Home

mira_joan_francesc-1951

A Cultura i sobirania, Joan F. Mira conclou el següent: “Els catalans, sovint, sembla que no saben quina cosa volen ser. Si ho saberen, parlarien més de cultura, de símbols i de llengua, que de diners i de balances fiscals. Proclamarien la independència cultural, mentre esperen que arribe la financera. Segur.” Té raó Mira. Fa temps que la qüestió dels diners i les balances fiscals s’ha apoderat del discurs independentista. És la conseqüència lògica del camí encetat per aquells que diuen que el catalanisme ja està superat. De fet, és la mateixa gent que defensa, i això Mira suposo que també ho sap, que defensa que Catalunya s’ha de desfer del llast del País Valencià i les Illes si vol aspirar a la independència de veritat. Qui creu això (Hèctor López Bofill n’és el gran abanderat), evidentment no es preocupa gaire de la independència de la nació cultural, la qual passa, en primer lloc, per assegurar la pervivència de la llengua a tots els territoris de la catalanitat. Hi ha qui enyora esdevenir independent a costa del que sigui, fins i tot de mutilar-se. Aquesta és la gran diferència que hi ha entre els espanyols i els catalans. Els primers no volen deixar escapar del seu domini res de res, Catalunya o Euskadi, per exemple, mentre que els catalans no sabem què som ni què volem ser.

L’independentisme no nacionalista que va començar a campar el 2003 per justificar el pacte d’ERC amb els federalistes del PSC i ICV-EUiA, és una entelèquia conceptual. Aquest sectors van creure que l’independentisme creixeria, posem per cas, a Cornellà o a Sant Adrià per la mera denúncia de la discriminació fiscal. De moment, no tenim cap prova que l’independentisme hagi augmentat en aquests o en altres indrets. La proliferació de plataformes que organitzen consultes no n’és cap prova, diguin el que diguin els propagandistes. No dic que no estigui bé que existeixin aquestes plataformes, però que ningú no s’erri: serveixen més per articular el sobiranisme que ja existeix que per eixamplar-ne la base. I si algú em vol treure l’exemple de Justo Molinero per replicar-me, només li recordaré que aquest senyor fa anys que s’identifica políticament amb el nacionalisme moderat. Per tant, quina és la novetat en la seva actitud? Cap ni una, és la conseqüència lògica.

Però tornen al que va escriure Joan F. Mira a l’Avui de dissabte passat. Qui fou Premi d’Honor de la Lletres Catalanes l’any 2004 posa l’accent en el mateix que Joaquim Rubió i Ors (Barcelona, 1818-1899) va escriure el 1841 en el famós manifest, que de fet era el pròleg a una recopilació de poemes seus publicats sota el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat en el Diario de Barcelona, en què es proposava “despertar els catalans de la seva vergonyosa i criminal indiferència”. Abans que la independència política, Rubió i Ors plantejava la qüestió de la independència cultural i lingüística de Catalunya. És clar que la Catalunya del segle XXI no s’assembla en res a la del mitjan segle XIX, però la polèmica sobre la definició del que és una nació continua tan viva ara com aleshores. ¿O és que no és prou significatiu que el Tribunal Constitucional espanyol s’hagi ennuegat amb el preàmbul de l’Estatut que diu que Catalunya és una nació? Els espanyols sí que saben què són i què volen ser.

Certament, Mira té raó. Els cal parlar més de cultura i de llengua perquè aquesta és l’única manera de parlar d’idees. El que passa, com es veu dia rere dia als TN de TV3 o als suplents culturals, és que avancem amb idees prestades que no digerim i amb una llengua cada dia més bastarda.

Publicat a elSingularDigital, 19/04/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s