Home

hereutura-1881

Dissabte passat va resoldre’s la incògnita sobre qui havia de ser el candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona. Finalment, i després d’haver de passar per unes primàries que no desitjava, Jordi Hereu serà el candidat del PSC. D’un total de 4.214 vots, Hereu va obtenir-ne 2.484 i Tura 1.669. Hereu va guanyat tant en l’urna dels militants com en la dels simpatitzants, cosa que els partidaris de Tura no van preveure perquè és sabut que confiaven en aquest segment per aconseguir la victòria. De la mateixa manera, Hereu va guanyar als districtes de Sant Martí, Sant Andreu, Nou Barris, Ciutat Vella i Sants-Montjuïc, mentre que Tura només es va imposar als dos districtes, diguem-ne, pijoproges: Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, a pesar que en aquest darrer és on Hereu va començar a escalar posicions en el socialisme barceloní. Però que ningú no es confongui: la confrontació entre Hereu i Tura no té res a veure amb els orígens socials de cadascú, perquè és evident que l’aparell barceloní del PSC no és a mans, precisament, d’una colla de descamisats. Al contrari. En tot cas, són funcionaris, en un sentit metafòric o real, que no han fet res més a la seva vida que ocupar llocs diversos dins del poder local. Són l’aparell que, com s’ha vist, és tan fort com l’aparell del Baix Llobregat de què es van valer Montilla, Zaragoza, De Madre, Cachón i companyia per fer-se amb la direcció del PSC. Tot va començar durant el traumàtic congrés de Sitges de 1994 i va culminar el 2000, quan Montilla va substituir Narcís Serra, l’últim bastió de l’esquerra burgesa i il•lustrada que dirigia el PSC, com a primer secretari.

Els aparells dels partits, si són forts, no perden mai una votació. I això és el que ha passat Barcelona i a Sant Cugat, on dissabte passat també es van celebrar primàries. A totes dues ciutats s’ha imposat la lògica partidista. Qui ha guanyat a Sant Cugat? Ferran Villaseñor, primer secretari local, que va haver de competir amb Jordi Menéndez, exsecretari general adjunt de la Presidència en el darrer govern Montilla, i a qui va batre en obtenir 153 vots en contra dels 94 aconseguits per Menéndez, que actualment és, a més, el secretari de l’Oficina del president Montilla. I Qui domina l’aparell socialista a Barcelona? Carles Martí, l’home fort de l’Ajuntament fins que va entomar personalment el fracàs del referèndum de la Diagonal i va dimitir, el qual és un dels integrants del grup de l’agrupació de Sarrià-Sant Gervasi que un dia van decidir “cruspir-se” Joan Clos. I van aconseguir-ho amb la complicitat de Joan Ferran, aleshores capitost de la Federació de Barcelona del PSC. Fins ara els alcaldes socialistes s’havien anat rellevant per la via dels cops d’estat incruents, per bé que de vegades traumàtics, que feia que l’alcalde sortint fos rellevat per un personatge que rebia l’aval dels aparells partidistes local i nacional. Com que hi havia coincidència, cap problema: l’alcalde bandejat sortia d’escena sense fer soroll i el nou aprofitava el tros de mandat que encara calia cobrir per consolidar-se i presentar-se com si res a les eleccions. Quina és la novetat del que ha passat a Barcelona i a Sant Cugat? Doncs que els aparells locals socialistes no s’han plegat als designis del carrer Nicaragua. És així de senzill.

No trobo gens encertat el procediment que han utilitzat fins ara els socialistes per perpetuar-se en el poder. A Barcelona, però també a molts altres indrets de tot el país, els alcaldes socialistes que s’han anat succeint durant trenta-dos anys (32!!!) no han arribat mai a l’alcaldia per primera vegada amb el vot popular. Potser ja n’hi ha prou, oi? Hereu va ser alcalde perquè el setembre del 2006 Joan Clos se’n va anar a Madrid a fer de ministre d’Indústria en substitució de José Montilla, que ja havia “matat” Maragall i es convertiria en candidat a la presidència de la Generalitat en les eleccions de l’1-N d’aquell any. Una mica turbulent, tot plegat. Ara faran bandera del sistema de primàries, ja ho veuran. I tanmateix, només s’ha recorregut a les primàries en aquelles localitats en què els interessos dels dirigents locals topaven amb els designis de l’aparell central. Però quan un partit està en crisi, i em fa l’efecte que el PSC va entrar en una crisis profunda el dia que va perdre la Generalitat, els regnes de taifes es consoliden. Tothom sap, i els primers a saber-ho són els militants dits cul de ferro, que l’aparell del Baix Llobregat està tan desarticulat que ha hagut de recórrer a una destacada representant de l’anomenat sector catalanista, l’enemic acèrrim que ja havien aconseguit domesticar, per intentar desbancar aquells que tard o d’hora els disputaran el seient de les primeres secretaries del PSC. Amb el temps arribarem a veure-ho, creguin-me.

Publicat a elSingularDigital, el 21/02/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s