Home

mar

Suposo que deu ser normal que els polítics vulguin justificar per què fan una cosa i no una altra amb tota mena d’arguments. Els polítics catalans no són cap excepció. L’exemple més clar, almenys des del 2003, és ERC, que ha defensat ara una cosa, ara una altra, per explicar l’aliança amb el PSC. Un dia van tirar de l’eficàcia de la pluja fina per no se sap què i l’altre de l’independentisme no nacionalista que havia de nacionalitzar el descafeïnat socialisme català. L’últim acudit dels republicans és del sempre ocurrent Xavier Vendrell (que no sé si és o no l’spin doctor del republicans). En una entrevista d’aquestes que es fan per encàrrec, Vendrell ha assegurat que ERC va fer president José Montilla perquè quedés clar que no tenien res en contra de la gent que estima Espanya i viu a Catalunya. Per acabar d’arrodonir la seva teoria, que d’altra banda és més aviat perdonavides, va i diu: “A tota aquesta gent, també a Montilla, els volem arrossegar cap a la construcció de l’Estat propi”. Angelamaria! Ja està, per fi ha quedat clar per què els republicans són tan poc britànics que s’alien amb els que perden les eleccions no una sinó dues vegades per redimir-los. Tot ho han fet per arrossegar cap a la independència els espanyolistes (no se’n deia així, abans?). Una tasca realment titànica. I per això sempre els ha calgut anar ben armats i amb la munició que més els ha convingut en cada moment. Tanmateix, Montilla no ha deixat mai d’estimar Espanya ni ha abandonat la idea que la solució federal és l’única sortida. Ni tampoc no ha deixat de ser català, per cert! López Burniol o Mascarell, posem per cas, defensen el mateix ideal, per bé que ells ho formulin des de la perspectiva d’una mena de caixa o faixa que sintetitzen amb un eslògan a la manera dels vells ideals revolucionaris: “O federació o separació”.

Aquesta teoria de l’arrossegament no és, però, nova. Ni tan sols és patrimoni dels republicans. El PSC-C (això és: el partit socialista resultat de la fusió d’una sopa de lletres de grups menors amb Convergència Socialista) i el PSC-R (el partit que havia fundat Josep Pallach però que anava a la deriva després de la seva mort) van tirar de la mateixa teoria quan es van unificar definitivament amb la Federació Catalana del PSOE l’any 1978. Amb el Pacte d’Abril de 1977, encara sense el PSC-R, s’havia donat el primer pas per lligar el socialisme català al PSOE a partir d’unes coincidències programàtiques que, llegides avui dia, se’ns fan estranyes: “1) La transformació de la societat mitjançant l’accés al poder polític per part dels treballadors. 2) La socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi. 3) L’organització autogestionària de la societat. 4) La societat ha de satisfer els mitjans que assegurin la igualtat i la dignitat de l’home. 5) El reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol. 6) La recuperació de les institucions i principis configurats en l’Estatut del 1932, la seva actualització i aprofundiment.” Cal reconèixer que, de tot plegat, l’únic que s’ha acomplert és el punt sisè, atès que, ribotejats o no, els dos estatuts d’autonomia aprovats en aquests anys de democràcia han superat, i de llarg, el de 1932. De la resta, res de res. Al contrari, des de l’intent de cop d’Estat de 1981 a cada bugada els socialistes catalans han anat perdent un llençol. I el primer que van perdre va ser el grup parlamentari propi. Des de llavors, els diputats del PSC no han votat mai res que anés en contra del criteri del PSOE. Han estat uns peons molt útils per defensar les posicions del socialisme espanyol. Només quan s’ha tractat d’ocupar el poder a la Generalitat han fet un lleig al líder de Madrid. O almenys això és el que diuen. Per Catalunya, però, no han estat mai tan agosarats. En fi, em fa l’efecte que no és gaire clar qui ha arrossegat a qui. Oi que no?

I amb la crisi s’ha fet palès que la teoria de l’arrossegament fins hi tot pot acabar per subordinar la política catalana a l’espanyola sense que ningú se n’escandalitzi. Ni tan sols els independentistes governamentals, que només es queixen de les mesures i no pas de l’evident falta de sobirania del Govern per decidir quin és el seu pla anticrisi. Facin-se unes quantes preguntes i ho comprovaran. Per què ha calgut esperar que Rodríguez Zapatero es decidís a elaborar un pla d’ajustament econòmic per fer alguna cosa des del Govern de la Generalitat? És que la decisió de contenir de la despesa pública no es podia haver pres autònomament molts abans? I el mateix val per a la proposta de rebaixar el sou del funcionaris. És que l’aprimament de l’administració catalana no és potestat del president? No, es veu que no. I la congelació de les inversions de qui depèn? Podrien començar per suprimir càrrecs superflus i per abandonar els faraònics i innecessaris projectes urbanístics o entitats inútils i cares, com ara aquesta cosa tan rara que porta el nom de Linguamón – Casa de les Llengües (que es va inaugurar ahir a Can Ricart de Barcelona) o el Memorial Democràtic (a mans dels guardians de la memòria d’ICV-EUiA). És que la Generalitat no té cap mena de competències per estimular un nou model productiu i racionalitzar les subvencions a empreses, sindicats, ONG i un llarg etcètera?

La política catalana va a remolc de la política espanyola. Ara més que mai hi està subordinada. Cada vegada és més clar que la teoria de l’arrossegament no és vàlida ni en aquest aspecte. O sí, però al revés. Al Govern de la Generalitat li passa com a TV3. Ens parla en català (i molt sovint amb el mateix català deficient) però l’imaginari mental és, a desgrat dels independentistes que hi manen, espanyol de cap a peus. Així doncs, en l’art del ròssec Espanya guanya Catalunya per golejada perquè s’enganyen menys amb relació a nosaltres. Catalunya està intervinguda per Espanya de la mateixa manera que el directori europeu ha decidit intervenir Espanya. O sigui que nosaltres som doblement dependents. No arrosseguem ningú. Ens arrosseguen. I és que el dèficit dels comptes catalans ha empitjorat, segons l’agència d’avaluació de risc Standard & Poor’s (S&P), el que fa que aquesta sigui la situació idònia, com diu l’amic Edward Hugh, perquè el govern de Madrid intenti endossar les culpes dels seus errors a les autonomies i, en particular, a Catalunya.

Publicat a elSingularDigital, 17/05/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s