El relat montillesc

Servidor és també dels que creu que a Catalunya hi ha un divorci evident entre la realitat politicomediàtica —incloent-hi els diaris electrònics i molts dels fòrums digitals que monopolitzen els especialistes en l’insult— i la realitat social. Si hom només fes cas al que s’escriu a la premsa i en aquests fòrums, en fer una ullada al carrer no comprendria què hi passa. Vull dir que no sabríem determinar el perquè de la desafecció política —que malauradament s’acompanya d’un pronòstic decebedor per a un sistema democràtic: la previsible abstenció electoral—, que és el que detecten les enquestes d’opinió. I tanmateix, … Continua la lectura de El relat montillesc

La construcció del mite Macià

Alfred Bosch es pregunta, en l’única recreació literària que ha merescut el mite macianenc, L’Avi. Confessions íntimes de Francesc Macià (2000): «Com va canviar tant el coronel Macià? —es demanaren alguns. Com va passar de ser un espanyol prudent a ser un insurgent català? Què se li va girar dins del cervell? I encara d’altres voldran trobar la clau d’un guió teatral: el revolucionari, creix o neix? El cabdill de la rebel·lió separatista, l’ídol dels humils, podria haver estat un altre home? O sempre va dur a l’interior la llavor dramàtica? Com es fa un insurrecte?». Espero haver-los donat alguna … Continua la lectura de La construcció del mite Macià

Ramon Trias Fargas

No sé si recorden la imatge de Ramon Trias Fargas quan va caure desmaiat mentre parlava en un míting electoral que tenia lloc al Masnou el 22 d’octubre del 1989. Jo sí, perquè sempre m’ha impactat veure, gairebé en directe, que algú és a les portes de la mort. Però si, a més, aquest algú és una persona cèlebre, les impúdiques imatges es van repetint una vegada i una altra. Mentre preparava la celebració de la vetllada que anomenem La Nit del Pensament, durant la qual es fa públic la concessió del premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític, i que … Continua la lectura de Ramon Trias Fargas

Un passeig per Medellín

He estat uns dies a la capital d’Antioquia, al nord-est de Colòmbia, per participar en el seminari Gobernança democràtica i participació ciutadana, coorganitzat per la corporació Medellín ConSentido i la fundació que dirigeixo. Aquest fòrum és la primera part d’un conveni de cooperació internacional signat entre les dues entitats per a la formació de nous lideratges democràtics. Si quan vaig començar a negociar aquest acord ja estava convençut que era important fer-ho, sobretot perquè hi ha molts nous catalans que són d’origen colombià, i també perquè aquesta és una oportunitat, entre altres, de desenvolupar vies de cooperació des d’una perspectiva … Continua la lectura de Un passeig per Medellín

Obama i el Nobel

Si els he de ser sincer, i malgrat que m’atrau i m’interessa la figura política de Barack Obama, m’ha sorprès que l’acadèmia sueca decidís atorgar el Premi Nobel de la Pau a l’actual president dels EUA. Què ha fet fins ara aquest bon senyor per merèixer un premi com aquest? De moment res. Només anuncis, alguns dels quals han estat certament importants per a generar confiança, però per ara només són això: anuncis. Si no m’erro, aquesta deu ser de les poques vegades que es concedeix aquest guardó pel que es diu que es farà més que pel que s’ha … Continua la lectura de Obama i el Nobel

Miquel Grau

El BNV ha entrat al registre general de Presidència de la Generalitat Valenciana una petició per demanar que sigui concedida l’Alta Distinció de la Generalitat, a títol pòstum, a Miquel Grau i Gómez. Me’n vaig assabentar per mitjà del Facebook, on el Bloc ha creat un grup de suport a la iniciativa i hi recapta adhesions. Però qui era Miquel Grau? I, sobretot, què representà? Miquel Grau i Gómez avui tindria 52 anys si no fos que l’octubre del 1977 un “maó feixista”, per dir-ho de la manera del titular del reportatge sobre la seva mort del setmanari interviu de … Continua la lectura de Miquel Grau

Política i delicte

El 21 de setembre vaig publicar en aquesta mateixa secció l’article “Fèlix Millet i Tusell o la decadència burgesa”, en el qual sostenia que la desafortunada història d’aquest senyor és, també, la del canvi que s’ha produït a Catalunya als darrers cent anys. Un canvi que, resumidament, es podria dir que ha consistit en la substitució de l’empenta burgesa que va fer possible el desenvolupament econòmic, amb el consegüent conflicte social, per la dependència de la societat respecte de les diverses administracions. A poc a poc, i d’una manera accelerada a partir del franquisme, la societat catalana s’ha deixat anar … Continua la lectura de Política i delicte

Oh, és la política!

Fa uns dies, l’inquiet i actiu jove vilafranquí Guillem Carol em va fer arribar la transcripció d’una de les intervencions de Miquel Roca i Junyent en el debat parlamentari de finals de juny del 1982 sobre el projecte de llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic. La famosa Loapa. En Carol em va advertir de l’actualitat d’aquell discurs, perquè avui dia es podria tornar a repetir sense esmenar gairebé ni una coma. Quan Roca defensava que avançar en la construcció d’una societat basada en la llibertat i el progrés, una societat reformista que posés l’accent en el valor de la persona, … Continua la lectura de Oh, és la política!

La dictadura de la urgència

Després de la celebració de la consulta popular a Arenys de Munt, el debat sobre futures consultes independentistes s’ha estès amb una frivolitat que fa feredat. Irreal i tot. Aquesta mena de joc d’enganys va començar quan el govern de l’Estat va reaccionar desproporcionadament amb relació a l’actitud de les autoritats municipals. Perquè aquesta és la qüestió, oi? La reacció del PSC ha estat -i és- molt més intel·ligent que la del PSOE. Als socialistes catalans no els cal fer gens de soroll per desfer aquesta onada independentista que se suposa que arriba a Catalunya. Amb el silenci en tenen … Continua la lectura de La dictadura de la urgència

Fèlix Millet i Tusell o la decadència burgesa

Si vostès entren a l’hemeroteca de La Vanguardia i busquen una crònica judicial del 5 de maig de 1983, hi trobaran el nom de Fèlix Millet i Tusell com un des tres consellers de Renta Catalana, SA (els altres dos eren Eduard Guillen Ulloa i Ignasi Baquer Miró) per als quals el titular del jutjat d’instrucció núm. 7 de Barcelona va decretar presó incondicional per estafa i apropiació indeguda. Segons l’escrit de qualificació del jutge, també es declarava “responsables subsidiarías a las empresas dirigidas por los procesados y de cuyos consejos de administración formaban parte con otras personas implicadas en … Continua la lectura de Fèlix Millet i Tusell o la decadència burgesa