Home

somriure-2076

En el debat que va tenir lloc al Congrés dels Diputats el 27 de juliol de 1977 —el mateix dia, per cert, en què Roca i Junyent va intervenir per defensar la legalització d’ERC—, Santiago Carrillo va pronunciar un discurs en nom del Grup Parlamentari Comunista, que incloïa els diputats elegits en nom del PSUC, per exposar una declaració política de caràcter general, com estaven fent tots els grups. Entre les moltes coses que apuntava el vell dirigent dels comunistes espanyols, n’hi ha una que paga la pena de recordar, perquè és força pertinent enmig d’aquest manipulat debat sobre la memòria històrica que lideren, precisament, els seus hereus:

«Simultáneamente –assegurava–, estas Cortes tienen otras tareas, entre las cuales aquellas que culminen el proceso de reconciliación de los españoles, como una amnistía para todos los delitos de intencionalidad política. Bien sabemos que ciertos sectores pueden estar dolidos por acontecimientos recientes; también nosotros lo estamos por atentados que están en la memoria de todos.

» Mas el resentimiento no es buen consejero a la hora de iniciar la andadura democrática.

» Y por otro lado, la amnistía confirmada hoy dará todo el poder moral necesario para aplicar la ley a cuantos en lo sucesivo, y a condición de que las libertades democráticas sean garantizadas para todos, maten, secuestren o roben en nombre de actitudes a las que ya no podrá atribuirse legitimamente una intencionalidad política.» (en un clar advertiment als etarres).

Però Carillo encara proposava més coses:

«Lo que haría falta hoy es un Gobierno de concentración democrática nacional, capaz de presidir la elaboración de una Constitución que consolide las instituciones democráticas, de presidir los problemas que va a crear la concesión de las libertades nacionales y regionales, de llevar a cabo la reforma democrática del Estado, y especialmente de preparar y realizar un amplio plan de recuperación y saneamiento de la economía.»

Caram quin pragmàtic! Aquell home era així, i els seus el seguien sense piular.

L’estiu de 1977, doncs, Carrillo defensava en veu alta i a les Corts el que els comunistes, espanyols i catalans, defensaven des del 1956 per bastir un règim democràtic: la política de «reconciliació nacional» i el «pacte per la llibertat». I precisament pel fet de promoure aquesta estratègia, el PCE i el PSUC eren acusats de revisionistes per part dels «altres» comunistes: trotskistes, maoistes o luxemburguistes, els quals es van estavellar electoralment, fins al punt que ja no van remuntar mai més. Però aquesta és una altra història. L’important ara mateix, és que els comunistes eren partidaris de l’amnistia —aquella amnistia que l’entorn d’ICV i del Memorial Democràtic anomenen despectivament la llei de «punt final»—, la qual havia de contemplar, també, l’amnistia laboral i els delictes relacionats amb les dones (avortament, volia dir).

He començat aquest article amb aquest recordatori històric per posar les coses al seu lloc després de llegir l’indecent article, Èpica independentista, d’Andreu Mayayo, publicat a El Periódico (17/10/08) amb la intenció de desqualificar l’homenatge a Lluís Maria Xirinacs. Mayayo, que a més de ser catedràtic a la UB, és subdirector del CEHI i membre de la junta rectora del governamental Memorial Democràtic a proposta d’ICV, aquell 1977 era militant (juntament amb aquest humil servidor) de la Joventut Comunista de Catalunya. És per això que no pot tenir la gosadia de no recordar què defensava quan tenia trenta anys menys que ara. I, a més, que ho defensava a cor què vols. Mayayo acusa Xirinacs de ser responsable (suposo que no devia ser l’únic) de «la falta de polítiques públiques de la memòria al nostre país». I tot això ho diu perquè l’actor Joel Joan va manipular —i tant que sí!— el sentit de les manifestacions del 1976. No, certament, aleshores, i sembla que els hereus desmemoriats del PSUC tampoc no ho recorden, només brandàvem pancartes amb la llegenda «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia». El que volia dir, centrant-nos en l’amnistia, la reconciliació sense passar comptes judicials. No menys però tampoc no més.

No he estat mai un fan de mossèn Xirinacs. Ni he cregut mai en la seva manera d’entendre la lluita per la llibertat i em sembla un despropòsit comparar-lo amb Jesús o amb Ghandi. Ara bé, el que és intolerables és injuriar-lo. Quan vulgui fem una competició, professor Mayayo: anem a l’hemeroteca i desempolseguem discursos. Vostè en treu un per acusar Xirinacs i jo li refrescaré la memòria per deixar clar què defensaven els comunistes en aquell moment.

Per acabar, citaré una impressió de Josep Benet [inclosa al pròleg de les seves memòries que podeu llegir al blog de la Comissió de memòria Històrica], el pensament del qual vostès —els d’ICV, vull dir— volen manipular grollerament: «Com es pot oblidar que, en la sessió inaugural de les primeres Corts Generals elegides democràticament, un dels llocs de la presidència era ocupat per Dolores Ibarruri i que el cap del govern era l’antic secretari del “Movimiento” i que era rei una persona que havia jurat fidelitat al règim franquista? Assistir a aquesta sessió fou un dels moments més emotius que he viscut en la meva llarga vida política: combatents d’ahir, d’una i altra banda, decidíem de superar el trauma de la guerra fratricida, de reconciliar-nos i d’establir una perdurable convivència pacífica». Els cadàvers somriuen si la memòria no és amarga.

Publicat a l’Avui, 27/10/08. Il·lustració: Salvador Anton

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s