Home

cameron_thatcher-2080

Fa dos diumenges, Xavier Batalla va publicar a La Vanguardia l’article Regreso a Eaton. La tesi de l’article era que el líder dels conservadors britànics, David Cameron, és fill del New Labour de Tony Blair, de la mateixa manera que Margaret Thatcher -més ben dit, el thatcherisme- va empènyer el jove Blair a superar les trinxeres ideològiques del vell laborisme que un altre Tony, l’aristòcrata Tony Benn, antic secretari d’Estat dels governs de Harold Wilson i James Callaghan, representava. Com diu Batalla, no hi ha gaires partits al món que hagin tingut tant d’èxit com el Partit Conservador, el qual va dominar el segle XX britànic amb figures de la talla de Churchill, Macmillan o Douglas Home, però la senyora Thatcher va ser una altra cosa, perquè ella ja no provenia ni de l’aristocràcia ni va ser educada en l’elitista Eaton, sinó que era filla d’un botiguer. Com John Major, l’últim primer ministre conservador, que és fill d’un trapezista.

Que l’anomenada dama de ferro va fer canviar un partit laborista dominat pel sindicalisme em sembla indubtable. El conservadorisme thatcherià era, per dir-ho així, d’arrel popular. Per això va triomfar, perquè era molt menys ideològic del que s’ha volgut fer creure. Tot el contrari dels laboristes d’aleshores. Qui no recorda l’aire professoral i excèntric de Michael Foot, el líder laborista que va succeir Callaghan després de la desfeta de 1979? Batalla diu ara que el nou conservadorisme britànic és fill del New Labour, a pesar que el lideri un home educat a Eaton i a Oxford, perquè n’ha adoptat les formes. Potser sí, sobretot perquè és ell mateix qui assegura que no és una persona ideològica, sinó més aviat pràctica. Blair no era gaire amant de les intransigències ideològiques, encara que ara s’hagi convertit en apòstol del catolicisme. Si la tercera via va triomfar no fou tan sols per les estratègies mediàtiques dels més reputats spin doctors d’aquell moment (Peter Mandelson o Alastair Campbell), sinó perquè la defensa del capitalisme popular que feia el guru de tot plegat, el sociòleg Anthony Giddens, connectava amb la que ja havia posat de moda Margaret Thatcher.

A partir del rebuig del conflicte de classes com a motor de la història i, per tant, renunciant al marxisme com a teoria social capaç de dissenyar el futur, Giddens i el Nou Laborisme van plantejar el que es coneix com a teoria de l’estructuració, que es basa en el reconeixement que l’individu és un subjecte únic capaç de configurar estructures socials i de determinar-se a si mateix, en una mena de dualisme -individu i societat- que emfasitza la capacitat de triar de cada persona. El pensament de Giddens és complex, ja que ens planteja una teoria de la modernitat, de l’adveniment i el desenvolupament de l’ordre econòmic capitalista, en un sentit ampli, introduint-hi els conceptes de risc (oposat al de seguretat) i de confiança (en les institucions). Precisament aquesta és la gran debilitat de la teoria de Giddens en una època de crisi com l’actual.

Les teories de Giddens van influir sobre Tony Blair, i també sobre Bill Clinton, sobretot perquè van esdevenir un reformisme social dins del marc d’un sistema que ja no es volia liquidar a tota costa. El que tenia en comú amb el thatcherisme és que ambdós van posar molt d’èmfasi en el desenvolupament de les persones. La moderació del discurs socialdemòcrata davant de l’escalada neoliberal potser va anar bé en un context de privilegi bastit a l’entorn de l’eix Blair-Clinton, però ara difícilment pot resistir les nefastes i duradores conseqüències de l’11-S ni els sotracs de l’economia mundial. Blair va arribar un moment en què en la política era més important la forma que el contingut. El problema de David Cameron pot ser el mateix, perquè voler ser pràctic no comporta, necessàriament, esdevenir eficient. Com més crítica és una conjuntura, més necessari és saber triar i tenir les idees clares. El que passa és que l’era de la política entesa com a màrqueting -un fenomen que l’amic Toni Aira ha estudiat molt bé a Màrqueting polític: L’art de guanyar eleccions, Trípodos, 2008- està arribant a la seva fi.

La tercera via volia situar-se més enllà de la dreta i l’esquerra per regenerar una socialdemocràcia escleròtica, la qual era incapaç d’innovar per un excés de dogmatisme. Volia reinterpretar-la en clau liberal. No sé si se n’ha sortit, perquè el dia de la Mercè, l’eurodiputat Raimon Obiols va penjar un post al seu blog encapçalat per un “Adéu, socialdemocràcia, adéu”. Hi afirmava que els partits que es reclamen socialdemòcrates estan avui en crisi davant la frescor de les iniciatives de Sarkozy, Merkel o Cameron, els quals s’han apropiat intel·ligentment dels postulats que l’esquerra liberal va formular per contrarestar la fortalesa de Margaret Thatcher. Segur que la solució per a la socialdemocràcia no és retornar a l’ideologisme a l’estil Oskar Lafontaine, que és el que em sembla deduir del que exposa Obiols. Ara bé, davant d’una crisi com l’actual, que segons diuen deixarà seqüeles inesborrables, les operacions de màrqueting tampoc no serviran de gaire. I és que les solucions polítiques eficients no caben en un espot. No hi poden cabre. I encara menys en temps d’incertesa.

Publicat a l’Avui el 06/10/08

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s