Home

govern_mas-1865

Hi ha qui assegura que el Govern Mas té problemes de comunicació. No dic que no. Els ha tingut i encara els té. Hi ha hagut consellers que han xerrat més del compte. Algunes qüestions transcendents, com ara l’afer de la llicenciatura de la vicepresidenta, el Govern no les ha sabut resoldre com calia. La comunicació d’un govern no és cap broma, però això crec que ja ho saben tant el portaveu del Govern com el secretari de comunicació. També hi ha contribuït el fet que algunes de les decisions que s’han pres no han agradat a determinats sectors, els quals s’han convertit en ariets en contra de les mesures del Govern. I no parlo tan sols de les mesures que afecten a la sanitat o a l’ensenyament, sinó a l’opinió expressada per càrrecs del tripartit que han estat cessats per l’actual Govern i que ha han explicat com si es tractés d’una venjança. Un d’aquests casos és, per exemple, Saül Gordillo, antic director de l’ACN, que e va rebotar en ésser cessat i va escampar la brama, amb la complicitat dels corifeus del vell tripartit, que el Govern es volia carregar l’espai de comunicació català i que la demostració més palmària era el seu cessament. I com aquest cas n’hi ha altres, referits al món de la cultura. En fi, que sí, que per una cosa o per una altra, la comunicació governamental no ha estat gaire lluïda i s’ha convertit en un dels debats de moda.

I això no obstant, per a mi aquesta qüestió no té res a veure amb el fet de si el Govern Mas ha sabut transmetre o no el relat que sempre ha d’acompanyar una acció de govern. Em fa l’efecte que el president Mas i els seus consellers han deixat clar, molt clar, què volen fer quant a la crisi econòmica, el dèficit, l’estructura de l’administració o bé en relació a la despesa pública. Els diaris han etiquetat com a retallades el que hom podria haver anomenat d’una altra manera, per exemple estalvi o reajustament. En aquest sentit, sí que ha perdut la batalla de la comunicació, fins al punt d’espantar persones com el Dr. Vilardell. I tanmateix, ¿és que no és veritat que el Govern ha aconseguit que tothom interioritzés que la situació econòmica era dramàtica i que calia prendre mesures dràstiques? I tant que ha aconseguit! Fins després del 28-N, un cop constituït el nou Govern, no s’havia pogut explicar en veu alta que l’optimisme del tripartit sobre l’estat de les finances públiques era fals. I aquest optimisme era fals, també ho era que les finances de la Generalitat no corrien perill. El que és evident és que quan un govern va curt d’armilla la despesa pública se’n ressent. Per tant, cal estalviar en tots els àmbits per assegurar que l’essencial —la sanitat, l’ensenyament i la seguretat— se sostindrà sigui com sigui. Si ho volguéssim explicar amb una mica més de pedanteria, podríem dir que el frame del Govern s’ha imposat, a pesar de la frivolitat d’alguns partits de l’oposició que han volgut negar la realitat per espolsar-se la responsabilitat. Només Joan Puigcercós va admetre que l’anterior Govern, el tripartit, hauria pogut tenir alguna responsabilitat en la malmesa situació financera de la hisenda pública catalana.

I més enllà de la qüestió de l’estalvi o la retallada, el Govern Mas ha sabut lligar la consulta barcelonina per al independència a un canvi d’actitud del sector majoritari de la coalició. Les sortides to del líder d’UDC ha afectat, certament, a la comunicació. Ara bé, si ens ho mirem amb la distància que s’ho miren observadors estrangers (per exemple, Le Monde), el relat que l’horitzó del catalanisme possibilita avui al poder pot arribar a ser la independència, a diferència del que havia defensat sempre el trident Pujol-Roca-Duran, també ha quallat. Encara que s’ha volgut agafar el rave per les fulles i s’ha emfasitzat més que el president i alguns conseller van votar discretament, la realitat és que el nou frame sobiranista va quallant com a part d’un nou relat gradualista que té com a primera estació el pacte fiscal. Ho explicava molt bé dissabte passat el sociòleg Manuel Castells a La Vanguardia: la utopia independentista ja no és tan sols patrimoni d’uns quants (a pesar que hi ha qui, des de l’independentisme, no es cansa de voler ser pocs i purs). Al contrari, s’ha instal•lat en el cor i en el cor de molta gent. I en aquest sentit, el sobiranisme d’Artur Mas no és gens banal. Temps al temps.

Publicat a elSingularDigital, 18/04/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s