Home

companys-2081

Sóc de les persones que creu que apel·lar a la memòria és una forma de rebel·lia. Ho escrit pel dret i pel revés a diversos articles, alguns dels quals vaig recollir-los ja fa temps en dos llibres Testimoni públic (Afers, 2001) i Manual de sensacions (Angle, 2004). A més, la dèria per rescabalar la memòria dels vençuts és constant fins i tot per a antecedents familiars, directes i sobrevinguts. Per tant, no crec que pugui haver-hi ningú que gosi acusar-me de voler ocultar la veritat si no és amb mala fe. Dic això perquè des que va començar l’horrible festival de la memòria que s’estimula des del poder per assolir una memòria oficial –i suposo que coherent– del que va passar durant la República, la Guerra Civil i el franquisme, m’he mostrat contrari tant a la llei espanyola com al programa de memòria que promocionen els governs Zapatero i Montilla.

La veritat és que tot plegat em sembla un despropòsit. La utilització política de la memòria és una forma totalitària de banalització del passat, perquè està clar que no busca aclarir com van anar les coses, sinó que té el dubtós propòsit de vetllar perquè la ciutadania faci seva la memòria oficial. Una memòria oficial que és, d’altra banda, tal com defensen els apologetes de tot això, l’única possible. Al llarg dels temps hi ha hagut massa aficionat a fer servir la goma d’esborrar per explicar les confrontacions ideològiques i socials, que és exactament la mateixa actitud d’aquells que exageren uns fets per ressaltar una heroïcitat que no va existir mai. Stalin en va ser un expert per desempallegar-se dels opositors, com Franco ho va ser en un sentit ideològicament contrari. O com també ho va ser el senyor Enric Marco, que es va inventar la seva pròpia biografia amb fins, se suposa, exemplificadors, fins al punt de rebre la Creu de Sant Jordi per honorar-la.

A Els usos del passat. Història, memòria, política (PUV, 2006), Enzo Traverso –que és un dels principals especialistes en polítiques de memòria– exposa que el desig de memòria travessa diverses etapes: de primer hi ha un esdeveniment que marca època, després segueix una fase de repressió que serà seguida tard o d’hora per un inevitable retorn d’allò reprimit que, de vegades, fins i tot pot derivar cap a una obsessió memorial. Aquí ja hem arribar a la darrera fase: l’obsessió memorial. I de cop, com si es tractés d’una contraprogramació entre dos canals de televisió, s’impulsen dues accions referides al president Lluís Companys: l’acte d’homenatge al president màrtir amb la presència dels cònsols de França i Alemanya (però sense l’assistència del president actual de la Generalitat!) i la iniciativa del conseller Joan Saura d’acompanyar una néta de Companys perquè obtingui el certificat de reparació. I a partir d’aquí ja s’ha muntat la gresca habitual entre els dos partits que més malden per esdevenir campions de la memòria històrica.

La proposta governamental catalana d’instar les autoritats espanyoles perquè anul·lin el procés que el va condemnar a mort l’any 1940 no és que sigui una equivocació, més aviat és un despropòsit. La dignitat de les persones o dels pobles no es defensa així! Hi ha qui creu que els cònsols alemany i francès havien de demanar perdó pel que havien fet els seus avantpassats, amb el mateix sentit religiós que tenen aquells que passen pel confessionari pel redimir els pecats; i hi ha que vol fer servir la goma d’esborrar a la manera antiga. Hi ha, doncs, qui demana l’anul•lació dels judicis franquistes i hi ha qui reclama la reparació. Aquest és el sentit de la trifulga entre ERC i ICV. Ara bé, l’anul·lació d’una causa judicial injusta s’endurà claveguera avall també els botxins. Per tant, demanar l’anul·lació del judici a Companys és tan legitimador del passat franquista (perquè li concedeix el benefici de la legalitat imposada per una sublevació militar) com promoure, que és el que fa Saura, que la família Companys reclami un certificat de reparació de manera individual, que d’altra banda és el que preveu la llei espanyola de memòria històrica.

En fi, per a mi la memòria com a espectacle és una aposta de reaccionaris i de carrinclons. La memòria com a rebel·lia és, en canvi, la manera més progressista de cercar el reconeixement de les víctimes de totes les injustícies. I com va escriure Santos Julià a El País el 6 de juliol del 2006: “mejor olvidarse de centros de la memòria y dotar con mayores medios archivos y bibliotecas; mejor renunciar a un relato consolador sobre el pasado y favorecer el conocimiento y los debates sobre la historia”. Així ens estalviarem les manipulacions.

Publicat a elsingulardigital, 01/10/08.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s