Joan Peiró, afusellat

L’historiador Julián Casanova es preguntava a les pàgines d’El País (23/10/08) per què Joan Peiró, el dirigent obrer anarcosindicalista català i ex-ministre del govern Largo Caballero, no brilla amb la mateixa intensitat que Durruti o Ascaso en la constel·lació anarquista, tot i que va ser afusellat pels franquistes a Paterna el 24 de juliol del 1942. Casanova en lamentava l’oblit, com també que el seu tràgic final no hagués servit per a redimir-lo. Hi estic d’acord, per bé que una setmana abans que fos publicat aquest article vaig rebre el llibre pòstum de Josep Benet amb el títol de Joan … Continua la lectura de Joan Peiró, afusellat

El somriure del cadàver

En el debat que va tenir lloc al Congrés dels Diputats el 27 de juliol de 1977 —el mateix dia, per cert, en què Roca i Junyent va intervenir per defensar la legalització d’ERC—, Santiago Carrillo va pronunciar un discurs en nom del Grup Parlamentari Comunista, que incloïa els diputats elegits en nom del PSUC, per exposar una declaració política de caràcter general, com estaven fent tots els grups. Entre les moltes coses que apuntava el vell dirigent dels comunistes espanyols, n’hi ha una que paga la pena de recordar, perquè és força pertinent enmig d’aquest manipulat debat sobre la … Continua la lectura de El somriure del cadàver

Amadeu Hurtado

Si hi ha unes memòries que hagin influït més en els historiadors de la contemporaneïtat catalana, són les del vilanoví Amadeu Hurtado (1875-1950). 75 anys d’existència que Enric Jardí va resumir molt bé en una semblança biogràfica inclosa en l’obra Amadeu Hurtado (1875-1950). Pensament polític i social (1977), i que Hurtado mateix va condensar en tres volums sota el títol Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps, que, cronològicament, abasten un període cabdal i convuls de la nostra història: del 1894 al 1936. I dic que són tres volums, perquè, d’entrada, foren publicats així, separadament, el 1956, el 1958 i … Continua la lectura de Amadeu Hurtado

L’oblidat segle XX de Tony Judt

Tony Judt és un historiador anglès, nascut a Londres el 1948, que des de fa anys viu a Nova York, on dirigeix l’Institut Remarque a la NYU. Aquesta és una institució dedicada a l’estudi d’Europa que va fundar ell mateix el 1995. És autor de molts llibres, entre el quals destaquen Postwar: A History of Europe Since 1945 (hi ha traducció castellana a Taurus) o el que acaba de sortir al mercat Sobre el olvidado siglo XX (també a Taurus), el títol en anglès del qual, Reappraisals: Reflections on the Forgotten Twentieth Century s’ajusta força més a la teoria historiogràfica … Continua la lectura de L’oblidat segle XX de Tony Judt

Quina equivocació!

Sóc de les persones que creu que apel·lar a la memòria és una forma de rebel·lia. Ho escrit pel dret i pel revés a diversos articles, alguns dels quals vaig recollir-los ja fa temps en dos llibres Testimoni públic (Afers, 2001) i Manual de sensacions (Angle, 2004). A més, la dèria per rescabalar la memòria dels vençuts és constant fins i tot per a antecedents familiars, directes i sobrevinguts. Per tant, no crec que pugui haver-hi ningú que gosi acusar-me de voler ocultar la veritat si no és amb mala fe. Dic això perquè des que va començar l’horrible festival … Continua la lectura de Quina equivocació!

Història, identitat i futur

Ahir, mentre presentàvem el projecte de la nova Fundació CatDem que dirigeixo, pensava com han canviat les coses en el panorama intel·lectual català. Fa uns anys, la preocupació per la identitat, i com aquesta cal que combini amb el cosmopolitisme, hauria estat motiu de molta befa. De fet, com a historiador he hagut de superar molts menyspreus en aquest sentit. Ara ja no és tan difícil de fer-ho entendre. Més ben dit, tothom ja s’ha adonat que la qüestió de la identitat és part obligada de tot aquell pensament polític i social que pretengui ser sòlid. Una vegada vaig llegir … Continua la lectura de Història, identitat i futur

La trompa de l’elefant

Delio, el fill gran del filòsof i comunista italià Antonio Gramsci i la russa  Julia Schucht, volia ser historiador. Com tothom sap, Gramsci va passar tancat a la presó un munt d’anys i d’aquí en van sortir, entre altres escrits, els Quaderni del carcere (Einaudi, 1975). En una d’aquestes cartes, sense data, Gramsci li fa una senzilla però eficaç classe d’historiografia al seu fill, el qual li havia estat fent preguntes absurdes sobre el possible desenvolupament dels elefants i la seva trompa. Li diu el següent: «Tu m’has escrit dient-me que t’agrada la història, i d’aquesta manera hem arribat a … Continua la lectura de La trompa de l’elefant