Home

mirador-2077

Si hi ha unes memòries que hagin influït més en els historiadors de la contemporaneïtat catalana, són les del vilanoví Amadeu Hurtado (1875-1950). 75 anys d’existència que Enric Jardí va resumir molt bé en una semblança biogràfica inclosa en l’obra Amadeu Hurtado (1875-1950). Pensament polític i social (1977), i que Hurtado mateix va condensar en tres volums sota el títol Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps, que, cronològicament, abasten un període cabdal i convuls de la nostra història: del 1894 al 1936. I dic que són tres volums, perquè, d’entrada, foren publicats així, separadament, el 1956, el 1958 i el 1967, per l’Editorial Xaloc, que comandava a Mèxic un home actiu, però no prou vindicat, Ramon Fabregat (un d’aquells nacionalistes radicals que, després de passar pel BOC i el PSUC, van fundar el Partit Socialista Català en terres americanes). Després, el 1969, Edicions Ariel féu una segona edició de la primera i la segona parts d’aquestes memòries en un sol llibre, dins la prestigiosa col·lecció «Hores de Catalunya».

Ara, l’editor de Quaderns Crema, sempre ben informat, acaba de publicar un altre interessantíssim llibre d’Amadeu Hurtado: Abans del sis d’octubre (un dietari). És el pur reflex de la vida d’Hurtado, que fou prolixa en esdeveniments. Amb aquest llibre es pot seguir com va anar el recurs contra la llei de contractes de conreu, almenys des de la perspectiva de qui va actuar en aquell recurs en nom de la Generalitat. Com ja van posar de manifest les seves memòries, l’opinió d’Hurtado sobre la política catalana i els dirigents de l’època no és gaire favorable. I en aquest sentit és tan interessant el dietari com el text que l’acompanya en aquesta edició, un discurs que Hurtado va pronunciar a Perpinyà el 18 de març de 1945 i que porta un títol molt actual: «¿Cal revisar el catalanisme?» Qui ho vulgui, podrà veure-hi els fonaments de la defensa de la bilateralitat en les relacions entre Catalunya i Espanya. La seva mirada d’aleshores estava condicionada, evidentment, per l’exili, però llegida avui encara és prou lúcida.

No cal dir que per a un home tan actiu com ell, l’expatriació va significar un gran daltabaix. Per bé que, de Perpinyà estant, va contribuir a la creació, amb el seu gendre Ferran Cuito (per socórrer-lo de la detenció dels alemanys Hurtado havia sortit de Catalunya el 1936 mateix), Joaquim de Camps i Arboix i Claudi Ametlla, entre més, dels esperançats Quaderns d’estudis polítics i socials (1945). L’exili va ser impecable per tothom, però per a Hurtado, com va posar de manifest el seu fill Odó a la nota preliminar d’unes memòries que, a parer meu, caldria reeditar (em diuen que potser serà així), l’exili va gairebé anul·lar-lo. Quan el 1949 Hurtado va retornar a Barcelona, Catalunya estava sotmesa i ell va entrar, malauradament, en el túnel de la desmemòria.

Publicat a El Temps, núm. 1269

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s