Elogi de la realitat impura

Aquest és l’elogi de l’assaig que vaig llegir durant la VI Nit del Pensament, que va tenir lloc a la seu de la Fundació CatDem el 30 d’octubre de 2013 Per norma general, s’accepta que per superar la fantasia —o fins i tot a una il·lusió utòpica— cal atansar-se a la realitat. Que cal tenir-la en compte, si més no. La realitat, però, no és mai única. O almenys no tothom la percep de la mateixa manera. La realitat ens desafia sempre i per això ens obliga a observar-la sense passió. Ignorar o distorsionar la realitat perquè coincideixi amb la … Continua la lectura de Elogi de la realitat impura

Moderats i independentistes

La Vanguardia va publicar ahir un editorial, “¿Quién teme a los moderados?”, que és d’aquells que pretenen marcar l’agenda política. És ben legítim. Tots els diaris del món ho intenten, per bé que no sempre ho aconsegueixin. El diari barceloní darrerament ha errat en les seves apostes polítiques. Deu ser perquè no hi ha cregut de veritat o bé perquè les ziga-zagues en política no tenen el mateix efecte que el sistema tiki-taka té en el futbol. En política es perd el control del temps i de l’espai quan l’actitud és erràtica. La història de La Vanguardia és la història … Continua la lectura de Moderats i independentistes

Govern d’unitat?

El cap de setmana passat va tenir lloc un minicongrés del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) que va ser convocat per decidir què fer davant l’oferta d’Angela Merkel de formar una nova gran coalició entre democratacristians i socialdemòcrates. Els 230 militants reunits a Berlín van votar majoritàriament a favor (un 70%) d’iniciar converses formals per tornar a governar amb la CDU/CSU a pesar de les protestes de les joventuts socialistes que es van manifestar a la porta del recinte on es feia la reunió. Sigmar Gabriel, probable futur vicecanceller, ha planificat el procés de presa d’una decisió tan transcendental en diverses … Continua la lectura de Govern d’unitat?

Max Cahner, polític

El 16 de desembre de 1979 es va celebrar l’assemblea fundacional de Nacionalistes d’Esquerra al Casino l’Aliança del Poblenou, amb un miler d’assistents, entre els quals hi havia antics militants del PSAN, de l’FNC, de la USC i fins i tot de Bandera Roja, del PSUC i dels col·lectius ecologistes. Josep Ferrer, Josep-Lluís Carod-Rovira, Francesc Espriu, Oriol Comas, Lluís Anglada, Tona Gusi, Josep Huguet, Joan Oms, Josep Pinyol, Josep Maria López Llaví, Marc Palmés, Enric Pedrosa, Miquel Peiró, Ernest Benach, Xavier Garcia Pujadas, Jordi Altarriba, Jordi Vilanova, Martí Metge, Joan Albert Abril, Santiago Vilanova, Antoni Malaret, Enric Borràs, Francesc Martínez … Continua la lectura de Max Cahner, polític

Periodistes saberuts

Començo a estar cansat d’escoltar la salmòdia d’alguns opinadors i periodistes sobre que a Catalunya cada dia “és més difícil el matís, la discrepància, el dubte, la pregunta”. L’últim a apuntar-se a aquesta moda ha estat Rafael Nadal, que divendres passat va publicar un article que deia el següent: “Ara mateix hi ha intel·lectuals independentistes que fan llistes de bons i dolents; que es posen orelleres per mirar només en una direcció i no sentir a parlar de riscos o de problemes; que acusen de traïció els qui no combreguen amb el seu entusiasme; que assenyalen com a desafectes els … Continua la lectura de Periodistes saberuts

Los orígenes históricos del desencanto catalanista actual

La revolución de septiembre de 1868, que destronó a Isabel II, representa un periodo agitado de la historia de España, que se cerrará con los pronunciamientos de 1874 de los generales Pavía y Martínez Campos. Aquel período, breve e intenso, no representó sin embargo un cambio substancial en cuanto a la organización territorial española. El nuevo poder revolucionario siguió siendo tan centralista políticamente como había sido el moderantismo anterior e incluso acentuó la concepción jacobina del Estado. Durante los once meses que duró la I República de 1873, un federalista catalán llamado Valentí Almirall, por aquel entonces aliado del patriarca … Continua la lectura de Los orígenes históricos del desencanto catalanista actual

La via de Duran i Lleida

A mesura que es consolida i s’expandeix el debat sobre la sobirania de Catalunya, tothom se sent amb la necessitat de dir-hi la seva. És un bon senyal. És més, desmenteix els que, dirigint-se a un públic eminentment espanyol, volen negar el pluralisme a Catalunya que s’expressa amb partits, mitjans de comunicació i individualment. Un debat seriós, sense insults ni condemnes prèvies, afavoreix, sobretot, el sobiranisme. N’estic més que convençut. De vegades, reconeguem-ho, la intransigència treu el cap i no deixa debatre el futur amb serenor i valentia. Però, vaja, és tan sols una minoria que, això sí, fa molt … Continua la lectura de La via de Duran i Lleida

La independència mental

No sé si van llegir l’article de Fernando Onega, Parábola del hijo que se marcha, publicat a la La Vanguardia de dissabte passat. Era un article intel·ligent, molt més lúcid que els que últimament ha publicat El País d’escriptors com Javier Cercas, Elvira Lindo, Antonio Muñoz Molina (marit de l’anterior), Margarita Rivière o l’inefable Mario Vargas Llosa (qui per carregar contra l’independentisme català citava Cercas com a font d’autoritat!). És evident que Onega coincideix amb ells quant a la necessitat d’evitar la secessió de Catalunya, però s’hi aproxima amb la intenció d’entendre alguna cosa, sense la ceguesa patriotera que anima … Continua la lectura de La independència mental

Quina bola! Resposta a Cercas i Lindo

Hi ha opinions per a tots els gustos. Contràriament al que han escrit Javier Cercas o Elvira Lindo, aquest no és precisament un país d’unanimitats. Més aviat ha estat el contrari històricament. El guerracivilisme ha presidit bona part dels segles XIX i XX, llevat de la pau mòrbida de les gairebé tres dècades de dictadura franquista. La unanimitat aleshores sí que era real i ben real, perquè la discrepància es pagava amb presó i fins i tot amb la vida. Per tant, no cal fer gaire cas als ocells de mal averany que anuncien desgràcies de tota mena perquè a … Continua la lectura de Quina bola! Resposta a Cercas i Lindo

L’èxit del catalanisme popular

La contundència de la Via Catalana és l’èxit del catalanisme popular. Només calia resseguir-ne els trams per adornar-se’n. Arreu del territori van sortir al carrer els fidels votants convergents, una mica granadets, i els joves independentistes que voten indistintament CiU, ERC i les CUP. És clar que tampoc no hi faltaven els vells comunistes del PSUC i els catalanistes del PSC que cada dia aprecien més Josep Pallach. Al marge només hi han quedat aquells que encara pensen el país d’una manera antiga, dual, com si els anys no haguessin passat. La gran victòria del catalanisme popular és haver demostrat … Continua la lectura de L’èxit del catalanisme popular