Los orígenes históricos del desencanto catalanista actual

La revolución de septiembre de 1868, que destronó a Isabel II, representa un periodo agitado de la historia de España, que se cerrará con los pronunciamientos de 1874 de los generales Pavía y Martínez Campos. Aquel período, breve e intenso, no representó sin embargo un cambio substancial en cuanto a la organización territorial española. El nuevo poder revolucionario siguió siendo tan centralista políticamente como había sido el moderantismo anterior e incluso acentuó la concepción jacobina del Estado. Durante los once meses que duró la I República de 1873, un federalista catalán llamado Valentí Almirall, por aquel entonces aliado del patriarca … Continua la lectura de Los orígenes históricos del desencanto catalanista actual

La via de Duran i Lleida

A mesura que es consolida i s’expandeix el debat sobre la sobirania de Catalunya, tothom se sent amb la necessitat de dir-hi la seva. És un bon senyal. És més, desmenteix els que, dirigint-se a un públic eminentment espanyol, volen negar el pluralisme a Catalunya que s’expressa amb partits, mitjans de comunicació i individualment. Un debat seriós, sense insults ni condemnes prèvies, afavoreix, sobretot, el sobiranisme. N’estic més que convençut. De vegades, reconeguem-ho, la intransigència treu el cap i no deixa debatre el futur amb serenor i valentia. Però, vaja, és tan sols una minoria que, això sí, fa molt … Continua la lectura de La via de Duran i Lleida

La independència mental

No sé si van llegir l’article de Fernando Onega, Parábola del hijo que se marcha, publicat a la La Vanguardia de dissabte passat. Era un article intel·ligent, molt més lúcid que els que últimament ha publicat El País d’escriptors com Javier Cercas, Elvira Lindo, Antonio Muñoz Molina (marit de l’anterior), Margarita Rivière o l’inefable Mario Vargas Llosa (qui per carregar contra l’independentisme català citava Cercas com a font d’autoritat!). És evident que Onega coincideix amb ells quant a la necessitat d’evitar la secessió de Catalunya, però s’hi aproxima amb la intenció d’entendre alguna cosa, sense la ceguesa patriotera que anima … Continua la lectura de La independència mental

Quina bola! Resposta a Cercas i Lindo

Hi ha opinions per a tots els gustos. Contràriament al que han escrit Javier Cercas o Elvira Lindo, aquest no és precisament un país d’unanimitats. Més aviat ha estat el contrari històricament. El guerracivilisme ha presidit bona part dels segles XIX i XX, llevat de la pau mòrbida de les gairebé tres dècades de dictadura franquista. La unanimitat aleshores sí que era real i ben real, perquè la discrepància es pagava amb presó i fins i tot amb la vida. Per tant, no cal fer gaire cas als ocells de mal averany que anuncien desgràcies de tota mena perquè a … Continua la lectura de Quina bola! Resposta a Cercas i Lindo

L’èxit del catalanisme popular

La contundència de la Via Catalana és l’èxit del catalanisme popular. Només calia resseguir-ne els trams per adornar-se’n. Arreu del territori van sortir al carrer els fidels votants convergents, una mica granadets, i els joves independentistes que voten indistintament CiU, ERC i les CUP. És clar que tampoc no hi faltaven els vells comunistes del PSUC i els catalanistes del PSC que cada dia aprecien més Josep Pallach. Al marge només hi han quedat aquells que encara pensen el país d’una manera antiga, dual, com si els anys no haguessin passat. La gran victòria del catalanisme popular és haver demostrat … Continua la lectura de L’èxit del catalanisme popular

L’embolic de les dates

Arran de l’entrevista que Mònica Terribas va fer al president Artur Mas a Catalunya Ràdio es va desfermar una, per a mi, inesperada tempesta política. La conductora del matinal de la ràdio pública catalana va plantejar l’entrevista d’una manera, diguem-ne, monotemàtica, que donava voltes i voltes a l’entorn de la qüestió sobiranista (consulta, 11-S, converses amb Madrid, etc.), a pesar que som al començament del curs polític i la situació econòmica i els 600.000 aturats també reclamen atenció. Amb una entrevista així, les paraules del president van adquirir una dimensió sideral. El president va fer tot el que va poder … Continua la lectura de L’embolic de les dates

Contra l'”statu quo”

Aquest estiu he llegit una voluminosa i documentada novel·la de l’escriptor i periodista cubà Leonardo Padura. El hombre que amaba a los perros, que n’és el títol, conta tres històries en una: la d’un cubà que el 1977 comença un diàleg amb un enigmàtic personatge, que es fa dir Jaime López però que es dirigeix en català als seus dos gossos borzois, que li explica la terrible història de Ramon Mercader, l’assassí català de Trotski, les peripècies del qual esdevenen el tercer pilar narratiu. Si en tenen ocasió, llegeixin-la, perquè és bona i molt instructiva. Padura és sempre una garantia … Continua la lectura de Contra l’”statu quo”

La història i el CATN

El passat 25 de juliol es va fer públic el primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN): La consulta sobre el futur polític de Catalunya. És un informe relativament extens —té 220 pàgines—, que, de fet, és una ampliació d’un informe previ elaborat per l’Institut d’Estudis Autonòmics (IEA) en què s’identificaven, en el dret intern, fins a cinc procediments mitjançant els quals es podria convocar de manera legal una consulta: els referèndums regulats i convocats per l’Estat a l’article 92 de la Constitució; la delegació o transferència de competències de l’article 150.2 de la mateixa Constitució; … Continua la lectura de La història i el CATN

El PSC i la consulta

Arran de l’anomenat Concert per la Llibertat, Carles Campuzano va publicar l’article Passar dels sentiments a la política, la tesi del qual se sintetitza en aquest paràgraf: “Tinc una impressió: el repte del moviment social del nou catalanisme sobiranista està en la necessitat de traduir l’enorme i immensa sentimentalitat que està acumulant en un programa polític operatiu o, al contrari, la frustració i el sentiment d’estafa seran d’una dimensió històrica.” Subscric aquesta diagnosi —i tot l’article— al cent per cent, sobretot perquè em fa l’efecte que l’acumulació de sentimentalitat no afecta tan sols la societat civil. Els dirigents polítics catalans … Continua la lectura de El PSC i la consulta

Duran i Lleida no és el problema

“La política, vista de prop, fins i tot la política més alta, és sempre petita, mesquina, miop, un baralla de veïnat. Només el temps dóna als fets polítics la dignitat distant, el sentit superior que és la seva justificació i, amb sort, la seva grandesa. S’ha dit que a qui li agradin les salsitxes i les lleis no vagi mai a veure com es fan. Qui tingui encara respecte per la política, no ha de treure tampoc el nas en les seves cambres reservades”. Aquest és un fragment del llibre La conspiración de la fortuna (Planeta, 2005), del periodista, novel·lista … Continua la lectura de Duran i Lleida no és el problema