Home

crisi

Tots els diaris d’ahir informaven que els expresidents de la Generalitat (Jordi Pujol i Pasqual Maragall) i els del Parlament que encara són vius (Heribert Barrera i Joan Rigol) s’havien reunit per donar suport a l’actual inquilí de la plaça Sant Jaume, el president José Montilla, en la defensa d’un millor finançament per a Catalunya. Ho plantejaven com si això fos un fet extraordinari. I ho és, certament, perquè cal reconèixer que és veritat que durant els anys que portem d’autonomia no s’havia donat mai un gest com aquest. Encara que tingui una transcendència merament simbòlica, em fa l’efecte que la càrrega política que l’acompanya és innegable.

Diuen els experts que la crisi econòmica que ja s’ha colat per tot arreu tindrà uns efectes devastadors i serà llarga. Deu ser cert, perquè la cara d’espant que posa tothom fa escruixir. I què cal fer davant d’una situació com aquesta? En l’article de dilluns passat a La Vanguardia, l’amic Francesc-Marc Álvaro augurava que la crisi econòmica afavoriria el retorn dels moderats (dels centristes, diria jo) que posen la política al servei d’un projecte de país: «Estoy contento —escrivia Álvaro—, a pesar de la que está cayendo, porque siempre he defendido la política como algo necesario, no sólo para evitar que nos matemos, también para dar sentido y dignidad a nuestras vidas. La política vuelve a ocupar el lugar que nunca debería haber abandonado, no nos queda más remedio, y esto es una excelente noticia. Un buen amigo, preocupado por el bajo nivel de muchos políticos dentro y fuera de nuestras fronteras, se alarma cuando le explico mi pronóstico. No pasa nada, le aclaro, la crisis es la mejor ocasión para hacer un poco de criba y animar a nuevas figuras. Tal vez se vayan a casa los más grises y aparezcan líderes que encarnen, de verdad, el coraje que reclaman los momentos más graves. La crisis tendrá la virtud —me atrevo a aventurar— de destruir y crear liderazgos y proyectos.» I a fe de Déu que actituds com la dels expresidents és un reflex de lideratge en temps de tribulació. La gent ha de percebre que la política no és una pràctica mesquina posada al servei dels interessos partidistes, sinó una forma d’intentar resoldre els problemes. La grandesa de la política és això. Els posaré un exemple.

Quan el novembre del 2005 es va formar la gran coalició a Alemanya, dos mesos després dels comicis que van treure del poder el canceller Gerhard Schröder, els grans partits alemanys van rubricar un pacte que suposava l’arribada d’Angela Merkel al poder, en representació de la Unió Cristianodemòcrata (CDU). Ella i els líders de la Unió Cristianosocial de Baviera (CSU), Edmund Stoiber, i del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), Matthias Platzeck, van fixar els termes de l’acord en un document de 191 pàgines. Aleshores Merkel va afirmar que el seu objectiu és «sanejar, invertir i reformar». De la seva banda, el líder de l’SPD, Matthias Platzeck, destacava que era responsabilitat de les tres formacions de la coalició fer d’Alemanya un país “blindat pel futur” i disposat a assumir els grans reptes del segle XXI. Alemanya és “un país meravellós» i en pau, assenyalava Platzeck, que no podia permetre’s l’«estancament econòmic, perquè fins i tot en un país meravellós, estancar-se significa retrocedir». La gran coalició del 2005, que només tenia el precedent d’una aliança semblant de la dècada dels anys seixanta, va ser forçada per la inestabilitat política, però, també, per la crisi econòmica que frenava Alemanya. I que consti que almenys dos dels signants d’aquest acord, Platzeck i Stoiber, hi han perdut la pell i el càrrec.

Doncs bé, si a l’Alemanya de fa tres anys es va acordar un govern d’aquestes característiques, què ha de passar a Catalunya, que té un problema estructural més greu, basat en la falta de model econòmic i una asfíxia financera paralitzant, per prendre decisions dràstiques? No seria més justificat que enlloc que Catalunya és plategés un govern de gran coalició? És clar que per arribar-hi caldria tenir la mateixa generositat política demostrada pels expresidents. El problema és que des del 2003 la política catalana viu entotsolada en un espiral sectari i estètic, de gran declaracions, i una coalició de govern feble que és incapaç d’abordar els reptes de futur que assetgen el país. Aviat es veurà que a pesar de tot el suport extern que rep el govern actual —incloent-hi el de la primera força parlamentària, CiU—, aquesta força servirà de ben poc perquè el president de la Generalitat, el socialista José Montilla, està més preocupat per no fer saltar pels aires el govern amic de Rodríguez Zapatero que per liderar el benestar de Catalunya. Li manca foralesa i lideratge per fer de Catalunya un país i no pas una unitat administrativa, que és en allò que l’està convertint el tripartit. Mai cap altre president no ha tingut tant de suport, a pesar de liderar la segona força parlamentària, però es veu que el president Montilla prefereix, si més no de moment, estancar-se per conservar el poder. I com deia el líder socialdemòcrata alemany: estancar-se és retrocedir. Que torni la política, doncs, i qui la sàpiga liderar.

Publicat a elsingulardigital, 08/10/08.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s