Home

mas-terribas-1866

Dijous a la nit, la directora de TV3, Mònica Terribas, va entrevistar al president de la Generalitat, Artur Mas, amb motiu dels seus primers cent dies de govern. L’expectació devia ser alta, atès que l’entrevista va ser líder d’audiència a Catalunya amb una mitjana de 655.000 teleespectadors. I tanmateix, la conversa entre el president i la periodista em va decebre molt. D’entrada, perquè Terribas va optar per fer preguntes, diguem-ne, fast food i no pas de profunditat. La reconeguda solvència de Terribas va trontollar perquè les seves preguntes no eren de calat sinó una mena de reproducció dels titulars que ha ofert l’oposició sobre els 100 dies del nou Govern. I amb això no vull dir que Mònica Terribas no hagués de ser punxant ni que no hagués d’intentar collar el president. Al contrari, servidor hauria estat encantat que la nit de dijous passat la periodista i directora de TV3 hagués estat tan esplendorosa i agressiva com ho era quan presentava La nit al dia.

El problema de l’entrevista, com ja va assenyalar molt encertadament Sergi Pàmies en una article de La Vanguardia del passat dissabte, és que Terribas va enfocar-la posant per davant una sèrie de tòpics que no s’ajusten gens a la realitat del país. Responen a cops d’efecte propagandístics i prou. I els poso el cas més evident, que fins i tot l’entrevistat va haver de rebatre amb una exclamació. Quan Terribas va preguntar al president sobre les mesures de reajustament econòmic, va deixar anar que la gent no entenia com es podien fer “retallades” socials i al mateix temps ajudar els bancs amb un munt de diners. L’exclamació del president fou provocada perquè va haver de recordar a tothom, incloent-hi a l’entrevistadora, que la Generalitat no té competències per forçar una reestructuració bancària com la que va plantejar el govern espanyol al Reial Decret-llei 9/2009, de 26 de juny, que creava el FROB. Terribas va replicar que sí, que bé, que tenia raó, però ja ho havia dit. Va estirar d’un argument que equiparava la política de la Generalitat —una autonomia— amb la del Govern d’Espanya —un estat— sense que els fets avalessin fer una pregunta com aquella. Terribas va obrir la porta a les emocions amb una pregunta improcedent però efectista. El problema és que si hom fa una pregunta a partir d’una premissa falsa i no s’atura a reconèixer-ho amb tots el ets i uts quan li demostren amb fets que s’erra, el que fa és viciar l’entrevista, empeny l’espectador cap a un marc conceptual que porta a l’error i a la transfiguració de la realitat.

Suposo que els espectadors volen saber què passa i per què li passen certes coses. Almenys això és el que m’interessa a mi. Com a espectador vull descobrir la lògica i les raons que han portat el president Artur Mas a prendre unes decisions i no unes altres. Com també voldré escoltar les raons de l’oposició quan el proper dijous Terribas entrevisti Joaquim Nadal. El que es reclama d’un periodista és que acorrali l’entrevistat quan es vol esmunyir d’una pregunta compromesa i no pas que recorri a la pregunta pamfletària que li faria l’adversari. I això dijous a la nit va passar. És per això que l’entrevista no em va agradar, perquè, a parer meu, l’entrevistadora va perdre molt de temps a discutir sobre la perifèria més que no pas sobre el moll de l’os de les coses. M’explicaré amb un altre exemple. Què és més important d’esbrinar quant a l’agenda sobiranista del president Mas: si hom presumptament s’amaga per anar a votar o bé què es vol dir amb això de la “transició nacional”? No es tracta de fer la gara-gara i creure’s a ulls clucs el que diu l’entrevistat. No, no és això. Però la primera pregunta em sembla intranscendent i de poca substància mentre que la segona és molt significativa. La primera pregunta devalua l’entrevista perquè l’anècdota bloqueja la comunicació política i perquè obliga l’entrevistat a perdre el temps i les energies a aclarir un plantejament que exalta la percepció per damunt de la comprensió. Terribas té tot el dret del món a preguntar el que vulgui i de la manera que vulgui, però les preguntes haurien d’afegir informació a l’espectador i no pas avorrir-lo.

Podria anar repetint un exemple rere un altre i al final aniria a petar al mateix lloc. Que Mònica Terribas va perdre l’oportunitat de fer una entrevista en profunditat al responsable del gir copernicà en les polítiques públiques d’aquest país per un excés de tòpics. Quan li preguntava sobre qüestions referides a la nació, Terribas adoptava la perspectiva, diguem-ne, de Solidaritat. Quan li preguntava sobre les polítiques socials semblava que tirés mà dels arguments d’Iniciativa. I tothom sap que aquestes dues opcions són, agradi o no, minoritàries en aquest país. I torno a dir-ho per si no ha quedat clar: la directora de la TV pública ha de ser crítica, tan crítica com sigui capaç de ser, però ha de ser-ho des de la centralitat i la informació periodística realment d’interès pel bé de l’espectador. Algun cop o un altre la gent s’equivoca, oi?

Publicat a elSingularDigital, 11/04/11

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s