Home

psc-1863

Em fa l’efecte que el PSC té uns quants símptomes característics de l’anèmia. Per començar té un problema de lideratge, perquè des de la retirada de l’ex-president Montilla, la cara pública del partit és a mans d’una jove camada que, malgrat la competència, no té encara prou autoritat per a marcar un nou rumb. A més, han adoptat un to tan sectari que fins i tot se n’ha encomanat el líder parlamentari, Joaquim Nadal, que últimament sempre està crispat i es baralla amb tothom. A banda aquesta falta d’autoritat, els joves dirigents d’ara cauen en el mateix defecte en què va caure el PSC de Reventós i Obiols, això és: definir-se a la contra dels seus adversaris. L’antipujolisme d’abans s’ha transformat en un declarat antisobiranisme per oposició al sobiranisme sense complexos de CDC. Aquest és un fenomen a estudiar de veritat, perquè tindrà transcendència en el temps a venir, sobretot si els resultats electorals del 22 de maig fessin minvar molt el tradicional poder local dels socialistes i la catalana Carme Chacón esdevingués la màxima dirigent del PSOE. La nova camada dels socialistes catalans podria acabar adoptant el model dels socialistes valencians, que tots sabem quin és, per bé que preservarien la marca pròpia —vull dir, les sigles— amb més dignitat.

El problema de lideratge del PSC és que les circumstàncies polítiques han alterat els mecanismes de relleu polític que fins ara havien emprat. I això ha precipitat les coses. Escapçada la direcció dels capitans que un dia havia liquidat l’anomenat sector catalanista, el relleu no ha estat ni ordenat ni eficient. La mostra més clara d’això que dic van ser les primàries de Barcelona. Malgrat que la política és sempre l’art de la dissimulació, als socialistes els ha costat de dissimilar la confrontació interna. Del sector catalanista, a més, no en queda pràcticament res des de la derrota de Montserrat Tura, la pràctica retirada d’Ernest Maragall, el silenci sepulcral de l’exconseller Antoni Castells i l’opció transversal que ha pres l’actual conseller Ferran Mascarell. A Catalunya passen coses molt importants i el PSC no acaba de trobar el to. No el troba ni al Parlament ni al carrer. És possible que aquesta manca de musculatura dels socialistes sigui conseqüència, dit ras i curt, de la falta d’idees noves. L’empatx de teories de laboratori han convertit el discurs polític socialista en un combat emocional genèric, sense força, que no sap donar solucions als grans problemes que travessa el país. Catalunya necessita una esquerra nacional sobiranista i amb vocació majoritària. Del PSC que s’albira, però, no en sortirà res en aquest sentit. I és una llàstima.

Publicat a El Temps, núm 1401, 19/04/11

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s