Home

bipolar-2075

Aquest nostre país pateix un trastorn bipolar seriós. Com en el cas de la dissortada alteració morbosa, el trastorn afectiu que molta gent té envers el país també evoluciona amb episodis maníacs o hipomaníacs i depressius durant tota la vida. I la prova és que amb relativament poc temps, en només dos anys, s’ha passat d’assegurar que érem davant d’una onada sobiranista imparable (moll de l’os de la famosa manifestació del 18 de febrer del 2006) a escampar, ara que van mal dades per tothom, que hem entrat en una lenta però irreversible decadència. Doncs no. Ni abans s’estava a punt de tocar el cel de la plena sobirania, ni ara som més decadents que fa dos anys.

La societat catalana no ha canviat tant en aquest temps, per bé que el context econòmic sí que ha canviat. Però això val per a tot el món, dels EUA al Japó, de Sud-àfrica a Islàndia. Si l’any 2006 la consciència nacional era tant forta com es volia fer creure, per què ara hem entrat en la fase ploramiques? Doncs si em permeten que ho digui sense embuts, crec que tot plegat es deu a la manca de projecte, a la incertesa que genera la política catalana, que és la que provoca els vaivens interpretatius i la desorientació. Els remeto al cas del debat de l’Estatut, per exemple. Allò va ser una bogeria, perquè el debat es va plantejar en termes emocionals i no pas polítics. Hi ha qui encara hi insisteix, i determinats partits polítics ho abonen per fer-se perdonar els fals plantejament que van vendre quan van triar donar tot el poder als socialistes de José Montilla.

Per què ara hi ha qui veu el català més en perill que no pas dos anys enrere? Per què ara hi ha veus que parlen d’una decadència irremeiable si fa només dos anys estàvem en el millor dels móns? Doncs perquè falla la política. Perquè els polítics que ens manen no governen ni tenen cap model de societat que generi il·lusió i seguretat, més enllà d’aferrar-se al poder i a l’ostentació, que quan es fa evident resulta pornogràfica i provinciana. El PSC governa la ciutat de Barcelona des de fa gairebé trenta anys —amb la crossa d’ERC i ICV des de fa temps— i mirin vostès quin model urbà i de convivència que hi apliquen. Els que ens hi llevem cada dia per anar a treballar ja sabem quin pa s’hi dóna, oi? La ciutat inhòspita feta a la mesura d’un Woody Allen que, més enllà de la postal costumista, tampoc no brilla gaire.

Molts dels nostres mals són conseqüència d’haver somiat truites. Més ben dit, són el resultat més cruel del fet que els mentiders i els embadocadors han triomfat en la política catalana. Els demano que hi pensin una mica abans d’apressar-se a insultar-me perquè un dia vaig decidir, sense renunciar als meus ideals, que ja en tenia prou de tanta mentida. De la hipocresia de la puresa, de les mans netes que es tornen brutes i dels deliris de grandesa dels ambaixadors de segona classe que espanyolitzen tot allò que abans era genuïnament català. Ho vaig fer per preservar-me del trastorn bipolar que s’ha estès com una plaga i del qual viuen alguns autors. Per arrencar-me la crosta de la desesperació i del desànim, que és més corrosiva que l’àcid sulfúric.

Publicat a elsingulardigital, 29/10/08

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s