Home

cameron-clegg-1941

La coalició de conversadors i liberaldemòcrates que ara governa a Londres ha decidit investigar els abusos comesos per l’MI6 i l’MI5, els serveis secrets britànics a l’exterior i a l’interior, respectivament. Al primer se l’acusa de complicitat en les tortures contra residents britànics arran d’una denúncia presentada per Binyam Mohamed, un resident britànic però nascut a Etiòpia, que va ser detingut a l’aeroport de Karachi l’any 2002 acusat de pertànyer a l’organització terrorista Al-Qaida. Binyam va estar detingut entre el 2004 i el febrer del 2009 a la presó de Guantánamo. En recuperar la llibertat, va denunciar la complicitat dels serveis secrets britànics durant les tortures a què va ser sotmès —i que han estat provades— en diferents centres de detenció del Marroc i el Pakistan, mentre era interrogat per oficials nord-americans. L’MI5, en canvi, és al punt de mira d’una jutge del Tribunal d’Apel·lació d’Anglaterra i Gal·les, la qual va inclinar-se a favor dels familiars de les víctimes de la conxorxa del 7 de juliol del 2005, quan quatre terroristes van acabar amb la vida de cinquanta-dues persones en tres atemptats consecutius a la xarxa de metro de la xarxa de metro londinenca i un en un autobús. Els demandants sol·licitaven que s’investigués el paper de l’MI5 perquè volen esbrinar fins a quin punt els atemptats s’haurien pogut evitar. La demanda dels familiars es fonamentava en les revelacions sorgides durant la investigació dels fets, segons la qual dos dels implicats havien estat sotmesos a vigilància per part de l’MI5 disset mesos abans que es duguessin a terme els crims.

Tothom sap que una de les crítiques més punyents i encertades dels liberaldemòcrates al Nou Laborisme (del qual també formaven part els dos germans Miliband, Ed i David, que ara es disputen el lideratge d’un laborisme sense adjectius) era la tendència de Blair a retallar les llibertats civils amb l’argument de la seguretat. La guerra d’Iraq va fer més evident que mai fins on podia arribar aquest nou laborisme, extremament arrogant, i que no va tenir cap inconvenient a escampar un cúmul de mentides per justificar la seva acció política. Les mentides governamentals s’emportaren a la tomba el professor David Kelly, un expert del Ministeri de Defensa que va morir (oficialment es va suïcidar) després d’haver filtrat a la BBC els detalls d’un informe sobre les suposades armes de destrucció massiva que Sadam Hussein tenia ocultes en diversos arsenals iraquians. Toni Blair, com tots els imitadors que ha tingut, incloent-hi Rodríguez Zapatero, deia mentides compulsivament. Si la realitat no s’ajustava a les seves cabòries, doncs es maquillava i llestos, encara que fos al preu dramàtic del sacrifici de la llibertat i de la vida. En aquest context, els conservadors, però sobretot els liberaldemòcrates, van esdevenir els únics defensors de la llibertat. El Nou Laborisme va generar una desconfiança tan gran dels ciutadans respecte de la política, que votar als libdem o fins i tot als conservadors era l’única alternativa per recuperar l’Estat de dret, l’única garantia de la llibertat. El procés judicial que ara comença va ser una promesa dels partits conservador i liberaldemòcrata quan eren a l’oposició. Per tant, que hagin decidit encetar-lo ja és un gran pas perquè els britànics, molt decebuts amb la política, creguin que no tot s’ha d’ensorrar al costat de la crisi laborista.

El manifest electoral laborista que va portat al poder Toni Blair el 1997 era, certament, una alenada d’aire fresc davant el desgast dels conservadors però també d’un laborisme tenallat pels sindicats i una intel·lectualitat esquerranista per sistema. I tanmateix, va acabar tan esgotat com aquell “Por el cambio” que va portar a la Moncloa Felipe González el 1982. La corrupció, les mentides i els abusos de poder van portar a l’oposició els socialistes espanyols i hi ha portat, també, els laboristes britànics. Davant aquesta evidència —que els socialistes actuals tenen un problema en la gestió de les llibertats i el poder—, la tendència dels anomenats progressistes és treure a passejar el vell fantasma de la guerra social i un ideologisme que fa riure. Política de l’eufemisme, que busca destruir els adversaris perquè no sap com contrarestar-los. Que té un discurs públic basat en els tòpics del socialisme de sempre i, en canvi, que deixa fer als que el corrompen per dins. Aquesta és la seva gran debilitat. Fan política apel·lant a les emocions, però a la fi, quan la crisi posa tothom al seu lloc i les mentides són descobertes, queda clar que la seva emoció és tan sols una carcassa esquelètica que no té ni carn ni ànima. Llavors és quan es veu més clar que mai que han fet política des de l’abús. Mentides, mentides i més mentides.

Publicat a elSingularDigital, 24/05/10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s