Home

arozas-1938

Si, com ha escrit Simona Skrabec, a Vukovar, a Sarajevo o a Srebrenica va néixer el segle XXI, que és el segle de la indiferència, a Chelmno (el primer camp de concentració), a Buchenwald, a Auschwitz o al vast arxipèlag del gulag soviètic es va començar a covar la tragèdia del segle XX. No sé si aquesta centúria va ser llarga o curta, per bé que m’inclino a pensar que va ser dramàticament antiil·lustrada, atesa la intensitat i perversió dels fets, que van des de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial a la devastació general de la Segona, incloent-hi els bombardejos nuclears i el munt de dictadures, en versió roja, negra o blava, que van subjugar Europa durant dècades. El segle XX va tenir, paradoxalment, dues cares. Va impulsar la modernitat tal com avui l’entenem i, alhora, va maltractar els drets humans d’una manera tan acarnissada que encara ara en patim les conseqüències en termes de cultura democràtica. Almenys això va ser així allà on la democràcia va estar vedada durant dècades. La tradició no s’inventa (o sí, si ens ho mirem a la manera d’Eric Hobsbawm), i on la llibertat ha estat violentada costa molt d’introduir-hi el pensament lliure, fins i tot entre aquells que diuen defensar la llibertat. És l’efecte, precisament, de la falta de moralitat que els botxins han escampat per tots els racons i que les víctimes acostumen a assimilar preses per la síndrome d’Estocolm. A l’Europa del segle XX, la llibertat ha estat la gran absent fins gairebé al final. Grècia, Espanya i Portugal no van arribar-hi fins a l’últim terç del segle i tots els països de l’altra banda del Teló d’Acer, emprant la terrible terminologia de la Guerra Freda, després de la caiguda del Mur el 1989. En fi, que en un tres i no res es va passar del segle de les ideologies crepusculars i sanguinàries, si fem cas a un altre eslovè, Ales Debeljak, al segle de la indiferència que diu Skrabec. Cosa que també significa que hi ha qui ara mateix s’atreveix a relativitzar la magnitud de l’Holocaust simplement perquè no li agrada com es comporta un govern a Israel o bé que es manifesta a favor d’una dictadura tan anacrònica com la cubana, que és el residu més patètic del 1917 que va fer retrocedir la culta Mitteleuropa fins a la Prehistòria.

He volgut començar així un article dedicat a Ángel Rozas (Olula del Río, 1927 – Barcelona, 2010), un dels pares fundadors de CCOO i que actualment era president d’honor de la Fundació Cipriano García, per explicar un fenomen que, d’entrada, és difícil d’entendre. Com es podia abraçar el comunisme i, al mateix temps, estar compromès amb totes les conseqüències en la lluita per la recuperació de les llibertats democràtiques? No és una paradoxa exclusivament catalana o espanyola, perquè això mateix es podria dir dels comunistes iugoslaus o txecs abans dels cops d’Estat que van aniquilar la democràcia en ambdós llocs. La diferència entre els comunistes del “socialisme realment existent” i els comunistes nostrats és que aquí la dictadura franquista va durar molt i va deixar molt lluny els escenaris heroics dels anys 30. La desestalinització del PSUC i la durada del franquisme són indissociables. Quan hi van tornar -vull dir, quan el PSUC va tornar a l’ideologisme més eixorc cap allà a la dècada dels 80-, va dilapidar el capital acumulat: dels 25 diputats que el PSUC havia aconseguit a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya es va passar als 6 diputats del 1984. No hi ha hagut a la Catalunya actual un suïcidi polític tan bèstia com aquest. I encara és més estrany que el suïcidi fos conseqüència d’una discussió ideològica que estava a punt (a cinc anys, de fet) de resoldre’s per la via del retorn a la història d’aquella Mitteleuropa que havia quedat atrapada en l’àrea d’influència soviètica. També és veritat que molts dels que van (hauria de dir vam, perquè jo vaig ser una d’aquestes persones) deixar de donar suport al PSUC arran de les kafkianes discussions ideològiques entre eurocomunistes, leninistes i prosoviètics no pertanyien a la cultura comunista. Havien militat en el PSUC antifranquista, però difícilment es podria dir que se sentien comunistes. Una gran majoria dels que l’any 1980 van convertir el PSUC en la tercera força del Parlament no eren comunistes ni remotament, a pesar que els cartells de la campanya electoral no amagaven l’emblemàtica falç i martell del logotip psuquero. Els comunistes de veritat, si es vol dir així, eren els històrics, alguns dels quals aleshores ja eren morts, com ara Josep Moix, Rafael Vidiella, Wenceslao Colomer, Josep Romeu, Margarida Abril, Pere Ardiaca, Gregorio López Raimundo, Josep Serradell o Emili Fàbregas, Josep Sendrós, Leonor Bornau o, és clar, Antoni Guitérrez Díaz, Francesc Frutos, Marià Pera i José Luis López Bulla. Ángel Rozas era d’aquests, com Tito Márquez o Miguel Núñez.

Aquell PSUC pragmàtic de l’antifranquisme, el que va fer possible la transició democràtica (més ben dit, sense el qual no hauria estat possible), va retornar al pitjor de l’ideologisme l’any 1982. I es va desfer com un bolado. Divendres passat pensava en aquestes coses mentre seguia l’acte de comiat a Ángel Rozas a la seu de CCOO. La història del PSUC és feta dels molts i abnegats lluitadors que, com Rozas, van combinar, sense separació possible, la condició de sindicalistes i comunistes. Però aquesta història seria falsa i escapçada si no s’hi afegís aquella gent que en el seu dia van donar part de la seva vida a lluitar contra el franquisme enquadrats, precisament, sota les sigles de l’autodesignat “partit dels comunistes de Catalunya”. ¿És que, si no, com explicarem la vida d’aquells que, com Francesc Vicens (encara que el 1980 va ser diputat d’ERC al Parlament i al Congrés), Lluís Juste de Nin, Josep Termes, Francesc Roca, Muriel Casals, Clara Ponsatí, Ferran Mascarell, Marcel Planellas o jo mateix vam contribuir, ni que fos amb un gra de sorra, a la història d’aquest partit? Probablement, el gran problema és que els hereus del PSUC, repartits entre ICV i EUiA, són incapaços d’enfrontar-se al passat amb la memòria completa. No ho poden fer perquè aleshores ja no podrien presentar-se com “els de debò” amb una clara devoció pel passat inventat. L’Ángel Rozas antifranquista era menys dogmàtic que alguns dels dirigents d’ICV-EiUA que divendres al vespre cantaven, en castellà (com si la classe obrera només parlés aquest idioma), La Internacional.

Publicat a l’Avui, 07/06/10.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s