Home

25a-1949

Un total de 211 municipis catalans vam participar ahir diumenge en la tercera onada de consultes sobiranistes, la qual va començar el dissabte amb les votacions a Esparreguera i de la comunitat catalana que resideix a Irlanda. Un esforç notable que cal atribuir als col·lectius de cada poble i ciutat i no pas a la sempre interessada coordinadora nacional que dirigeix el diputat Uriel Bertran. (I ja que hi som: quan dimitirà el càrrec, senyor Bertran, atès que es passa el dia votant a favor d’un Govern que és contrari al moviment que vostè diu liderar?)

Aquesta tercera onada inclou poblacions de més pes demogràfic que no pas les anteriors. Els ciutadans de Girona, Lleida o Manresa han estat cridats a votar. Això vol dir que ahir podien votar 1.327.000 de persones. La participació ha estat la prevista, més o menys inferior a un terç dels electors convocats. No podia ser d’una altra manera. Al capdavall, aquest és el llindar que, de moment, no traspassa l’independentisme, encara que se sumin els electors que en altres circumstàncies voten ERC, CiU o les CUP. I és que aquestes consultes estan plantejades de tal manera que només poden animar a votar els convençuts. Ho he escrit altres vegades: aquest país és molt més complex que la caricatura que en fan els predicadors de sempre. I tanmateix, cal lloar el treball de les comissions i assemblees dels pobles i ciutats convocants, perquè aquesta també és una manera de resistir davant el menyspreu i la discriminació de l’Estat envers els drets nacionals de Catalunya.

Aquestes consultes canviaran alguna cosa? D’entrada, no. Són de consum intern. Catalunya endins, per entendre’ns. Potser ja és això, perquè tothom intueix que encara que el TC tombi l’Estatut d’autonomia la reacció popular serà de baixa intensitat. I és que aquesta és la gran contradicció: per una banda el nacionalisme ha desplaçat el seu eix cap a un sobiranisme cada vegada més desacomplexat i, en canvi, la majoria de la gent, o sigui el 83 % que passa d’anar a votar en les consultes (un nombre de gent que encara és més significatiu si tenim en compte que es deixa votar des del 16 anys i als immigrants). Aquest és el problema. No me n’alegro, més aviat em preocupa.

La política és la manera pacífica de transformar la realitat. I la realitat de Catalunya és que l’any 2006 un 73% del ciutadans majors de 18 que van votar en el referèndum (49,4%), van acceptar l’Estatut pactat amb l’Estat. L’Estatut del 2006 va ser un acte d’afirmació política del poble català que no pot ser menystingut pel Tribunal Constitucional, però, sobretot, per nosaltres mateixos. S’equivoquen aquells que creuen que l’escenari polític català ja no passa per l’aplicació de l’Estatut. I hi ha qui fins i tot enganya en aquest sentit. ¿És que no és veritat, per exemple, que ERC forma part d’un govern que presideix un senyor que ahir no va anar a votar a la consulta organitzada a la ciutat on viu? És allò de la complexitat a la qual em referia més amunt. Ho dic, també, per riurem d’aquell tu ja m’entens que Puigcercós va voler enviar a CiU quan a peu d’urna va dir allò de “quan hi ha una causa comuna podem treballar junts”. La política no pot ser una mentida permanent. La causa comuna és aquí des del 2003, oi? Doncs ja està tot dit.

L’impasse de l’Estatut i les consultes posen de manifest, però, que Catalunya està contra les cordes. Perquè, per una banda, és evident que l’Estat no està disposat a negociar i el PSC no s’atreveix a fer valer els seus vots per forçar el PSOE a trobar una sortida digna (ni això no aconseguit ERC després de tants anys de justificar la seva aliança així). D’altra banda, l’única sortida que ofereix un determinat nacionalisme és refermar-se i declarar que tenim el dret a ser lliures. El tenim, però proclamar-ho serveix de ben poc. És veritat que l’actual Estat Autonòmic ha fet tot el recorregut possible. Fins i tot ja es veu que hi ha qui vol reconvertir-lo i anar cap enrere. La prova és l’esborrany de dictamen que no van poder consensuar el magistrats del TC. Ara, també tinc clar que la resposta als intents de retallar l’Estatut no són les consultes d’ahir o les que s’han fet fins ara. La llibertat no s’aconsegueix tan sols des de la raó, sinó que ha de comptar amb la mobilització d’una majoria real i compacta.

Publicat a elSingularDigital, 26/04/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s