He aprofitat aquest estiu per llegir el llibre Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), publicat per l’editorial A Contravent, de Quim Torra. L’obra és un compendi de les vivències del veterà Albert Manent com a director general del Departament de Cultura en els primers governs del president Jordi Pujol. Concretament, del 1980 al 1988. Hi aborda la tasca de tres consellers, Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer. Mentre llegia els primers capítols d’aquest llibre tenia la sensació que alguna cosa no quadrava del tot. Manent explica que l’estiu del 1979 Jordi Pujol va desplaçar-se amb bicicleta des de … Continua la lectura de Una anècdota reveladora

  L’Avui d’ahir (05-09-10) va publicar tres articles que signaria de gust i sense fer-hi gaires esmenes. Un era de Salvador Cardús, l’altre de Ferran Mascarell i el tercer de Jaume Sobrequés. Els explicaré per què. Una vegada em vaig enfadar molt per un article que Salvador Cardús va dedicar-me, Creure en el país (12 de juny de 2009) amb el qual responia (o simplement comentava, no ho sé) les tesis d’un que servidor havia publicat amb el títol, La il·lusió per l’Estat (1 de juny de 2009). Al meu blog vaig replicar-lo amb una virulència que, segurament, era innecessària. … Continua la lectura de I mentrestant, què?

“No convé que diguem el nom/ del qui ens pensa enllà de la nostra por./ Si topem a les palpentes/ amb aquest estrany cec,/ on sinó en el buit i en el no-res/ fonamentarem la nostra vida?/ Provarem d’alçar en la sorra/ el palau perillós dels nostres somnis/ i aprendrem aquesta lliçó humil/ al llarg de tot el temps del cansament,/ car sols així som lliures de combatre/ per l’última victòria damunt l’esglai./ Escolta, Sepharad: els homes no poden ser/ si no són lliures./ Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser/ si no som lliures./ I cridi la veu … Continua la lectura de Catalunya sense Sepharad

Des de fa temps, els diaris La Vanguardia i Las Provincias estan units per un interès comú: la reivindicació del corredor mediterrani. Cal celebrar-ho, perquè des dels atzarosos anys de la lluita democràtica contra el franquisme el comú interès de catalans i valencians no havia trobat una causa tan transversal com aquesta. Fins i tot provenint del culturalisme anticatalanista es pot arribar a abraçar la idea que el corredor mediterrani no té cap més aliat possible que Catalunya i el País Valencià, amb l’afegit, és clar, de les Illes i la Catalunya del Nord. En fi, dels països catalans, escrits … Continua la lectura de La commonwealth catalanovalenciana

El darrer llibre del professor Josep Termes, (Nou) Resum d’història del catalanisme (Base, 2009), acaba amb un epíleg l’última reflexió del qual és contundent: “Deixeu-me escriure que enfront de les sentències històriques habituals «Catalunya serà cristiana o no serà» i de la seva oposada «Catalunya serà d’esquerres o no serà», hi afegeixi la meva: «Catalunya serà integradora o no serà». Amb el benentès que el mot Catalunya pot ser substituït pel de catalanisme, que és la substància fonamental que li dóna vida”. Potser hauria pogut dir, sense faltar als fets històrics, que Catalunya continuarà essent integradora o no serà. Perquè … Continua la lectura de El patriota Cabrera