Home

nuclear-bomb-badger350-2078

Tony Judt és un historiador anglès, nascut a Londres el 1948, que des de fa anys viu a Nova York, on dirigeix l’Institut Remarque a la NYU. Aquesta és una institució dedicada a l’estudi d’Europa que va fundar ell mateix el 1995. És autor de molts llibres, entre el quals destaquen Postwar: A History of Europe Since 1945 (hi ha traducció castellana a Taurus) o el que acaba de sortir al mercat Sobre el olvidado siglo XX (també a Taurus), el títol en anglès del qual, Reappraisals: Reflections on the Forgotten Twentieth Century s’ajusta força més a la teoria historiogràfica que sostè l’autor des de fa anys.

Certament, les «reappraisals» (reavalucions) de Tony Judt adquireixen sentit si els explico un acudit que el mateix Judt reproduïa al seu llibre sobre la postguerra. Diu així: «un oient truca a Ràdio Armènia i pregunta: “¿És possible predir el futur?”, i rep la següent resposta: “Sí, no hi ha cap problema. Sabem exactament com serà el futur. El nostre problema és el passat, que sempre està canviant». És tota una lliçó sobre les qüestions que s’han de plentejar els historiadors i la forma en la qual aquests ha d’abordar la interpretació del passat. Segurament, l’esclat de l’actual crisi financera faria que Judt es refermés encara més en la necessitat d’avaluar de nou què ha estat el segle XX i fins a quin punt han desaparegut els fenòmens —i els efectes— que van caracteritzar-lo.

És que no és veritat que moltes de les coses que ara passen van començar amb la postguerra pròpiament dita? De 1945 a 1953, i a partir de les ruïnes d’un paisatge destruït per la contesa i les conseqüències anímiques i demogràfiques que va tenir, va començar la carrera per oblidar el nazisme amb la ràpida depuració de responsabilitats que va donar pas a la portentosa recuperació europea amb el Pla Marshall, la implantació de les polítiques de planificació econòmica i l’estat de benestar, a més de la definitiva divisió del continent en dos blocs i les primeres divagacions que portarien a la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer i, per tant, a la futura Unió Europea. Un panorama que contrasta amb la severa crítica que Judt fa de la mitja generació que ha perdut el temps entre la caiguda del comunisme el 1989 i la catastròfica ocupació nord-americana d’Iraq: «una dècada i mitja d’oportunitats malgastades —escriu a la introducció del darrer llibre— i d’incompetència política a banda i banda de l’Atlàntic».

La col·lecció d’articles que Judt ha aplegat en aquest Reappraisals, els quals prèviament havien estat publicats en revistes com ara The New York Review of Books, The London Review of Books o bé The New Republic, són una reivindicació de la petjada que el segle XX ha deixat sobre el XXI i, per tant, una denúncia del fet que avui dia ens prenem el passat a la lleugera. El commemorem pertot: en museus, santuaris, inscripcions —incloent-hi la dèria per convertir llocs i coses en patrimoni de la humnitat—, fins i tot en fem parts temàtics i, també, lleis de memòria, però, per a Judt, el segle XX és en cami de convertir-se en un palau de la memòria moral: una cambra dels horrors històrics amb una aparent voluntat pedagògica però sense crítica. El problema és que sovint l’obsessió per recordar va acompanyada del convenciment que tenim que la nostra època és millor, que nosaltres ja hem superar els esculls que van portar a la picota les generacions passades. Cada dia, però, ens arriben males notícies que proven el contrari.

Els recomano llegir atentament aquesta col·lecció assaigs de Judt, tant per la reflexió que fa sobre l’horror i la persistència de la violència en el món contemporani, com per la condemna de l’erràtica política exterior dels EUA o bé per la dissecció sense manies que fa de les velles certituds marxistes (ja sigui en versió althusseriana, ja sigui posant a lloc els historiadors marxistes britanics), cosa que ja havia fet a Pasado Imperfecto. Los intelectuales franceses: 1944-1956, una obra que va trigar quinze anys a ser traduïda per Taurus i en la qual analitzava el paper còmplice dels intel·lectuals gals en la justificació dels crims del comunisme en l’Europa de l’Est i en la URSS d’Stalin. I és que Judt és un historiador que entén que l’acadèmic i l’home d’acció són, si es vol dir així, les dues cares de la responsabilitat ètica de l’intel·lectual compromès amb la llibertat.

Publicat a elsingulardigital, 15/10/08.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s