La dictadura de la indiferència

Josep Ramoneda acaba de publicar Contra la indiferència (Galàxia Gutenberg), un llibre en el qual denuncia una paradoxa de la societat actual: vivim un dels moments més alts quant a la llibertat d’expressió, almenys en els indrets de les democràcies consolidades, i, en canvi, la majoria de les idees cauen en el buit. Ramoneda creu que aquest marc de desil·lusió és conseqüència de l’escepticisme i la por que van seguir a la caiguda dels totalitarismes redemptors, però, sobretot, al fet que els anys 80 va arrencar el procés d’hegemonia de la dreta, amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher com a … Continua la lectura de La dictadura de la indiferència

I mentrestant, què?

  L’Avui d’ahir (05-09-10) va publicar tres articles que signaria de gust i sense fer-hi gaires esmenes. Un era de Salvador Cardús, l’altre de Ferran Mascarell i el tercer de Jaume Sobrequés. Els explicaré per què. Una vegada em vaig enfadar molt per un article que Salvador Cardús va dedicar-me, Creure en el país (12 de juny de 2009) amb el qual responia (o simplement comentava, no ho sé) les tesis d’un que servidor havia publicat amb el títol, La il·lusió per l’Estat (1 de juny de 2009). Al meu blog vaig replicar-lo amb una virulència que, segurament, era innecessària. … Continua la lectura de I mentrestant, què?

Catalunya sense Sepharad

“No convé que diguem el nom/ del qui ens pensa enllà de la nostra por./ Si topem a les palpentes/ amb aquest estrany cec,/ on sinó en el buit i en el no-res/ fonamentarem la nostra vida?/ Provarem d’alçar en la sorra/ el palau perillós dels nostres somnis/ i aprendrem aquesta lliçó humil/ al llarg de tot el temps del cansament,/ car sols així som lliures de combatre/ per l’última victòria damunt l’esglai./ Escolta, Sepharad: els homes no poden ser/ si no són lliures./ Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser/ si no som lliures./ I cridi la veu … Continua la lectura de Catalunya sense Sepharad

La commonwealth catalanovalenciana

Des de fa temps, els diaris La Vanguardia i Las Provincias estan units per un interès comú: la reivindicació del corredor mediterrani. Cal celebrar-ho, perquè des dels atzarosos anys de la lluita democràtica contra el franquisme el comú interès de catalans i valencians no havia trobat una causa tan transversal com aquesta. Fins i tot provenint del culturalisme anticatalanista es pot arribar a abraçar la idea que el corredor mediterrani no té cap més aliat possible que Catalunya i el País Valencià, amb l’afegit, és clar, de les Illes i la Catalunya del Nord. En fi, dels països catalans, escrits … Continua la lectura de La commonwealth catalanovalenciana

Rozas i la memòria del PSUC

Si, com ha escrit Simona Skrabec, a Vukovar, a Sarajevo o a Srebrenica va néixer el segle XXI, que és el segle de la indiferència, a Chelmno (el primer camp de concentració), a Buchenwald, a Auschwitz o al vast arxipèlag del gulag soviètic es va començar a covar la tragèdia del segle XX. No sé si aquesta centúria va ser llarga o curta, per bé que m’inclino a pensar que va ser dramàticament antiil·lustrada, atesa la intensitat i perversió dels fets, que van des de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial a la devastació general de la Segona, incloent-hi … Continua la lectura de Rozas i la memòria del PSUC

El partidisme fanàtic

La setmana passada vaig llegir un interessantíssim article sobre el partidisme polític. En anglès political credulity, que és el títol original, té una ressonància menys crua que en català, per bé que significa exactament el mateix. El reproduiria sencer, perquè és exemplar a l’hora de descriure fins a quin punt és nociu i partidista creure en una opinió que no està suficientment demostrada. L’article, a més, té l’extensió adequada per a un diari. De fet, va ser publicat per primera vegada com una carta assagística en la sèrie de 103 assaigs breus anomenada The idler. La curiositat, però, és que … Continua la lectura de El partidisme fanàtic

La independència cultural

A Cultura i sobirania, Joan F. Mira conclou el següent: “Els catalans, sovint, sembla que no saben quina cosa volen ser. Si ho saberen, parlarien més de cultura, de símbols i de llengua, que de diners i de balances fiscals. Proclamarien la independència cultural, mentre esperen que arribe la financera. Segur.” Té raó Mira. Fa temps que la qüestió dels diners i les balances fiscals s’ha apoderat del discurs independentista. És la conseqüència lògica del camí encetat per aquells que diuen que el catalanisme ja està superat. De fet, és la mateixa gent que defensa, i això Mira suposo que també … Continua la lectura de La independència cultural

La il·lusió postmoderna

L’amic Ferran Sáez té el costum de posar el dit a la llaga amb molta precisió. Dic això perquè, mentre pensava com encarar aquest article, vaig trobar-ne un de seu, que és ben pertinent, en una de les carpetes electròniques on entafores, com abans es feia amb les de cartró, tot de coses. A El debat d’idees en temps postmoderns, publicat al butlletí núm. 50 del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 5 de desembre del 2006, Sáez afirmava que la postmodernitat va capgirar el significat dels debats ideològics que havien dominat el món de les idees a la dècada dels … Continua la lectura de La il·lusió postmoderna

El patriota Cabrera

El darrer llibre del professor Josep Termes, (Nou) Resum d’història del catalanisme (Base, 2009), acaba amb un epíleg l’última reflexió del qual és contundent: “Deixeu-me escriure que enfront de les sentències històriques habituals «Catalunya serà cristiana o no serà» i de la seva oposada «Catalunya serà d’esquerres o no serà», hi afegeixi la meva: «Catalunya serà integradora o no serà». Amb el benentès que el mot Catalunya pot ser substituït pel de catalanisme, que és la substància fonamental que li dóna vida”. Potser hauria pogut dir, sense faltar als fets històrics, que Catalunya continuarà essent integradora o no serà. Perquè … Continua la lectura de El patriota Cabrera

El president del futur

Els tres darrers articles que he publicat en aquesta secció han estat dedicats a fer un balanç històric i personal dels presidents que ha tingut la Generalitat des dels anys de la restauració republicana. Al capdavall, aquest exercici de retro-spectiva (posant-hi el guionet per emfasitzar, a la manera de Pierre Vilar, la dialèctica entre el passat i el present) em sembla imprescindible per abordar els lideratges polítics de la Catalunya del futur. Vivim cap endavant però ens expliquem mirant enrere, va dir el gran Søren Kierkegaard. És cert. Com també ho és que conèixer les competències del lideratge, que és … Continua la lectura de El president del futur