Home

dani-boada1-1942

La setmana passada vaig llegir un interessantíssim article sobre el partidisme polític. En anglès political credulity, que és el títol original, té una ressonància menys crua que en català, per bé que significa exactament el mateix. El reproduiria sencer, perquè és exemplar a l’hora de descriure fins a quin punt és nociu i partidista creure en una opinió que no està suficientment demostrada. L’article, a més, té l’extensió adequada per a un diari. De fet, va ser publicat per primera vegada com una carta assagística en la sèrie de 103 assaigs breus anomenada The idler. La curiositat, però, és que aquest escrit, com tots els altres, va ser publicat ara fa dos-cents cinquanta-dos anys. Concretament, el dissabte 17 de juny de 1758. N’era l’autor Samuel Johnson, més conegut com a Doctor Johnson. Abans d’entrar a comentar què deia sobre el fanatisme polític, deixin-me que els presenti l’autor seguint el que es diu a Life of Samuel Johnson, la biografia que va dedicar-li el seu deixeble James Boswell, la qual, segons diu John Stone, més “que una biografia coherent és una col·lecció de converses de sobretaula, un registre de les genials converses de Johnson que també evoca els seus costums inexplicables i els seus rampells de tossuderia, el seu interès pels fantasmes i la seva fe profunda però malenconiosa” (del pròleg al llibre de S. Johnson Prefaci a Shakespeare, de 1765, editat en català per la UB el 2004).

Samuel Johnson (1979-1784) ha passat a la història com a autor del Dictionary of the English Language, publicat el 1755 després d’haver-hi treballat durant nou anys, el qual fins fa relativament poc temps encara era el diccionari de referència de l’anglès modern atès que era “un dels majors èxits individuals de l’erudició”. La ingent feinada d’aquest poeta, assagista i lexicògraf ens evoca la no menys monumental tasca del gran Joan Coromines. Fins i tot diria que s’assemblen en la faceta de polemistes polítics i en el caràcter, que en ambdós casos es veu que era més aviat fort i complicat. Johnson va col·laborar en moltes revistes i publicacions des que el 1737 es va traslladar a Londres per incorporar-se a Gentleman’s Magazine, la primera de les revistes modernes que es van publicar a la Gran Bretanya. Tot i que aquest magazín mantenia una línia editorial políticament neutral, Johnson era un humanista cristià que cal situar a la vora del partit tory, per bé que també flirtejà amb el jacobites, que també eren conservadors, si bé allò que els definia és que eren seguidors de la dinastia escocesa dels Stuart. Però el conservadorisme de Johnson era, encara, del set-cents i per tant sense l’empremta reaccionària antiliberal que va amarar els tories dels segles XIX i XX. Va escriure molt de política. Un dels seus escrits més coneguts és The Patriot, del 1774, anterior, per tant, a la conjuntura revolucionària francesa de 1789 a partir de la qual es definiria en què consistia això del patriotisme. Ara se’n pot disposar en castellà a El patriota y otros ensayos (El Buey Mudo, 2010), que inclou, també, l’assaig sobre el partidisme polític.

La concepció de Johnson sobre la política és completament moderna. A The Patriot diu que l’activitat del polític ha de quedar subordinada sempre al bé comú i que aquesta és l’essència del patriotisme. Tant de bo fos així avui dia! Johnson reflexionava sobre la responsabilitat social dels polítics i els exigia que combatessin les injustícies i les arbitrarietats. Ho reclamava des del moderantisme, perquè evidentment ho feia des d’uns principis conservadors i monàrquics, però sempre es va mostrar inflexible en contra dels abusos de poder i dels intents de censura governamental sobre la vida intel·lectual. I aquí és quan la crítica al partidisme polític esdevé actual. “La credulitat, o la confiança excessiva en una opinió que no ha estat degudament demostrada —escrivia Johnson—, és una mena de feblesa que s’acostuma a atribuir a totes les sectes i partidismes…”. I de totes les credulitats, aquella que és més sorprenent, per obstinada i corsecant, és, certament, el fanatisme polític. Un fanatisme que és caracteritza per la incapacitat de determinades persones d’acceptar les opinions dels altres. En tant que tan sols es limiten a creure i defensar allò que és favorable als dirigents polítics als qual segueixen, els fanàtics no pensen, només creuen. En fi, que el fanàtic viu sotmès a les teories magistrals, condicionat permanentment pel mateix conjunt d’idees que distorsionen la realitat. I tanmateix el pitjor vici del fanàtic és, com també es pot llegir en un altre assaig de Johnson, la seva sinceritat. Els fanàtics són sincers, sí; però perquè se senten superiors, posseïdors de la raó, de la veritat, sense adonar-se que brandar tota la vida una idea única, blindada, resistent als canvis de la realitat és, senzillament, l’actitud més irracional i irregular que hom pot exhibir. És el rapte de la ment; la gangrena incurable del cervell, per dir-ho a la manera de Voltaire.

Ara que s’ha posat tan de moda la política basada en les emocions, en què les idees són el que importa menys perquè el que importa és la simplicitat del discurs, els fanàtics proliferen més que mai. I els fanàtics no són aquells que tenen conviccions, sinó els que estan obsessionats a tenir raó; els que creuen que tenen la proposta més brillant i adequada per a cada moment. Si, com ja va dir Confuci, aprendre sense pensar és inútil i pensar sense aprendre és perillós; actuar sense pensar ni aprendre és el fonament de tots els fanatismes. La credulitat dels fanàtics és tan nociva com la mentida que fabriquen aquells que volen servir-se dels crèduls. Aquells que afirmen una cosa només perquè ho diuen els “seus” sense esbrinar si és realment veritat o no, són els fanàtics que es burlen de les evidències. Que no les volen veure o, cosa que és pitjor, que no les volen comprendre perquè els és més fàcil moure’s en els límits de les certeses absolutes. La política catalana ens proporciona cada vegada més exemples d’aquest fanatisme tòxic, per bé que ara s’amaga rere les “paraules que funcionen”, per recórrer al títol d’un d’aquests llibres de màrqueting polític que agraden tant, la segona part del qual és encara més diàfana: “No és el que tu dius, és el que la gent escolta” (Frank Luntz, 2007). De moment, ja hem vist on ens ha portat aquesta forma de comunicació política que crea partidistes fanàtics: a la feblesa i a la mentida. Al no-res. A la desafecció.

Publicat a lAvui, 24/04/10. Fragment de la i·lustració: Dani Boada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s