El 21 de setembre vaig publicar en aquesta mateixa secció l’article “Fèlix Millet i Tusell o la decadència burgesa”, en el qual sostenia que la desafortunada història d’aquest senyor és, també, la del canvi que s’ha produït a Catalunya als darrers cent anys. Un canvi que, resumidament, es podria dir que ha consistit en la substitució de l’empenta burgesa que va fer possible el desenvolupament econòmic, amb el consegüent conflicte social, per la dependència de la societat respecte de les diverses administracions. A poc a poc, i d’una manera accelerada a partir del franquisme, la societat catalana s’ha deixat anar … Continua la lectura de Política i delicte

Fa uns dies, l’inquiet i actiu jove vilafranquí Guillem Carol em va fer arribar la transcripció d’una de les intervencions de Miquel Roca i Junyent en el debat parlamentari de finals de juny del 1982 sobre el projecte de llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic. La famosa Loapa. En Carol em va advertir de l’actualitat d’aquell discurs, perquè avui dia es podria tornar a repetir sense esmenar gairebé ni una coma. Quan Roca defensava que avançar en la construcció d’una societat basada en la llibertat i el progrés, una societat reformista que posés l’accent en el valor de la persona, … Continua la lectura de Oh, és la política!

Després de la celebració de la consulta popular a Arenys de Munt, el debat sobre futures consultes independentistes s’ha estès amb una frivolitat que fa feredat. Irreal i tot. Aquesta mena de joc d’enganys va començar quan el govern de l’Estat va reaccionar desproporcionadament amb relació a l’actitud de les autoritats municipals. Perquè aquesta és la qüestió, oi? La reacció del PSC ha estat -i és- molt més intel·ligent que la del PSOE. Als socialistes catalans no els cal fer gens de soroll per desfer aquesta onada independentista que se suposa que arriba a Catalunya. Amb el silenci en tenen … Continua la lectura de La dictadura de la urgència

Dissabte passat la diputada Meritxell Borràs em va convidar a la Festa Major de Bellvitge, a l’Hospitalet. Hi vaig anar de gust, perquè sempre he cregut que el catalanisme ha de cercar la complicitat del poble, de les classes populars que van arribar a aquest país en uns moments molt difícils. I ho eren tant per als nouvinguts com també per a Catalunya, que no disposava de cap mena de poder polític que li permetés tirar endavant polítiques d’incorporació a la catalanitat com les que es poden dur a terme avui dia. I tanmateix, aquest país no és possible explicar-lo … Continua la lectura de De Bellvitge estant