionista, l’única alternativa és que a Catalunya germinin els federals. És com aquell “socialisme o barbàrie” d’abans, aplicat al model d’Estat. L’argument és enrevessat i aparentment molt democràtic, però és un mer joc de paraules que és tan vell com la polèmica que va dividir el republicanisme català entre els federalistes partidaris de Pi i Margall i els catalanistes seguidor de Valentí Almirall després de la Revolució de 1868. Mireu si en fa d’anys, de tot plegat!

Per sostenir que la relació entre Catalunya i Espanya serà federal o no serà —perquè la secessió és evident que, d’entrada, és la no relació—, López Burniol carrega, doncs, contra l’alternativa confederal. Si, com ell mateix diu que pot arribar a admetre, “la relación bilateral sea la que más se ajuste a la realidad de los hechos”, per què la descarta? Doncs perquè, segons ell, “dado el extraordinario efecto mimético que Catalunya ejerce sobre el resto de España, si ella obtuviese una relación bilateral, inmediatamente la pedirían Aragón, Baleares, Valencia y —last but not least— Andalucía. Con la consecuencia inmediata que el Estado español reventaría, pues no hay Estado que aguante media docena de relaciones bilaterales”. Certament, aquest és el problema. La naturalesa mateixa de l’Estat. Allò que no suporta bé l’Estat espanyol és la relació d’igualtat entre les diverses nacionalitat que hi conviuen, però tampoc com a principi polític. Només cal mirar cap amunt, a la Unió Europea, per adonar-se que el principal obstacle per assolir un mínim comú denominador europeu és el caràcter centrífug del poder dels vells Estats, especialment els impregnats de jacobinisme.

Per a López Burniol, el nacionalisme espanyol —encara que ell no fa servir mai aquesta expressió i que com tots els nacionalismes és plural ideològicament— no està disposat a pactar res, perquè el federalisme tal com s’entén a Espanya no és un pacte, sinó la imposició del poder central —que no necessàriament representa a la majoria— sobre les entitats federades. I el millor exemple per explicar què comporta el federalisme és, precisament, la relació entre el PSC i el PSOE. En trenta anys de democràcia el PSC s’ha vist obligat a seguir sempre les directrius del PSOE quant a la política general espanyola. Vull dir que no n’ha tingut cap de pròpia. L’entitat federada —el PSC— no ha pogut imposar mai res al PSOE sobre l’organització de l’Estat a conseqüència del pacte d’entesa entre els socialistes catalans i espanyols, que és de subordinació. Això ha entat sempre així amb relació als interessos nacionals de Catalunya. Només quan s’ha tractat d’accedir al poder, al poder autonòmic, el PSC ha “passat” del PSOE (que els ha deixat fer perquè no els afectava). Per Catalunya, el PSC no ha fet mai una transgressió d’aquesta mena, ni tan sols en els temps crítics de la LOAPA. Per ocupar el poder, sí. Però, vaja, aquest aspecte del capteniment socialista (tan lloat al seu dia per ERC!?) mereix un article sencer.

Efectivament, tal com acaba el seu article López Burniol, el pitjor que es pot dir d’algú és que vol i dol. I els federalistes volen i dolen, perquè, per una banda, ens diuen que l’Estat federal seria la solució a totes les injustícies que patim a Catalunya (des de l’espoli fiscal a la discriminació lingüística, passant per la xenofòbia anticatalana) i, en canvi, no ens diuen mai com arribar-hi ni amb qui. Si, com afirma López Burniol, no hi ha interlocutor a l’altra banda per a desplegar el model confederal (que al capdavall és essencialment igual a l’actual independentisme escocès), ¿per què el federalisme català ha de tenir més sort? Del secessionisme pur i dur, o sigui a la brava, no cal ni parlar-ne, perquè el nacionalisme espanyol només ens “deixaria marxar” si fóssim un llast i no pas la mamella, tal com van fer el txecs amb els eslovacs. El problema del nacionalisme espanyol (els regeneracionistes de què parla López Burniol) és que tenen uns principis democràtics febles i viciats. En fi, en desús.

Publicat a elSingularDigital, 03/05/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s